Serreta gran a l’Estany de Nules

 

Serreta gran a l'Estany de Nules, gener 2024, Arxiu RMiB

El mes de gener de 2024 acabà amb la troballa d’un mascle de serreta gran (Mergus merganser) a l’Estany de Nules, una espècie d’ànec molt poc freqüent al País Valencià.

Aquest ocell es reprodueix al nord d’Euràsia i Amèrica del Nord, fa niu en forats als arbres o caus sempre que estiguen prop d’estanys, grans rius o llacs de l’hemisferi nord. Les poblacions europees, quan ha de fugir les baixes temperatures solen quedar-se en aigües del Bàltic, tot i que els hiverns més freds poden acostar-se a la península Ibèrica. Llavors prefereixen quedar-se en aigües dolces on s’alimenten de peixos. Mesuren entre 58 i 66 cm de longitud i tenen una envergadura d’entre 82 i 97 cm.

Grup a Noruega 2016, Arxiu RMiB


A casa nostra hi ha molt pocs registres d’aquesta espècie i sempre han sigut a les costes i aiguamolls costaners. Tenim dues referències antigues d’un ocell a Cullera en 1928, i un altre que mataren a l’Albufera poc abans de 1957. Segons dades dels Anuaris que recullen registres d’aus des de 1988 fins a 2017, afegint registres del portal eBird i una cita meua no publicada, tenim la següent seqüència de la presència de la serreta gran al País Valencià:

El mes de desembre de 1990, entre els dies 18 i 27 estigué un exemplar a l’Estany del Pujol. En 1995, entre el 18 i el 27 de desembre es tornà a detectar un altre individu al mateix lloc. El 12 de gener de 1999 es va observar un mascle dins del port de València. El 19 de gener de 2005 es van trobar dos individus a les Salines de Santa Pola.


Serretes grans al far de Cullera, gener de 2011, Arxiu RMiB

Entre el 8 de gener i el 27 de febrer de 2011 estigué un grup que inicialment el formaven 6 exemplars a la platja de Tavernes de la Valldigna, que de seguida va perdre un individu i quedaren 2 joves i 3 femelles que pujaren al nord i es quedaren en la badia de Cullera fins al 18 de gener. Posteriorment, els dies 26 i 27 de febrer es va trobar un sols exemplar a l’Estany de Cullera.

El 9 de gener de 2022 es va reportar la troballa d’un exemplar al cap Cervera. El 3 de desembre de 2023 es va veure un altre a la marjal d’Almenara. La darrera observació l’hem tingut entre els dies 29 de gener i l’1 de febrer de 2024, quan un mascle adult estigué uns dies al Parc de l’Estany de Nules.


Serretes grans en vol a Noruega 2016, Arxiu RMiB

Resum

En aigües del País Valencià en el període de 36 anys, entre 1988 i 2024 s’han vist un total de 13 individus. Sis voltes s’ha trobat un sols exemplar, una volta han sigut dos i en 2011 tinguérem la presència inicial d’un grup de sis exemplars en gener, que es va reduir i finalment quedà un sols individu que marxà definitivament a finals de febrer. S’han trobat serretes grans els anys 1990, 1995, 1999, 2005, 2011, 2022, 2023 i 2024. La cita més primerenca fou el 3 de desembre de 2023 i la més tardana el 27 de febrer de l’any 2011. El repartiment de les troballes per mes és de quatre cites el mes de desembre, quatre en gener i tres en febrer, evidenciant una exclusiva presència hivernal.


Mascle de serreta gran a Nules, gener 2024. Arxiu RMiB


Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

 

Búfalo de Agua en el Cañizar

 

Búfalos de agua en la laguna del Cañizar, Arxiu RMiB

Laguna del Cañizar, 24 de enero 2024

Aproveché una sorprendente mañana primaveral en pleno enero para acercarme a la laguna del Cañizar para observar Grullas, porque el año pasado no pude acercarme a Gallocanta y esta laguna está a solo 165 km de València, casi 70 km menos. Nada más llegar oí las grullas (Grus grus) que no tardé en encontrar. Pero la sorpresa de la jornada fue encontrar un grupo de cinco búfalos de agua (Bubalus bubalis) formado por un enorme macho, 3 hembras adultas un jovencillo de pocos meses.

 

Macho de búfalo de agua salvaje en Sri Lanka, Arxiu RMiB

El búfalo de agua

El búfalo de agua es un bóvido originario del sudeste asiático del cual existen unas pocas poblaciones salvajes y muchas más domésticas. Los enormes machos llegan a alcanzar los 1,8 metros de altura en la cruz y 1,2 toneladas de peso. Esta especie diseñada por la evolución para vivir en zonas pantanosas donde tiene disponibles grandes cantidades de vegetación acuática. Son pesados y potentes pero sus pezuñas les permite desplazarse con facilidad en zonas embarradas y gustan revolcarse en el fango para proteger su piel. Entre las especies de las que se alimentan destaca el consumo de la caña común (Arundo donax) lo que permite controlar la expansión de esta planta invasora.


Búfalo de agua en la laguna del Cañizar, enero 2024. Arxiu RMiB


Esta especie se domesticó en Pakistán antes del 1.500 a.C. para utilizarla como tiro del arado en los arrozales asiáticos, además de explotar su leche y carne. Estas cualidades facilitaron su expansión de la mano del hombre que lo introdujo, entre otros lugares, en el antiguo Egipto y después llegó a Italia y Bulgaria. 




Los italianos han sabido sacar provecho de las excepcionales cualidades de la leche de las hembras, con ella hacen quesos como la mozzarella, ricotta, burrata, tomino o yogur. La principal productora es la región de Campania que tiene su propio sello de denominación de origen. Está tan generalizada su cría que en Italia que hay una cabaña de más de 100.000 búfalos domésticos.

En el estado español las primeras referencias sobre la introducción de esta especie son recientes. En 2010 comenzó su andadura la empresa La Búfala del Empordà, una explotación ganadera en Palau-Sabardera, que llegó a tener 1.200 búfalos pastando en los Aiguamolls de l’Empordà para la producción de quesos. El negocio debía ir bien y la avaricia también, esta empresa fue acusada en 2021 por vender mozzarella de búfala que en realidad tenía un 77% de leche de vaca, lo que la convertía en una amenaza para la salud de los alérgicos a la leche de vaca. Esta empresa también se ha convertido en una amenaza para el parque natural donde pastan en régimen de semilibertad, los ecologistas de IAEDEN- SALVEM L'EMPORDÀ denunciaron que el desmesurado número de búfalos que se alimentaban dentro de la reserva integral del llac de Vilaüt, provocaban un sobrepastoreo que perjudicaba la vegetación autóctona, todo mientras sus abundantes deyecciones contaminaban las aguas superficiales e incluso los acuíferos.


Búfalos salvajes en Sri Lanka, Arxiu RMiB


De esta empresa salieron los cinco primeros búfalos que se introdujeron en la laguna del Cañizar en 2011. Esta introducción fue impulsada la Fundación Laguna del Cañizar y contó con financiación del Centro de Estudios del Jiloca y la Fundación Biodiversidad. El objetivo de esta introducción era que junto con caballos procedentes de la Camarga francesa controlaran el crecimiento de la vegetación del entorno de la laguna y así poder mantener parte de la lámina de agua abierta. Aunque no llegué a ver más que cinco ejemplares, hay referencias que en 2012 se liberaron 70 bóvidos más y en otoño de 2013 nacieron los dos primeros búfalos aragoneses.

También en Alcoi hay una empresa que ofrece el alquiler de búfalos, además de caballos y camellos para exhibiciones en mercados medievales o para desfiles de moros y cristianos.

 

Laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMiB

La laguna del Cañizar

Hay restos arqueológicos que demuestran que en la edad del Hierro hubo asentamientos humanos alrededor de estas lagunas formadas por potentes surgencias en el entorno de las poblaciones turolenses de Cella, Villarquemado y Santa Eulalia. Junto al humedal discurría la calzada romana que comunicaba Sagutum con Caesaraugusta. Después de diversos intentos se consiguió drenar la laguna en 1742 y encauzar sus aguas para su aprovechamiento. A partir de ese momento los terrenos ganados se dedicaron a pastizales y a pequeños huertos. Fue en el año 2000, una vez abandonados los cultivos y los pastos, cuando la vegetación palustre reclamaba y se apoderaba de estas tierras, se decidió recuperar la laguna. Los trabajos comenzaron en 2006 y finalizaron en 2008, cuando volvió a llenarse el vaso de la laguna.

Esa jornada en el Cañizar, además de los búfalos observé 320 grullas (Grus grus), milanos reales (Milvus milvus), aguilucho lagunero (Circus aeruginosus) y pálido (Circus cyaneus) o busardo ratonero (Buteo buteo).


Grullas en la laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMiB


Listado de aves observadas, eBird: https://ebird.org/checklist/S159689053

 


Fuentes y referencias

Búfalo mediterráneo italiano:

https://www.intermizoo.com/blog-en/el-bufalo-mediterraneo-italiano/

Búfalos en España

https://www.desdesoria.es/blog/un-libro-del-mundo/20-1-2015-hay-bufalos-de-agua-en-europa-y-en-espana-los-hay-en-soria/20150119230815141658.html

https://www.lavanguardia.com/participacion/las-fotos-de-los-lectores/20220221/8072991/granja-bufalos.html

https://www.vivalebio.com/ca/planeta/237-bufalas-amenazan-el-parque-natural-dels-aiguamolls-de-lemporda.html

Laguna del Cañizar

https://www.lagunadelcanizar.com/historia.php

Búfalos en el Cañizar

https://www.europapress.es/aragon/noticia-fundacion-laguna-canizar-anuncia-nacimiento-dos-bufalas-agua-humedal-20131106110440.html

https://ojodedarwin.wordpress.com/2011/11/22/bufalos-acuaticos-en-los-humedales-ibericos/

https://www.heraldo.es/noticias/aragon/teruel/2011/10/31/gran-expectacion-para-ver-los-cinco-bufalos-que-se-encuentran-la-laguna-canizar-163067-2261128.html


Laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMib

Texto y fotos, Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Fotja banyuda: un ocell en l’UCI

 

Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB

Els dies 9 i 10 de gener vaig anar al Baix Vinalopó, en el Clot de Galvany i al Centre dels Racons, del Fondo d’Elx vaig observar un total de set fotges banyudes, una au molt escassa que sols havia observat entre l’any 2000 i 2009 als aiguamolls valencians.

La fotja banyuda (Fulica cristata) és un ocell aquàtic que pertany al gènere Fulica i està inclòs en la família Rallidae. Mesura entre 38 i 42 cm de llarg, té una envergadura alar de 75 a 85 cm i un pes d’entre 585 i 1085 g. El plomatge dels adults és totalment negre i contrasta amb l’escut frontal del seu bec blanc que rematen dues protuberàncies roges, mateix color que tenen els seus iris, llavors és un ocell molt versemblant a la fotja comuna (Fulica atra). Té una alimentació omnívora en la qual preval el consum de macròfits submergits i complementen a la dieta amb el consum d’un ampli ventall de petits animalons.

Aquesta espècie ocupa aiguamolls amb bona cobertura vegetal i aigües amb poca salinitat, sempre que estiguen netes. És bàsicament sedentària, però pot fer desplaçaments per a cercar aiguamolls amb condicions més propicies. Es distribueix per l’Àfrica austral i oriental on hi ha al voltant de 107.000 individus (BirdLife International, 2016). Hi ha un xicotet nucli de població aïllat respecte de la resta, al Marroc i al sud-est de la península Ibèrica, on queda una població estimada de 5.000 exemplars. Aquest darrer nucli ha perdut grandària en el segle XX, en extingir-se les fotges que vivien a Portugal, l’Alger, Tunísia i Mallorca.

 

Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB

Població al Marroc i la península Ibèrica

A mitjan segle XX la fotja banyuda era ja tan escassa a l’estat espanyol que el caçador Carlos d'Albert Muntadas (Barcelona, 1914-2010) va publicar una nota a la revista ARDEOLA explicant que el mes de novembre de 1956 havia caçat exemplars de rosseta (Marmaronetta angustirostris) i fotja banyuda (fulica cristata) al Fondo d'Elx. Com eren ocells tan rars els dugué a naturalitzar per ampliar la seua col·lecció, tot i que el mateix "amant de les aus" sabia que aquestes dues espècies eren prou escasses, fins i tot va afegir que en totes les voltes que havia anat a caçar al Fondo, mai no havia vist una banyuda. Es creu que en la dècada de 1950 desaparegueren dels aiguamolls valencians.

L’any 1975 al Marroc encara quedava una població de 1.200 fotges banyudes que ben segur afavorien la presència al sud d’Ibèria. Però donada la seua rarefacció, en 1990 desaparegué com a reproductor de tot l’estat excepte unes poques parelles que quedaren arraconades als aiguamolls gaditans, on criaren entre 10 i 25 parelles. En 1991 al voltant de Doñana sols quedaven tretze parelles de banyudes reproduint-se en llibertat. Entre 1992 i 1995 no es pogué comprovar cap reproducció de l’espècie a Andalusia que sempre fou el principal reservori de l’espècia a l’estat espanyol. Eixe mateix any una parella va fer niu al Fondo d’Elx (Ramos-Sánchez i Fidel Sarmiento, 1999). En 1996, entre 5 i 10 parelles criaren a la llacuna de Ratosa (Màlaga) i a les llacunes de l’Espera (Cadis).

L’any 2001 es van reproduir 80 parelles, l’augment fou conseqüència de la reintroducció de fotges criades en captivitat, llavors bona part dels progenitors foren fotges precedents dels programes de reintroducció d’Andalusia i del País Valencià. En 2002 es calculava que sols hi havia 20 parelles reproductores als aiguamolls andalusos (La Garcilla, núm. 112) i un total de 21 parelles més a la resta de l’estat. L’any següent criaren 68 parelles gràcies al fet que tinguérem un exercici amb una pluviometria generosa, i el mateix va passar en 2004 on 66 parelles tingueren èxit en la seua reproducció, a  tot l’estat. Per contra, en anys secs com foren 2005 i 2006 sols es comprovà la reproducció de 15 parelles, cadascun d’eixos dos anys, una de les quals ho va fer a la marjal dePego-Oliva que tirà endavant quatre pollets. En 2007 tornaren les pluges i pujaren les parelles reproductores a 96, de les quals el 80% ho feren a Andalusia, el 10% als aiguamolls de València i Castelló i un 5% al Delta de l’Ebre i un altre 5% a s’Albufera de Mallorca. El repartiment de les parelles reproductores valencianes fou el següent: una parella a la marjal d’Almenara, quatre a l’Albufera, una a Pego-Oliva i tres més a Xeresa-Xeraco.

En 2008 tornaren a minvar perillosament, sols es van trobar 25 parelles i 32 l’any següent. 2010 tornà a ser un bon any de pluges que provocà un augment de fins a les 60 parelles i 85 en 2011. En 2012 a Andalusia sols es reproduïren 5 parelles.



Nombre màxim de parelles per aiguamoll valencià fou de 24 per al període de 2000 fins a 2011, segons el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (2013).

En dates posteriors no hi ha massa informació de noves reintroduccions a casa nostra. Entre 2010 i 2015 es van amollar 38 exemplars al Tancat de Milia. En 2019 van cedir quatre individus a l’Oceanogràfic de València que deixaren tancats al Llac Viu. Sols van sobreviure dos exemplars que feren una posta de la qual prosperaren tres pollets.

 

Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB

Salvar la fotja banyuda

La fotja banyuda fa molts anys que està estrictament protegida, va ser inclosa com a espècie protegida en la Directiva Ocells (Directiva 79/409/CEE del Consell, de 2 d'abril de 1979) i en el Conveni de Berna (Decisió 82/72/CEE, de 3 de desembre de 1981). De fet, és considerada en “Perill d'Extinció" pel Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades d’Espanya i està inclosa en el Llibre Vermell dels ocells d'Espanya de 2021, amb la categoria d’en perill crític. Aquesta espècie pateix una forta davallada de la seua població per la degradació del seu hàbitat, que es veu molt afectat pels períodes de sequera, quelcom cada volta més freqüent. Encara que des de 2007 s’han fet esforços per reproduir-les en captivitat i alliberar els joves, la seua població no ha canviat la seua tendència negativa. Sense augmentar els aiguamolls apropiats per a l’espècie i decretar un veda de caça total en ells, les poblacions de banyudes no remuntaran. També caldria afavorir la seua protecció al Marroc, a més d’encetar programes de reintroducció a Portugal, Alger i Tunísia.

Sens dubte, la caça constitueix la principal causa de mortalitat per a l'espècie perquè té un greu hàndicap, és molt pareguda a la fotja comuna (Fulica atra), una espècie cinegètica. Bona part de les fotges banyudes que introduïm al medi natural moren cada temporada de cacera en les tirades d’aus aquàtiques que s’autoritzen dins dels mateixos parcs naturals on queden arraconats els darrers exemplars. La mateixa Generalitat valenciana calcula que almenys el 20% de les fotges banyudes alliberades cada any en els programes de reintroducció que encapçala el País Valencià són mortes pels caçadors. De fet, una de les mesures que proposa el ministeri per a salvar aquesta espècie és decretar una moratòria per a la caça de la fotja comuna als espais protegits que mantinguen fotges banyudes.

 

Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB

Plans de reintroducció

Donada la greu crisi poblacional d’aquesta espècie es van encetar un pla específic de recuperació a Andalusia. Al centre de la Cañada de los Pájaros (Coria del Río, Sevilla) començaren a criar-les en captivitat, i en 1992 amollaren els primers joves marcats amb un cridaner collar blanc per intentar evitar que les mataren els caçadors, fins a 2019 amollaren 1.200 exemplars. Reforçaren els individus reproductors que mantenien en captivitat amb ous provinents del Marroc que col·lectaren en 1998. Després establiren un altre nucli reproductor al Zoo de Jerez. Algunes reintroduccions han tingut prou èxit com la que es va fer a la Charca de Suárez (Motril) entre 2013 i 2018 que aconseguiren arribar als 32 exemplars al final del període, amb reproduccions amb èxit del primer any que obtingueren sedimentar una població de 30 exemplars i quatre parelles reproductores en 2018 (Rodríguez, 2018).

En 1998, les fotges banyudes estaven pràcticament extingides com a reproductores a tota la península i els pocs exemplars que quedaven restaven als aiguamolls del sud del País Valencià. La Generalitat valenciana que ja feia anys que havia encetat un programa de cria en captivitat que havia fracassat a conseqüència de la consanguinitat dels exemplars captius, això provocà una taxa de natalitat molt baixa i els pocs pollets que naixien eren estèrils. Llavors la Conselleria de Territori i Habitatge va desenvolupar un projecte per a millorar la qualitat dels exemplars que mantenien en captivitat i obtingueren finançament de la Unió Europea amb fons LIFE-NATURALESA. Eixe mateix 1998 decidiren col·lectar ous de les fotges banyudes marroquines per a guanyar viabilitat genètica dels reproductors. Amb el vistiplau del govern magrebí es van col·lectar 30 ous de 17 nius en un aiguamoll prop de Larache. Una volta arribats a les instal·lacions de cria en captivitat de la Granja del Saler, a València, nasqueren i es van criar amb èxit 22 exemplars que s’utilitzaren per a renovar els exemplars reproductors. Les naturalistes que s’encarregaren de dur endavant aquest programa foren Covadonga Viedma Gil i Natalia Ramón Chilet (Quercus 149, juliol 1998, p. 46), de fet, en part gràcies a l’èxit d’aquest projecte Covadonga Viedma Gil de Vergara fou elegida com a Coordinadora Nacional d’Aus Aquàtiques per part del Ministeri de Medi Ambient.

Al Centre de Recuperació del Saler van aconseguir-se un total de 31 parelles reproductores i això va permetre reintroduir entre 1999 i 2012 un total de 1.113 fotges banyudes. El repartiment dels exemplars alliberats en eixe període fou el següent: 137 exemplars anaren a l’Albufera de València, 298 a la marjal dels Moros, 60 al Fondo, 6 al Clot de Galvany, 21 a la marjal d’Almenara i 68 a la marjal de Xeresa-Xeraco. Fruit del seu èxit es van cedir exemplars a les Illles Balears i Catalunya. S’alliberaren 52 fotges a s’Albufera i a s’Albufereta de Mallorca que entre 2004 i 2007 que formaren part del programa de reintroducció de l’espècie a les Balears que dugué endavant el Centre Natura Parc de Mallorca. L’any 2003 es van cedir 20 exemplars més que amollaren al Delta del Llobregat. Els anys 2015 i 2016 es va comprovar la cria en arrossars al Delta de l’Ebre.

Del total d’individus que s’alliberaren al medi natural es va comprovar la formació de 5 parelles en 2001, 8 en 2002, 5 en 2003, 20 en 2004, 8 en 2005, 8 en 2006 i 9 en 2007. Una volta finalitzà el projecte LIFE la Conselleria va assumir la seua continuïtat amb l'objectiu d’establir una població silvestre viable als aiguamolls valencians. Tot i els esforços de cria i reintroducció les fotges banyudes encara continuen sent molt escasses, de fet al País Valencià, en 2024 sols les trobem habitualment al Fondo d’Elx.

Les dades demostren que tot i el gran esforç de la cria en captivitat i la posterior reintroducció dels joves nascuts cada temporada en la natura, les seues poblacions no remunten. Sense ampliar els hàbitats apropiats i sense decretar estrictes prohibicions de caça als seus reservoris, sols aconseguirem que l'espècie no s'extingisca a casa nostra. Hui en dia, tenim aquesta espècie en l'UCI, per tant, sols es manté gràcies a la constant reintroducció de joves nascuts en captivitat, però no remunten les seues poblacions per a poder considerar-les viables.

 

Fotja banyuda al Barranc del Carraixet, 2009, Arxiu RMiB

Fonts i referències

AMAT, J.A., RAYA, C. (2004) “Focha moruna Fulica cristata”. Pp. 192-202. En: MADROÑO, A., GONZÁLEZ, C., ATIENZA, J.C. (Eds.). “Libro Rojo de las Aves de España”. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife, Madrid.

Andalusia, Programa de Conservació de la fotja banyuda (2001-2012):

https://www.juntadeandalucia.es/medioambiente/portal/landing-page-%C3%ADndice/-/asset_publisher/zX2ouZa4r1Rf/content/programa-de-conservaci-c3-b3n-de-la-focha-moruna-1/20151

BALLESTEROS, G., CABRERA, M., ECHEVARRÍAS, J.L., LORENZO, C.J., RAYA, C., TORRES-ESQUIVIAS, J.A. i VIEDMA, C. (2008). “Tarro canelo, cerceta pardilla, porrón pardo, malvasía cabeciblanca y focha moruna en España. Población en 2007 y método de censo”. SEO/BirdLife. Madrid.

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/23_tarro_blanco_cerceta_pardilla_porron_monudo_malvasia_y_focha_moruna_tcm30-208262.pdf

Banyudes a Pego-Oliva: 

https://www.levante-emv.com/salud/2007/12/15/medio-ambiente-confirma-presencia-focha-13495022.html

BirdLife Internacional (2016). “Fulica cristata” in La Lista Roja de Especies Amenazadas de la UICN: e.T22692907A89656879.

 https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2016-3.RLTS.T22692907A89656879.en

Cañada de los Pájaros: 

https://canadadelospajaros.com/programa-de-reproduccion-de-especies-amenazadas/focha-cornuda/

Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Secretaria General Tècnica (Editors) (2007) “Estrategia para la conservación de la focha moruna (fulica cristata) en España”

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/publicaciones/estrategias/pbl_estrategia_focha_moruna_tcm30-194744.pdf

Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Editors (2013) “Estrategia para la conservación de la cerceta pardilla (marmaronetta angustirostris), focha moruna (fulica cristata) y malvasía cabeciblanca (oxyura leucocephala) en España”.

https://sghn.org/wp-content/uploads/2018/10/Estrategias_conservacion_Cerceta_pardilla_Focha_moruna_Malvasia_cabeciblanca.pdf

Oceanogràfric: 

https://www.oceanografic.org/especie/focha-cornuda/

ORTEGA, F., RAYA, C., PARACUELLOS, M., GUERRERO, F. (2007) “Reintroducción de la focha moruna (fulica cristata): valoración de diferentestécnicas en la formación de nuevosnúcleos de reproducción en elmediterráneo occidental”. In PARACUELLOS, M. (coord. de la ed.) (2007). “Ambientes mediterráneos. Funcionamiento, biodiversidad y conservación de los ecosistemas mediterráneos.  Colección Medio Ambiente, 2. ISBN: 978-84-8108-386-6. Instituto de Estudios Almerienses (Diputación de Almería). Almería.

https://www.researchgate.net/publication/260476760_Reintroduccion_de_la_focha_moruna_Fulica_cristata_valoracion_de_diferentes_tecnicas_en_la_formacion_de_nuevos_nucleos_de_reproduccion_en_el_mediterraneo_occidental

RODRÍGUEZ, E. (2018) “Evolución y situación de la población de focha moruna (Fulica cristata) en la Charca de Suárez (Motril): Aplicacionesa su gestión.”

http://www.motril.es/fileadmin/areas/medioambiente/charca/Investigaciones/trabajo_fin_de_master-_focha_moruna.pdf

SÁNCHEZ, E. (1992) “Reintroducidas por primera vez veintidós fochas cornudes criades en cautividad”. Quercus n. 77, juliol 1992, p. 11.

https://seo.org/ave/focha-moruna/

Tancat de Milia: 

https://www.levante-emv.com/comarcas/2013/02/14/reintroducen-focha-cornuda-l-albufera-12917692.html

VAERSA Editors (2011) “Centros de Recuperación de Fauna”.

https://mediambient.gva.es/documents/91061501/91067867/Folleto+general+CRF+castellano+baja/e0cd81e2-5492-4d3d-8b92-03235862ae1d?version=1.0

VIEDMA, C., RAMÓN, N. (1989) “La focha cornuda será recuperada con huevos recogidos en Marruecos”. Quercus n. 149, juliol de 1989, p. 46.


Text i fotos Rafa Muñoz, Arxiu RMiB.

Primer ànec negre frontblanc al País Valencià

Foto d’Alan D. Wilson (2006) in Wikipedia. Creative Commons (CC)

 

El 28 de desembre de 2023 Óscar Aldeguer Peral, Jana Marco i Marcos Real Gelardo van trobar un ànec negre frontblanc (Melanitta perspicillata) a Guardamar del Segura (el Baix Segura). Va ser una troballa excepcional perquè fins aleshores mai s’havia trobat aquesta espècie al territori valencià.

Es tracta d’un ànec marí que té entre 46-55 cm d’envergadura, entre 78 i 92 cm de llargària i un pes al voltant de 1.150 grams. Els mascles reproductius són negres amb taques blanques al front i al bescoll, mentre que les femelles i els mascles de primer any tenen el cos d’un marró fosc i unes taques clares a les galtes.

Viuen a les aigües costaneres de l’Àrtic, al Canadà i Alaska on fan niu als aiguamolls de la tundra. S’alimenten bussejant per agafar crustacis i mol·luscs. En hivern migren a les costes dels Estats Units i uns pocs exemplars hi arriben fins a les aigües irlandeses i britàniques, alguns divagants s’acosten a la península Ibèrica i excepcionalment poden entrar al Mediterrani.

 

Ànec negre frontblanc a Guardamar 9/1/24 Arxiu RMiB

9 de gener, Guardamar del Segura.

El matí del 9 de gener vaig anar per a intentar observar el M. Perspicillata que encara continuava en aigües valencianes. Vaig estar entre les 10:50 i les 13:10 hores damunt de l’espigó del far que hi ha a la desembocadura del Segura, però fins a les 12.30 hores no vaig descobrir al nostre protagonista. Llavors estava flotant, aparentment descansant, al nord de l’espigó del far de Guardamar, tot i que prou allunyat. A les 12:45 hores l’ànec semblà activar-se i començà a pescar, vaig controlar quatre cabussades que duraren, per aquest ordre: 24, 16, 30 i 27 seg. Puix aprofitem aquesta troballa per a analitzar la presència d’aquesta espècie en aigües ibèriques!

 


L’ànec negre frontblanc en aigües ibèriques

Segons dades històriques obtingudes de la plataforma de ciència ciutadana eBird, a les costes de la península Ibèrica hi ha 329 registres de M. Perspicillata. Amb l’objectiu descobrir la vertadera magnitud de la presència d’aquesta espècie a les aigües peninsulars calia depurar els registres enviats pels observadors, perquè quan es tracta d’un sols individu i en el cas d’espècies molt extraordinàries, evidentment estan duplicats en haver-hi molts registres de molts observadors simultanis. Llavors considerarem que totes les observacions d’un exemplar, en una mateixa àrea i en un període de temps pròxim corresponen a un sols individu que s’ha quedat sedimentat, en un espai concret. Un volta analitzades les dades obtenim que en realitat sols han sigut 40 els exemplars vists en aigües ibèriques, entre 1988 i febrer de 2024.

 

Històric de l’arribada de M. Perspicillata en les costes ibèriques

1988

La primera troballa fou d’un exemplar als Marenys de Santoña en novembre que estigué fins al 7 de gener de l’any següent.

1995

Haguérem d’esperar de sis anys per a tornar a detectar-lo i, novament va ocórrer a Santoña on es va observar un individu entre novembre i gener de l’any 1996.

1998

Es va trobar un ànec negre frontblanc al port d’A Corunya

1999

El 7 de febrer es va reportar un a la Ria de l’Eo, Astúries. En funció de les dates, tal volta aquest fora el mateix exemplar gallec, però com queda prou lluny una localitat de l’altra, els comptabilitzarem com a dos individus diferents.

2000

Quelcom versemblant va ocórrer el 9 de gener amb un individu vist a la Praia d’A Lanzada, Pontevedra i un altre a la Ria de l’Eo, Astúries el 7 de febrer.

2001

Es va trobar un exemplar el 25 de març al cap Raso, a Sintra-Cascais (Portugal).

2005

D’aquest exercici sols hi ha una troballa el 27 de novembre a la platja de Santa Cristina, A Corunya.

2006

Sols enregistrà un ànec negre frontblanc al cap Raso, a Sintra-Cascais.

2007

En desembre aparegué un individu a Punta de la Vaca (Astúries)

2008

L’1 de febrer es va trobar un individu als marenys d’Odiel, Huelva.

2009

Entre l’1 i el 14 de febrer es va trobar un altre a la Ria de Camariñas, A Corunya. El 15 d’octubre van detectar un a l’Estaca de Bares, A Corunya i en desembre, un altre a la platja “das Dunas Douradas”, a Loulé (Portugal).

2010

Entre el 2 i el 7 de gener es va observar un exemplar a la badia d’A Lanzada, Pontevedra.

2011

Entre el 8 de novembre i el 18 de desembre estigué sedimentat un ànec a la ria d’Ortigueira, A Corunya.

2012

Tinguérem un exemplar el 21 de febrer a Nigrán, Pontevedra. Entre el 23 de novembre i el 2 de gener de 2013 estigué un individu a la ria d’Ortigueira, A Corunya y es va trobar un altre a Punta de la Vaca, Astúries.

2013

Entre l’1 i  el 17 de setembre estigué present un exemplar a la Praia da Cruz Quebrada, d’Oeiras (Portugal).

2014

El mes de gener hi hagué diversos registres d’un mateix individu a Loulé, a l’Algarve portugués, tot mentre el mes de febrer n’hi havia un altre a Nigrán, Pontevedra i un més la platja de Nemiña, a Corunya.

2015

El 27 de desembre es va trobar un exemplar a la ria d’Ortigueira, A Corunya, que estigué present fins a l’1 de març de 2016.

2016

En desembre es va atalaiar un altre individu als marenys de Santoña, Cantabria.

2017

Entre mitjans de gener i principis de març es va contemplar un altre individu a la badia d’A Lanzada, Pontevedra.

2018

Sols tinguérem un registre a la desembocadura del riu Guadalhorce, Màlaga, el 4 de febrer, per primera volta es detectava un exemplar dins del Mediterrani.

2020

El 8 de novembre comunicaren la presència d’un exemplar a Sada, A Corunya.

2021

Aquest l’exercici un altre ànec estigué present tot el mes de desembre i continuà fins al 22 de gener de 2022, a l’estuari do Sado, Setúbal (Portugal).

2022

Entre el 14 i 17 de novembre estigué un altre ànec als marenys de Santoña, Cantabria. Curiosament, l’endemà es va trobar eixe o, tal volta un altre a Getaria, Gipuzkoa.

2023

Entre el 12 de novembre i el 6 de desembre es va observar un exemplar a la ria de Villaviciosa, Astúries, es dona la particularitat que fou la primera troballa de dos individus tot i que dies després sols detectaren un. També el 12 de novembre es va veure un individu a Punta das Ondas, A Corunya. A Portugal tingueren un individu entre l’1 i el 5 de novembre a Praia da Vagueira, Aveiro i el 19 de novembre un altre a Molhes da Figueria da Foz que estigué fins al 9 de desembre.

 

Primera troballa al País Valencià

El 28 de desembre 2013 es va trobar per primera volta a casa nostra un exemplar al voltant de la desembocadura del riu Segura, a Guardamar i fins a Cap d’Any s’acostaren un total 26 ornitòlegs per a gaudir de la seua presència. A l’hora d’escriure aquesta entrada eixe exemplar continua present en el mateix indret i això ha provocat la processó de més ornitòlegs els mesos de gener i febrer, a l’hora d’escriure aquesta nota hi havien anat 85 més.

 


Resum de les cites de M. perspicillata en aigües ibèriques

Les dades recollides a eBird entre 1988 i finals de febrer 2024 en aigües ibèriques indiquen que un total de 329 observadors han reportat la troballa d’un total 40 exemplars de M. perspicillata. Tots els registres obtinguts corresponen a un sols exemplar excepte una observació de Javier Alonso Almeida que el 12 de novembre de 2023 va trobar dos individus a la platja de l’Arbeyal, Xixón. La data més primerenca d’arribada va ser el 15 d’octubre de 2009, d’un individu a l’Estaca de Bares (A Corunya) comunicada per Carlos Villaverde Castilla, mentre que la més tardana va ser el 25 de març de 2001, aconseguida al cap Raso, Sintra-Cascais (Portugal). 

El gruix dels 40 individus enregistrats s’han detectat a Galícia i Portugal, ambdós espais sumen el 60% dels registres. Sols 2 troballes (7,31%) s’han fet en aigües mediterrànies, tot i que cal recordar que manquen dades de Catalunya. Cal afegir que en eBird hi ha una cita aliena a les costes ibèriques, va ser un individu trobat el 19 de gener al golf de Beauduc, Bouches-du-Rhône (França).




Text, taules i gràfics Rafa Muñoz

L’esparver blau al País Valencià

 

Esparver blau, Arxiu RMiB

L’esparver blau (Elanus caeruleus) és un rapinyaire que fins aleshores ha sigut molt ocasional en terres valencianes. Els anuaris valencians el consideren com una espècie reproductora molt escassa i localitzada. Es tracta d’un rapaç menut amb una envergadura del voltant dels 85 cm, té un plomatge molt singular en presentar una combinació de blanc en la cara i en les parts ventrals mentre que el cap i l’esquena són d’un blau-grisenc, al qual cal afegir unes taques negres a l’espatlla que rematen amb uns ulls són rojos.

És un predador especialitzat en la caça de micromamífers, principalment ratolins i talpons, tot i que complementa la seua dieta amb ocells menuts i insectes grans. Per atrapar-los li agrada aguaitar-se en un punt alt, tot i que també pot alçar el vol i mantindre’s quiet en un lloc, per a controlar alguna presa, llavors es deixa caure a pes per a intentar agafar-la amb les urpes per davant.

És una au d’origen africà que fa cinquanta anys estava acantonat al sud-oest de la península Ibèrica i, a poc a poc ha anat expandit la seua àrea de distribució. En principi es distribuïa solament pel sud de Portugal on una de les primeres cites es va donar en 1964. La seua àrea de distribució va anant estenent-se i en 1975 unes poques parelles estaven reproduint-se al nord d’Extremadura, Salamanca i a Toledo. Després ha continuat la seua expansió fins a arribar a casa nostra.

 

Esparver blau


Cites històriques d’esparver blau al País Valencià

Segons les cites reportades als anuaris valencians que començaren a publicar-se en 1988, a les entrades del portal eBird des de 2007 a més dels registres propis, es trau el següent historial de l’esparver blau al País Valencià:

La primera cita de l’esparver blau a casa nostra es va donar en desembre de 1970 quan un ocell que caçaren a Rafelbunyol (l’Horta Nord), el naturalitzaren i el dugueren al museu de la Salle de Paterna. Fins a 1992 no es tornà a citar l’espècie quan es va trobar un individu al Toro (Alt Palància) el 16 d’abril. Haguérem d’esperar un altre parèntesi de fins a 1999 per a trobar un altre esparver que va estar present entre els mesos d’octubre i novembre al Fondo d’Elx (el Baix Vinalopó).

Amb el canvi de segle augmentaren exponencialment les cites d’aquest rapinyaire que resumirem unificant les cites d’un mateix espai en un període de temps pròxim, per a tractar d’esbrinar la vertadera magnitud de la presència d’aquest ocell a casa nostra. De resultes obtenim que l’any 2000, possiblement l’individu del Fondo de l’any anterior continuà fins a gener, el mes de juny trobaren un altre a Titaguas (els Serrans).

Taula 1, cites totals per any i estima presència real


No tornarem a tindre més contactes amb l’espècie fins a 2003 quan vam comprovar la primera reproducció de l’esparver blau a casa nostra, a Fuenterrobles (la Plana d’Utiel), troballa que detallarem més avant en l’apartat de reproducció. L’any següent, segurament la mateixa parella que s’havia reproduït a Fuenterrobles, estigué present entre l’1 de febrer i el 17 de juliol i també es va vorer a un paratge de Camporrobles, proper a l’anterior. Segons Armero, J. (2021), probablement eixa mateixa parella tornà a reproduir-se al mateix territori en 2004.

Fins al mes de febrer de 2006 no aparegué un altre esparver, en aquest cas a Cervera del Maestrat (el Baix Maestrat). En 2007 vam tenir la presència de dos exemplars al Clot de Galvany (el Baix Vinalopó. En agost de 2008, a Almassora (la Plana Alta) reportaren la cita d’un altre exemplar.

Entre els mesos de novembre i desembre de 2009 es va detectar una parella a Utiel (la Plana d’Utiel) i, fins a dos individus al voltant del llogaret de Campo Arcís (Requena) lloc prou proper a Utiel. Entre  agost i setembre es va veure un altre exemplar al Fondo d’Elx; dos més a Sempere (la Vall d’Albaida) entre octubre i desembre; finalment, entre els mesos de març i desembre es va reportar un altre esparver al Toro (l’Alt Palància).


Gràfica 1, esparvers / any al P.V.


En 2010 es van reproduir una parella a Requena i una altra al Baix Segura, mentre que es tornà a citar un exemplar al Fondo d’Elx. En 2011 continuava present un exemplar de Requena a finals de gener. En juny es va observar un adult transportant una presa a Ares del Maestrat (l’Alt Maestrat). Els mesos de febrer i març es va reportar un altre exemplar al Fondo, a més d’un altre entre octubre i desembre a la Marjal dels Moros. En novembre es va veure un adult al Prat de Cabanes-Torreblanca (la Plana Alta).

En gener de 2012 a Requena només es va obtenir un registre i un altre al Fondo el mes d’octubre. En febrer de 2013 es va veure un exemplar al Fondo i el mes de març un altre a Sant Fulgenci (el Baix Segura), un altre a la marjal dels Moros i, finalment, en octubre es va reportar un altre a Caudiel (l’Alt Palància). En setembre de 2014 es va reportar un exemplar a les illes Columbretes (la Plana Alta), la qual cosa demostra la capacitat de dispersió d’aquesta perquè aquests illots estan prou allunyats de la costa.

Els mesos de febrer i març de 2015 hi hagué diversos registres d’un individu a Xilxes (la Plana Baixa). El mes de març i en juliol es va detectar un exemplar a la marjal d’Almenara (la Plana Baixa), el mes de novembre un altre exemplar a Nules (la Plana Baixa), possiblement tots els registres foren del mateix exemplar. En agost i setembre es va veure un altre individu als Moros, mentre que entre el 22 d’octubre i el 29 de desembre es va veure un altre al Fondo.


Taula 2, per comarca, ex. Mínim, cites totals


L’any 2016, es va veure un esparver blau als Ivarsos (la Plana Alta) el mes de gener. Al Fondo es va observar vuit voltes, segurament el mateix individu entre els dies 3 de gener i el 5 d’abril. A Sant Fulgenci (el Baix Segura) es va reportar un altre el mes d’abril i fins a 3 individus a la marjal dels Moros entre el 26 de març i l’11 d’abril. El mes de setembre de 2017 es va veure un exemplar a Sollana (la Ribera Baixa) i un altre al Fondo el mes d’octubre, tal volta eixe mateix individu d’Elx, es va detectar a Santa Pola en novembre. En 2018 sols s’obtingué un registre d’un exemplar a Paiporta (l’Horta Sud) el mes de desembre. El mes de juliol de 2019 una parella estigué present en el límit provincial entre els termes de Sinarcas (la Plana d’Utiel) i el llogaret de Casillas de Ranera que pertany a Talayuelas (Conca).

L’exercici de 2020 es va produir una bona allau de cites d’esparver blau: el mes de gener a Los Montesinos; en maig a Dehesa de Campoamor, ambdues localitats del Baix Segura; el mes de juny fins a dos exemplars a Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida); en agost a San Benito, Aiora (la Vall de Cofrents); en setembre tinguérem dos exemplars a Barracas i al Toro (Alt Palància) i un altre al Fondo; en octubre es tornà a veure un a Fontanars dels Alforins (la Vall d’Albaida) i un altre al Fondo; entre novembre i desembre tinguérem una parella per Sant Mateu (Baix Maestrat).

El mes de gener de 2021 estigué present un exemplar entre el Fondo i Santa Pola, un altre es va reportar al Pou de Nules (la Plana Baixa) i el mes de novembre aparegué un altre a Godella (l’Horta Nord). De l’any 2022 sols tenim dos registres, un a octubre al Fondo i un altre en desembre al Prat de Cabanes-Torreblanca (la Plana Alta). En 2023 es tornaren a multiplicar les troballes d’esparver blau: en gener en tinguérem un a la Marjal dels Moros en gener que després es va sedimentar entre agost i desembre on es va observar quaranta voltes entre la marjal dels Moros i la veïna marjal del Puig (l’Horta Nord). En febrer hi hagué un exemplar a Los Montesinos (Baix Segura) i en juny a Càlig (Baix Maestrat).

En 2024 va continuar els dos exemplars de la marjal dels Moros que també freqüentaven la pròxima marjal del Puig (l’Horta Nord). Eixos mateixos mesos de gener i en febrer hi havia un altre esparver entre el Fondo d’Elx i Dolores (Baix Segura).

 

Adult i dos joves d'esparver blau a Requena, 2010, Arxiu RMiB


Reproducció de l’esparver blau al País Valencià

En 2003, per primera volta es va comprovar la reproducció d’una parella d’esparvers blaus a casa nostra, a un paratge a l’oest del terme de Fuenterrobles (la Plana d’Utiel) i vaig tindre l’orgull de ser jo mateix el descobridor. Fent un recorregut de cens vaig observar dos exemplars adults dalt d’una gran carrasca enmig d’una devesa, llavors vaig telefonar als companys del grup SVO-Requena-Utiel que eixa jornada estàvem repartits per la comarca.

Una volta junts decidirem acostar-nos i trobarem un niu ocupat per tres pollets grans. En posteriors visites arribarem a comprovar com els tres jovenets abandonaven el niu, malauradament també constatarem com un dels pollets va morir, presumiblement per l’atac d’una parella d’àguiles calçades veïnes, i sospitem que ben probablement va ocórrer el mateix amb els altres dos germans perquè a partir del 18 d’octubre sol tornarem a observar als adults. Eixa parella es va quedar en la mateixa zona fins al 17 de juliol de l’any següent.


Taula 3, reproducció comprovada i èxit al P.V.


El mes de juliol de 2008, a Vilanova d’Alcolea (la Plana Alta) es va observar una parella nodrint un jovenet. En 2010 al Baix Segura es va reproduir una parella que tirà endavant un pollet. Entre els mesos de febrer i setembre d’eixe mateix any, es va veure un adult que nodria dos jovenets al terme de Requena. Finalment, en 2016, entre el 25 de març i el 23 d’octubre es va comprovar la reproducció d’una parella que va criar amb èxit 3 pollets a la marjal dels Moros.


Esparver blau a la marjal del Puig, 2023. Arxiu RMiB


Resum

Resumint les dades estretes dels anuaris, del portal eBird i dades pròpies, entre 1970 i 2023 s’han recopilat cites de 216 exemplars d’esparver blau al País Valencià. En els trenta-dos anys transcorreguts entre 1992 i 2024, l’esparver blau s’ha detectat vint-i-quatre anys (75%). L’any amb major presència d’esparvers va ser 2020 amb una detecció de 9 exemplars.

Depurant els registres recopilats d’esparver blau i agrupant les que són d’un mateix període de temps i en un mateix lloc, per a descartar comptabilitzar diverses voltes el mateix exemplar, es dedueix que hem tingut la presència de 70 esparvers, als quals cal afegir els 10 joves nascuts a casa nostra, fruit de la reproducció comprovada de 5 parelles.

 

Esparver blau, Arxiu RMiB


Fonts i referències:

ALCOCER, A., BORT, J., ESTELLER, V., GARCÍA, M., LUQUE, E., MARCO, J., TIRADO, M., VERA, P. Eds. (2019) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XVI. Años 2014-2015. INTERNATURA. Castelló.

ALCOCER, A., BORT, J., ESTELLER, V., GARCÍA, M., GREÑO, J., LUQUE, E., MARCO, J., TIRADO, M., VERA, P. Eds. (2017) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XV. Años 2012-2013. INTERNATURA. Castelló.

ARMERO, J., SÁEZ, C.E. (2009) “El elanio común (elanus caeruleus) se reproduce en la comunidad valenciana por primera vez” in “Aves de la comarca de Requena-Utiel”. Ed. Tundra.

ARMERO, F.J., PARÍS, V. (2021) “Esparver blau”. Pp-432-433 in POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (Eds.) “Atles dels Ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

BORT, J., BORT, J.L. (2009) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana. Vol. V. Año 2007. INTERNATURA. Castelló.

CABO, M.J., POLO, A. Coord. (2000) “Aves de la Comunidad Valenciana. Noticiari ornitològic de la Societat Valenciana d’Ornitologia, 1998”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CABO, M.J., POLO, A. POLO, M. Eds. (2003) “Aves de la Comunidad Valenciana 1999. Anuario de la Societat Valenciana d’Ornitologia”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CLAVELL, J. (2002) “Catàleg dels Ocells dels Països Catalans”. Lynx Edicions. Barcelona.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1994) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1992”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1995) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1993”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1997) “Comunitat Valenciana, Anuario Ornitológico 1994”. Estación Ornitológica Albufera. SEO/BirdLife. València. 

eBird, esparver blau al P.V.:

https://ebird.org/map/bkskit1?bmo=1&emo=12&byr=1900&eyr=2024&env.minX=-1.529&env.minY=38.687&env.maxX=-0.025&env.maxY=40.212&gp=true

GÓMEZ-SERRANO, M.A., GIMÉNEZ, M., DIES, J.I., DIES, B., MONSALVE M.A. (2000) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 1995-1997, vol 8”. Estación Ornitológica de l’Albufera. SEO/BirdLife. València.

Notas Ornitológicas. (1975) “Elanus caeruleus. Elanio azul” ARDEOLA, vol 21 Pp-113-129. SEO/BirdLife.

RAMOS, A.J., ZARAGOZÍ, A., GOMIS, E., LÓPEZ, G., CANTÓ, P., SARMIENTO L.F., SOGORB, L., REIG, A. Eds. (2001) “Las aves en Alicante, Anuario Ornitológico de Alicante 1999. SEO. Alicante. Alacant.

RAMOS, A.J., ZARAGOZÍ, A., GOMIS, E., LÓPEZ, G., CANTÓ, P., SARMIENTO L.F., SOGORB, L., REIG, A. Eds. (2002) “Las aves en Alicante, Anuario Ornitológico, 2000. SEO. Alicante. Alacant.

SACARRAO, G.F. (1975) “Notas sobre Elanus caeruleus (Desf.) em Portugal (Aves, falconifirmes). ARDEOLA vol 21, Pp 173-182. SEO/BirdLife,

SEO-Alicante (2001) “Anuario Ornitológico de Alicante 1999”. Alicante.

SEO-Alicante (2002) “Anuario Ornitológico de Alicante 2000”. Alicante.

TIRADO, M., ESTELLER, V. (Coord.) (2008) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. IV. Año 2006. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M. Ed. Ppal. (2011) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XII. Año 2009. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., GARCÍA, M. Eds. (2014) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XII. Año 2010. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., ALCOCER, A., MARCO, J., VERA, P., BORT, J., GARCÍA, M., ESTELLER, V., GREÑO, J., LUQUE, E. (2015). “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XIV. Año 2011. INTERNATURA. Castelló.

TIRADO, M., ALCOCER, A., MARCO, J., VERA, P., BORT, J., GARCÍA, M., PARÍS, V., LUQUE, E., DÍES, B. Eds. (2021) “Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XVII. Años 2016-2017. INTERNATURA. Castelló.

URIOS, V., ESCOBAR, J.V., PARDO, R., GÓMZ-LÓPEZ, J.A. (1991) “Atlas de la aves nidificantes de la Comunidad Valenciana”. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Direcció General de Política Forestal i Pesquera. València.

 

Textos, gràfiques i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB