 |
| Tórtora maleïda, Arxiu RMiB |
Almàssera, 7 de
febrer de 2024
Eixe matí vaig ser testimoni
d'una còpula de tórtora maleïda (Streptopelia
decaocto) i això em fa recordar que no fa massa tems a casa nostra eren
unes aus alienes. Doncs anem a fer un xicotet repàs de la història recent
d'aquesta espècie, tan freqüent hui en dia. Però primer cal repassar els
registres als nostres anuaris i als atles per adonar-nos que a més la maleïda
hem tingut altres tórtores molt paregudes. En aquest article no tractarem res de la
nostra tórtora europea o comuna Streptopelia
turtur perquè els seus costums i els hàbitats que trien són molt diferents de les tórtores forasteres.
Llavors tenim tres teòriques espècies de tórtores alienes, tan paregudes que
sols es poden diferenciar pel seu reclam i pel color de les plomes cobertores
sota la cua, puix repassem-les totes!
 |
| Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB |
La tórtora maleïda,
un ocell que s’aprofita de l’home per a colonitzar el món!
La tórtora maleïda (Streptopelia decaocto) és una au
originària de Pakistan, Índia i Bangladesh, que a poc a poc anà estenent-se per
tot el continent asiàtic. És una espècie antròpica que viu al voltant dels
jardins de les nostres viles i com a segon hàbitat tria zones de cultius propers
als nostres habitatges, mentre fuig d’àrees densament boscoses o muntanyenques.
Aquesta tórtora és un ocell que si té al seu abast prou aliment és gregari, fins i tot poden
ajuntar-se diversos centenars d’individus, com passa a les sitges de cereals
del port de València, o als magatzems d’arròs de l’empresa DACSA a Almàssera.
Només ratllar el sol per l’horitzó
comencen la jornada amb l’emissió dels primers cants del dia, fan un repetitiu
i constant “CU-CUUU-cuu”. Una volta s’obri
pas la claror alcen el vol per a encetar la seua jornada, aviat es nota que són
ocells maldestres i mandrosos a l’hora d’aixecar el vol, per això moltes moren
xafades pels cotxes i davant l’home són massa confiades, quelcom perillós. S’alimenten de llavors
i fruits de plantes herbàcies, però també poden competir amb els coloms
domèstics per les molles i les restes de menjar que cauen a les terrasses dels bars.
La seua tendència poblacional a l’estat,
entre els anys 1998 i 2006 presentava un creixement màxim del 26,5%, i la seua
població es va calcular que estava entre els 3.340.000 i 4.540.000 individus,
dels quals un màxim de 325.000 viurien al País Valencià. Més recentment, a conseqüència
de l’adaptació a l’entorn urbà de blanques (Pica
pica) s'ha convertit en un efectiu predador de les postes, també els todons (Columba palumbus) des que s’han acostumat
a viure a les ciutats entren en competència pels recursos alimentaris. La suma
d’aquests nous competidors sembla que està aconseguint estabilitzar les
poblacions de decaoto a casa nostra.
L’expansió exitosa d’aquesta
espècie és resultat de la seua estratègia reproductora, és un ocell molt
prolífic que pot arribar a pondre fins a sis postes i en qualsevol època de l’any,
en cada una ponen dos ous. En el festeig, els mascles s’alcen volant en
vertical per a cridar l’atenció de les femelles, una volta troben una candidata
receptiva, la persegueixen cantant mentre unflen el pit. Una volta establides les
parelles solen mantenir-se juntes. He observat que quan entren a l’abeurador que he
muntat a ma casa, una volta han calmat la set es donen una mena de “peto”
ajuntant els becs i després copulen.
Les tórtores maleïdes fan niu
preferentment als arbres, tot i que també poden aprofitar estructures als
edificis o als fanals, no tenen massa cura d’amagar el niu, poden fer-ho en
arbres despullats fullatge, amb la qual cosa poden cridar molt l’atenció de
possibles predadors. Fan una construcció precària amb quatre palets i això pot provocar
que ous o els pollets caiguen a terra. Els dos progenitors coven i alimenten
als tórtolins, entre la posta de l’ou, l’eclosió i l’abandó del niu transcorren un
màxim de trenta-vuit dies. Les tórtores maleïdes són ocells bàsicament
sedentaris, sols els individus joves fan moviments dispersius de fins a 500 km,
mentre que els adults no s’allunyen més de 10 km de la seua zona de cria.
A casa nostra els seus principals
enemics naturals són els gats (Felis
silvestris catus), esparvers (Accipiter
nisus), àguiles calçades (Aquila pennata),
gavines de potes grogues (Larus
michahellis) o xoriguers (Falco
tinnunculus) que solen furtar pollets del niu. Davant un atac aeri la seua
defensa és alçar el vol caòticament, no tenen l’habilitat de coloms i
estornells per a formar un esbart compacte per a confondre al seu predador.
 |
| Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB |
L’expansió de la tórtora maleïda.
Des de la seua àrea de
distribució original van conquerir bona part del continent asiàtic, es van
estendre, arribant als Balcans cap al segle XVI. A partir de 1932 començaren la
colonització de bona part del continent europeu, on arribaren fins a
Escandinàvia pel nord mentre que per l’oest han ocupat tota la península Ibèrica
i el Marroc. La primera cita a l’estat fou
l’any 1960 a Astúries i la primera nidificació va ser l’any 1974 a Santander. A
Catalunya començà a detectar-se entre 1977 i 1980, eixe darrer any ja ocupava
el Maresme, Tarragona i Ripoll. Es va calcular que la seua expansió a Catalunya
era de 6 km/any. La forma d’expandir-se és establir-se als nuclis urbans, per a
després estendre’s a les àrees cultivades del voltant, fins a arribar a la següent
localitat.
 |
| Distribució de cites de maleïda segons Aves CV 2000-2002 |
La maleïda al País Valencià
En els primers anuaris
ornitològics valencians de 1988 i 1989 sols detectaren la presència de la
tórtora maleïda, la van definir com a resident i colonitzadora recent, afegint
que la seua població nidificant als jardins de València creixia notablement i també
ho feia a Dénia. Curiosament, eixes cites de decaoto dels primers anuaris es van modificar en l’edició de l’any 1993
quan eixos registres es van assignar a S.
Risoria. Els autors afirmaren que
l’arribada de la tórtora maleïda a terres valencianes es va produir a partir de
1991 i que molt probablement es van hibridar ambdues espècies. En canvi, García-Gans
assegura que la primera troballa de maleïdes a València va ser l’any 1988 quan
es van veure 18 exemplars a l’Estany d’El Pujol, València.
Siga des de 1988 o des de 1991 quan s’assentà
l’espècie fins a l’anuari de 1999 es va constatar la progressiva expansió de decaoto, primer per la franja costanera i després per les comarques de l’interior.
Aquest procés es va completar en el trienni de 2000 a 2002, l’anuari d’eixe període
va presentar un mapa d’ocupació per quadrícules UTM, recollint totes les dades
dels anuaris entre 1992 i 2002, d’ell es pot deduir que aleshores ja ocupava
tot el nostre territori perquè les set comarques que no tenien cap cita, massa
sovint són zones poc prospectades i amb manca de registres ornitològics.
 |
| Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB |
La tórtora del
collaret o domèstica, inicialment: Streptopelia
risoria
Als registres ornitològics del
País Valencià les primeres cites de tórtores estranyes foren identificades com
a tórtora del collaret o domèstica (Streptopelia
risoria) en 1983. Però, hui en dia risoria es considerat com a un taxó obsolet, perquè en realitat és tracta d’una raça
formada per les primeres tórtores domesticades, que en realitat continuarien
sent roseogrisea, de fet des de 2007 taxonòmicament
es denominen com a Streptopelia
roserogrisea risoria.
L’espècie nominal de la tórtora
rosa i grisa (Streptopelia roseogrisea)
és originària del Sahel, a l’Àfrica, on es distribueix per una estreta franja
que va entre Mauritània i Aràbia Saudita-Iemen, cap dels individus d’aquestes poblacions salvatges
podria haver travessat el Sàhara, arribar a València i generar poblacions reproductores. Cal recordar que és prou difícil
distingir la tórtora domèstica de la maleïda, la millor forma és sentir el reclam
que en la domèstica consta de dues parts, primerament emet un curt crit lamentós que
és seguit d'un llarg i descendent “RRRRrrrroooo”
o “CORRRrrrooo”) i té les plomes cloacals blanques.
En 1985 es trobaren quatre
tórtores als Jardins del Reial de València que es consideraren com a risoria. Tot i que Garcia Gans defensa
que les primeres risoria a València
es van trobar l’any 1986, després d’un alliberament d’aus captives que
formaren un nucli reproductor de deu parelles al Saler de València. En la
publicació de l’Atles d’aus nidificants del País Valencià de 1991, s’assegurava
que totes les tórtores alienes que hi havia en llibertat al País Valencià fins
a 1990 pertanyien a aquesta espècie. Cal insistir que ben segur les tórtores domèstiques
que s’establiren a casa nostra tenien origen en fugides o foren alliberaments d’ocells en captivitat.
En l’anuari de 1993 s’obtingueren
cites de tórtora de collaret a localitats com Paterna, Torrent, l’Albufera,
Almussafes, Sueca i Dénia. Les poblacions de risoria van créixer a poc a poc fins a l’entrada dels primers
individus de decaoto, perquè ambdues
espècies ocupaven el mateix nínxol, i la plasticitat de les maleïdes acabà desplaçant-les,
tot i que sembla que també pogué influir que s’hibridaren. En l’anuari de
2000-2001-2002 del País Valencià es tornà a parlar risoria, es van reportar dues troballes d’un sols individu, una el
5 de maig a un parc a la vora de la mar de Cullera i l’altra el 2 de juny al
Racó de l’Olla.
Segons l’Atles d’Espanya de 2003,
aleshores encara quedava una població reproductora de risoria a l’estat d’entre 150 i 200 parelles en nuclis aïllats, un
d’ells seria la ciutat de València que comptava amb 15-20 parelles. Sumant les
aus d’altres localitats de l’àrea metropolitana arribarien a un màxim de 50
parelles, mentre que a Dénia quedarien un màxim de 12 exemplars i 6 més a
Guardamar del Segura.
La darrera cita als anuaris
valencians de risoria es va reportar
en 2010, va ser un individu que cantava a València. Aquesta tórtora és
considerada com a espècie exòtica invasora pel Catàleg Espanyol de 2013,
principalment, perquè és portadora de Tricomones que poden tenir implicacions sanitàries
en altres coloms i en els seus predadors, sembla que ha desaparegut en
llibertat a casa nostra.
 |
| Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB |
Una altra tórtora estrangera en terres valencianes
Cal afegir la troballa d’una
altra espècie de tórtora forastera a casa nostra, a les illes Columbretes es va
anellar un jove el 30 de setembre de 2001 que pertanyia a l’espècie tórtora
rogenca (Streptopelia orientalis), aquest
va ser el segon registre d’aquesta espècie per a l’estat espanyol.
 |
| Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB |
Fonts i referències:
ÁLVAREZ-ROMERO, J.G., MEDELLÍN,
R.A., OLIVERAS DE ITA, A., GÓMEZ DE SILVA, H, SÁNCHEZ, O. (2008). “Animales
exóticos en México: una amenaza para la biodiversidad”. Comisión Nacional para
el Conocimiento y Uso de la Biodiversidad, Instituto de Ecología, UNAM,
Secretaría de Medio Ambiente y Recursos Naturales, México, D.F., 518 pp.
BERNIS, F., ASENSIO, B., BENZAL,
J. (1985). “Sobre la expansión y ecología de la Tórtola Turca (Streptopelia
decaocto), con nuevos datos del interior de España. Ardeola 32 (2): 279-294.
CABO, M.J., POLO, A. Coord.
(2000) “Aves de la Comunidad Valenciana. Noticiari ornitològic de la Societat
Valenciana d’Ornitologia, 1998”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO).
València.
CABO, M.J., POLO, A. POLO, M.
Eds. (2003) “Aves de la Comunidad Valenciana 1999. Anuario de la Societat
Valenciana d’Ornitologia”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.
CARRASCAL, L.M., PALOMINO, D.
(2008) “Las aves comunes reproductoras en España. Población en 2004-2006”.
SEO/BirdLife. Madrid.
DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO,
J. Eds. (1990) “Anuario Ornitológico Comunidad Valenciana 1988”. Estación
Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO,
J. Eds. (1991) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1989”. Estación
Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1991) “Anuario Ornitológico,
Comunidad Valenciana 1990”. Estación Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1992) “Anuario Ornitológico,
Comunidad Valenciana 1991”. Estación Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO,
J. Eds. (1994) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1992”. Estación
Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO,
J. Eds. (1995) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1993”. Estación
Ornitológica Albufera. València.
DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1997) “Comunitat Valenciana,
Anuario Ornitológico 1994”. Estación Ornitológica Albufera. SEO/BirdLife.
València.
GÁMEZ-CARMONA, I. (2003) “Tórtola
turca, Streptopelia decaoto” in MARTÍ, R., DEL MORAL, J.C. “Atlas de las aves
reproductores de España”, pp-304-305. Dirección General de Conservación de la
Naturaleza-Sociedad Española de ornitologia. Madrid.
GARCÍA-GANS, F.J. (2003) “Tórtola
doméstica, Streptopelia roseogrisea f. Risoria” in MARTÍ, R., DEL MORAL, J.C.
“Atlas de las aves reproductores de España”, pp-634-635. Dirección General de
Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de ornitologia. Madrid.
GARCÍA-GANS, J., CATALÁ, F.J.
(2004) “Avifauna urbana y periurbana de la ciudad de Valencia”. Ajuntament de
València.
GÓMEZ-SERRANO, M.A., JIMÉNEZ
RIPOLL, M., DIES, J., DIES, B., MONSALVE, M.A. (2000) “Anuario ornitológico de
la Comunidad Valenciana 1995–1997”. València: Estació Ornitològica l'Albufera
(SEO/BirdLife).
MINISTERI DE TRANSICIÓ ECOLÒGICA,
FITXA D’ESPÈCIES EXÒTIQUES INVASORES:
https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/conservacion-de-especies/streptopeliaroseogriseasundevall1857_tcm30-436573.pdf
MURGUI, E. (2021) “Atles de les
aus reproductores i hivernants de València”. Ajuntament de València.
POCINO, N., GIRALT, N., FERRER,
X. (2005) “Colonització i expansió de la Tórtora Turca Streptopelia decaocto a
Catalunya” Revista Catalana d’Ornitologia 21:1-10.
https://ornitologia.org/ca/queoferim/divulgacio/publicacions/rco/21_001_010.pdf
POLO, A., POLO, M. (eds.). “Aves de la Comunidad Valenciana 2000-2001-2002”. Societat Valenciana d´Ornitologia. València.
POLO-APARISI, T. (2021) “Tórtora
maleïda, Streptopelia decaoto” pp 206-207. In POLO-APARISI, T., POLO-APARISI,
M. (eds.) “Atles dels Ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia
(SVO). València.
SALA, J., GARCÍA-GANS, F.J.
(1991) “Tórtora de collar, Streptopelia risoria” in URIOS, V., ESCOBAR, J.V.,
GÓMEZ-LÓPEZ, J.A. “Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana”.
Generalitat Valenciana, València.
SEO/BirdLife: https://seo.org/ave/tortola-turca/
URIOS, V., ESCOBAR, J., PARDO,
R., GÓMEZ, J. (Eds.). (1991) “Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad
Valenciana”. València: Conselleria d'Agricultura i Pesca. Generalitat
Valenciana.
Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu
RMiB
