05 de desembre 2018

UN AGULLAT GRAN AL SALER




Agullat gran (Gavia immer) 


Dimarts 4 de desembre Manolo Salas va trobar un Agullat gran (Gavia immer) a la platja del Saler, l'endemà vaig acostar-me i quan anava per la mallada vaig vorer a Víctor París damunt d'una duna de la platja de la Devesa mirant la mar amb els prismàtics. Una volta junts tot seguit vam trobar l'agullat a la mar enfront del Casal d'Esplai, a les hores Víctor va pujar a la seua piragua per intentar fer-li alguna foto i jo vaig restar a la bora de la mar.

Víctor Paris amb la seua piragua


La mar estava totalment plana i no feia falta cap vent de ponent per deixar-la llisa, de fet hi havia calma total i un sol que obligava a llevar-se roba i quedar-se en mànega curta. Hi havia poc moviment d’aus però el suficient per vorer alguna Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) i Xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis).

Agullat gran en plomatge d'estiu a Islandia 2018.


A migdia vaig marxar al cap de Cullera per intentar aprofitar l'entrada dels vaixells de pesca que sempre atrauen les aus marines que busquen els rebutjos de peix que buiden en l'aigua abans d'entrar a port.

Baldriga balear (Puffinus mauretanicus)


Prompte vaig vorer una gran bassa de Baldriga balear (Puffinus mauretanicus) d'uns 300 individus descansant posats en la mar, crec que amb calma total prefereixen no cremar energia amb el vol actiu, per optimitzar el desplaçament necessiten un poc de vent. Un bon nombre de gavines sí que anaven darrere dels pesquers, principalment eren Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis) i alguns exemplars de Gavinot fosc (Larus fuscus). Tampoc estaven molt actius uns adults de Mascarell (Morus bassanus) tot i que alçaren el vol per acostar-se als pesquers buscant un àpat, la sorpresa va ser el vorer un solitari Ànec blanc (Tadorna tadorna) descansant a la mar.

Mascarell (Morus bassanus)


Text i fotos de Rafa Muñoz 2018.

27 de novembre 2018

44.000 GRULLAS EN GALLOCANTA


Los días 19, 20 y 21 de noviembre Aurelio Sanz y yo fuimos a Gallocanta para disfrutar de las grullas elegimos estas fechas porque a mediados del mes de noviembre suelen verse en esta localidad las máximas concentraciones del paso postnupcial.

Grulla común (Grus grus) adultos


La grulla común (Grus grus)

La especie protagonista del espacio protegido de Gallocanta es la grulla, esta es un ave del Orden Gruiformes, es grande, alta y muy estilizada, miden entre 96 y 116 cm de altura y tienen una envergadura de alas de entre 180-222 cm. La población de Europa Occidental es de entre 74.000 y 110.000 parejas reproductoras.

Bando de Grulla común


En otoño las poblaciones occidentales de grullas abandonan sus lugares de cría en zonas húmedas de Escandinavia y Alemania para dirigirse a pasar el invierno en Toledo, Extremadura y Andalucía, durante el viaje los adultos guían a sus pollos del año, generalmente uno y ocasionalmente dos. Conforme bajan al sur se van juntando en bandos cada vez más grandes y vuelan con la típica formación en forma “V”, durante el vuelo emiten un distintivo sonido de contacto similar a un trompeteo sordo que se oye a gran distancia.

Grulla común


En octubre llegan las primeras grullas a la península ibérica, nos visita un poco menos de la mitad del total de la población europea, unas 75.000 grullas. En nuestro país escogen zonas con cultivos de cereal y dehesas donde consumen principalmente bellotas, granos de cereal, bulbos y legumbres que complementan con lombrices y caracoles. Al anochecer se agrupan y se dirigen a dormideros comunales en embalses, lagunas y arrozales, les gusta dormir con las patas dentro de aguas someras ya que así se sienten protegidas frente a posibles predadores.

Una grulla con anillas de PVC

El día 21 de noviembre observamos una grulla anillada con PVC, se anilló como pollo en Björdal, en la provincia sueca de Västra Götaland el 3 de julio de 2014. Desde entonces se ha observado 43 veces, todas ellas en otoño e invierno, 39 veces se la ha visto en el norte de Alemania durante los meses de septiembre, octubre, noviembre y diciembre además de en el mes de marzo. También se le ha observado en Aquitania (Francia) 3 veces y las tres el mes de diciembre de 2015. El día que la vimos nosotros acompañaba a otro adulto, aparentaba ser la hembra y cuidaba de un pollo por tanto ahora tiene 4 años, según otros controles se debió emparejar en 2017 y este debía ser el primer año que sacaba adelante un pollo. 

Ubicación de observatorios y lugares visitados


Gallocanta

Esta laguna endorreica de aguas saladas está en la provincia de Zaragoza a caballo de dos comarcas, la zaragozana de Campo de Daroca y la turolense de Jiloca. Está está situada entre los 995 y 1.085 metros de altitud, tiene una superficie máxima de aguas de 1.924 ha que están protegidas bajo la figura de Reserva Natural a las que hay que añadir otras 4.553 ha declaradas como Zona Periférica de Protección.

Laguna de Gallocanta


Hay posibilidades de circundar la laguna por pistas que acercan a una red de observatorios, son la torre del Cañizar, el observatorio del centro de Interpretación de Gallocanta, el observatorio de los Aguanares, el mirador de la Ermita de la Virgen del Buen Acuerdo, el observatorio de la Ermita, el observatorio de los Ojos, la torre observatorio de La Reguera y el mirador del Centro de Interpretación de la Laguna de Gallocanta y facilitan la observación de la biodiversidad de la zona. (Ver mapa)

Grulla común


Consejos para una visita naturalista

Los mejores momentos para observar las grullas son por la mañana, con las primeras luces del día, cuando las grullas salen de la laguna y se alejan con rapidez para ir buscar alimento en los campos circundantes en un radio de unos 10-12 km de distancia, al atardecer regresan a la laguna, la mayoría  se concentran en los campos de alrededor y con las últimas luces entran a dormir a la laguna, quizás este sea el mejor momento para observarlas ya que las grullas van entrando poco a poco y la reducción paulatina de la luz ayuda a disfrutar del espectáculo de poder observar varios miles de grullas con sus trompeteos, es algo inolvidable. 

Obra artística grulla en el Centro de I. de Gallocanta


Respecto a donde observarlas yo destacaría dos lugares el primero sería la Ermita de la Virgen del Buen Acuerdo que está ubicada en una loma elevada sobre la laguna que facilita unas vistas generales de los bandos de grullas y de toda la laguna. El segundo está muy cerca de la ermita, al sur, es la torre observatorio de la Reguera, esta permite estar más cerca de las grullas ya que queda entre los campos donde se suelen posar los bandos que llegan al caer la tarde y los grupos que prefieren entrar directamente a las orillas del lago por lo que vuelan muy cerca de la torre.

A ambos lugares es más fácil llegar desde la población de las Cuerlas, partiendo de la misma localidad, donde atraviesa la comarcal A-2506 al este sale una pista que puede llegar a estar muy embarrada, tras breve trecho donde la pista está rodeada de chopos se llega a una bifurcación, dirección norte se llega a la loma de la ermita, dirección este se llega a la torre de la Reguera, no tiene pérdida ya que las pocas pistas que salen  de la principal tienen carteles de tráfico restringido a vehículos agrícolas.

Grulla común (Grus grus) ejemplares juveniles


Debajo de la ermita se encuentran los observatorios de los Ojos y el de la Ermita, el primero da una visión intermedia entre la vista general de toda la laguna desde la misma ermita y la vista más próxima a la laguna que ofrece la torre de Reguera, la caseta observatorio de la ermita está ubicada a media ladera y es el mejor lugar para observar las anátidas, limícolas y gaviotas que frecuentan la zona norte de la laguna de Gallocanta, eso sí es imprescindible llevar un telescopio debido a la enorme distancia a la que queda la cubeta de la laguna.

Bandos de grulla común al atardecer


El observatorio de los Aguanares está muy cerca del pueblo de Gallocanta y suele ser bueno para observar anátidas y limícolas pero está muy lejos de donde suelen estar las aves y es necesario llevar telescopio.

En el centro de Interpretación de Gallocanta hay una caseta observatorio cerca de la orilla pero las anátidas suelen quedar muy alejadas.

La torre observatorio del Cañizar está cerca de la población de Tornos, al sur de la laguna, la orilla queda lejos pero con telescopio se pueden ver además de grullas, gansos y alguna anátida.

El Centro de Interpretación de la Laguna de Gallocanta, a mano derecha tiene unas escaleras con acceso libre por las llega a un observatorio sito en el primer piso, hay buenas vistas de los bandos de grullas, sobretodo cuando estas se levantan al amanecer y se dirigen a los campos del sur de la laguna.

Laguna de Gallocanta, Zaragoza



¿Cuál es la mejor época para ver Grullas en Gallocanta?

Mediado el otoño las grullas utilizan Gallocanta como parada intermedia entre el sur de Francia y sus lugares de invernada del suroeste ibérico, si encuentran buenas condiciones de agua y alimento pueden llegar a quedarse a pasar todo el invierno, si no tras un descanso variable continúan su viaje al sur, los números máximos de grullas suelen producirse a mediados de noviembre, por tanto es la mejor época para viajar a Gallocanta y observar buenos números de grullas.

En febrero las grullas vuelven a utilizar Gallocanta como etapa intermedia en el regreso a sus lugares de cría, en esta época se dan máximos anuales pero como las grullas tienen prisa por llegar a sus territorios estivales, de no encontrar mal tiempo hacen una parada breve, de aquí se dirigen al embalse de Sotonera que es su última etapa ibérica antes de cruzar los Pirineos.

Este año según datos del censo semanal del Gobierno de Aragón el 22 de noviembre de 2018 se contabilizaron 44.230 grullas en Gallocanta, ¡todo un espectaculo!

Laguna de la Zaidia


Otras zonas y otras especies.

Además de a la laguna de Gallocanta también nos acercamos a la laguna de la Zaidia que tenía mucha agua y bastantes aves y a las hoces del río Piedra en las proximidades de Torralba de los Frailes, esta última localidad siempre permite añadir alguna especie al listado de aves de la zona.

Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus)



Además de las grullas que son las verdaderas protagonistas de Gallocanta también encontraremos otras especies, aves acuáticas, aves de cultivos, aves esteparias y algún mamífero.

Las aves acuáticas en Gallocanta y en la Zaidia que vimos fueron; ánade azulón (Anas platyrhynchos), ánade friso (Anas strepera), ánade rabudo (Anas acuta), 9 ejemplares de ánsar común (Anser anser), cerceta común (Anas crecca), cuchara europeo (Anas clypeata), silbón europeo (Anas penelope) y 184 tarro blanco (Tadorna tadorna).

Solo vimos dos especies de aves limícolas: avefría europea (Vanellus vanellus) y un grupo de 35 correlimos común (Calidris alpina) y dos de gaviotas, varios grupos de gaviota reidora (Chroicocephalus ridibundus) y 2 ejemplares gaviota sombría (Larus fuscus).

Mochuelo europeo (Athene noctua)


Las aves rapaces observadas fueron un águila real (Aquila chrysaetos homeyeri) juvenil en vuelo de caza sobre la laguna de Gallocanta que provocó el pánico de varios bandos de grullas, varios ejemplares de aguilucho lagunero (Circus aeruginosus), varios de aguilucho pálido (Circus cyaneus), busardo ratonero (Buteo buteo), abundaba el cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) y el milano real (Milvus milvus), vimos dos mochuelo europeo (Athene noctua) soleandose en sus majanos y al anochecer en las proximidades de la torre observatorio de la Reguera sorprendimos a un búho campestre (Asio flammeus).

Hoces del río Piedra


Las aves de los medios agrícolas y esteparios en época invernal casi siempre se presentaban en nutridos bandos como la calandria común (Melanocorypha calandra), corneja negra (Corvus corone), escribano triguero (Emberiza calandra), escribano palustre (Emberiza schoeniclus), escribano soteño (Emberiza cirlus), estornino negro (Sturnus unicolor), gorrión chillón (Petronia petronia), gorrión común (Passer domesticus), gorrión molinero (Passer montanus), jilguero europeo (Carduelis carduelis), lavandera blanca (Motacilla alba), paloma bravía (Columba livia livia), pardillo común (Linaria cannabina mediterranea), pinzón vulgar (Fringilla coelebs), serín verdecillo (Serinus serinus), tórtola turca (Streptopelia decaocto) y tarabilla común (Saxicola torquatus).

Corzo (Capreolus capreolus)


En las hoces del río Piedra añadimos las siguientes especies: buitre leonado (Gyps fulvus), cuervo grande (Corvus corax), curruca cabecinegra (Sylvia melanocephala), escribano montesino (Emberiza cia), mito común (Aegithalos caudatus), mosquitero común (Phylloscopus collybita), perdiz roja (Alectoris rufa) y zorzal charlo (Turdus viscivorus).

Observamos algunos mamíferos en las orillas de la laguna de Gallocanta, varios grupos familiares de corzo (Capreolus capreolus), un jabalí (Sus scrofa) solitario y una musaraña gris (Crocidura russula) ahogada en una balsa.

Musaraña gris (Crocidura russula)


Texto y fotos de Rafa Muñoz 2018.

23 de novembre 2018

EL SIT BLAN, UN OCELL NÒRDIC AL PAÍS VALENCIÀ


Sit Blanc, Escribano nival, Snow Bunting (Plectrophenax nivalis)

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2017


El 7 de novembre de nou la marjal dels Moros ens ha oferit una troballa especial, en aquest cas va ser un ocell nòrdic que descansava del seu viatge migratori entre els cudols de la franja costanera, era un Sit Blanc que probablement es va perdre del seu grup migratori i va arribar fins a les nostres terres que estan prou allunyades de les localitats habituals de pas i hivernada. 

Quin tipus d'ocell és, on viu i quantes vegades s'ha trobat a les nostres terres?

El Sit Blanc és un petit passeriforme que en època reproductora viu a la tundra i als erms de la regió circumpolar nord, tria terres obertes sense arbres i zones muntanyenques. Mengen llavors i insectes que troben en llocs a vegetació oberta i baixa, molt sovint a la vora de la mar. És una au migratòria que passa l'hivern en xicotets grups, trien zones més temperades, principalment a les costes del nord d'Europa i en zones muntanyenques baixes de països com Polònia, Bielorússia i Ucraïna, a vegades es poden concentrar en zones amb cultius propicis, és un visitant ocasional del sud d'Europa.

Femella, jove de l’any (P. n. insulae) Islàndia juliol de 2018


Existeixen quatre subespècies:  
                                                                                    
Plectrophenax nivalis nivalis; viu a l'Àrtic europeu i nord-americà, a l'estiu els mascles tenen el cap blanc, el dors negre fosc i presenten les plomes cobertores i secundàries blanques. A l'hivern el cap i lleugerament els flancs es vesteixen de tons marrons, el dors també s'aclareix. Les femelles a l'estiu són similars al mascle però presenten tons ocres al cap a la zona auricular i lleugerament en les espatlles, a l'hivern se'ls enfosqueix el plomatge.

Plectrophenax nivalis insulae; viu a Islàndia, a les Illes Fèroe i a Escòcia. El seu cap és blanc amb un collaret negre, i el cos és negre.

Plectrophenax nivalis vlasowae; habita el nord d'Àsia, té el cap i la major part del cos blancs.

Plectrophenax nivalis townsendi; viu a les illes Aleutianes, en Kamtxatka, i en l'est de Sibèria. És similar al vlasowae, però és prou més gran.

Al País Valencià aquesta espècie es considera una raresa, és un hivernant rar, les aus observades semblen ser totes de la subespècie P. n. nivalis.

Femella adulta (P. n. nivalis) Marjal dels Moros (Sagunt) març de 2013.


LLISTAT DE CITES VALENCIANES

1982, un exemplar el 3 de gener al Prat de Cabanes-Torreblanca.

1984, un mascle immadur en les dunes litorals el 16 de desembre a la llacuna del Pujol, València.

1988, un mascle immadur en les dunes litorals del 24 al 27 de desembre a les dunes prop de la llacuna del Pujol, València.

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2017


1990, un exemplar a l’embasament de la Pedrera, Sant Miquel de les Salines.

1993, un mascle immadur del 13 al 18 de novembre a la marjal dels Moros.

1996, un mascle amb plomatge hivernal del 22 d'octubre al 5 de novembre al Prat de Cabanes-Torreblanca.

Femella adulta (P. n. nivalis) Varanger (Noruega) maig de 2016


1997, una femella amb plomatge hivernal morta el 16 de febrer a la restinga del Prat de Cabanes-Torreblanca.

1997, dues aus amb plomatge de primer hivern el 31 de desembre a la serra Fontanella, Biar.

1999, un mascle adult en plomatge hivernal el 20 de novembre a les Illes Columbretes.

2004, un exemplar a la platja de pedres d’Alcossebre.

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2016


2005, un exemplar en novembre a la platja de la marjal de Pego-Oliva.

2009, un exemplar el 16 de desembre a la platja de pedres d’Alcossebre.

2012, una femella en un estol de pinsà vulgar el 8 de novembre prop del Tancat de Milia, Sollana.

2013, Francisco Javier LLoris va trobar una femella que es va observar del 27 al 29 de març, posteriorment al mateix lloc es va observar un mascle el 31 de març, a la platja de la marjal dels Moros, Sagunt.

L'última observació la vaig trobar jo, era una femella adulta que va estar del 7 de novembre fins al dia 9 de novembre a la platja de la marjal dels Moros, Sagunt.

Femella adulta (P. n. insulae) Islàndia juliol de 2018


Text i fotos de Rafa Muñoz.

19 d’octubre 2018

APORTACIONS DEL PAÍS VALENCIÀ AL COTPC 2018

XERRADES PLENÀRIES

Patrons en la composició d’aus migratòries transsaharianes a la primavera en illes de la Mediterrània occidental. 

Germán López-Iborra

PONENCIES




25 anys de campanya Piccole Isole a Catalunya, Balears i Valencia: què hem aprés de la migració prenupcial al Mediterrani occidental ?
German López-Iborra; Carles Barriocanal; Gabriel Gargallo; David Robson; Joan Castany; Oriol Clarabuch; Raül Escandell i Manuel Suárez




Preferències de nidificació dels teuladins urbans (Passer domesticus) en localitats de muntanya del nord de la província d’Alacant
Edgar Bernat-Ponce; Germán López-Iborra i José Antonio Gil-Delgado




Riquesa, distribució i abundància dels ocells exòtics a València
Toni Polo-Aparisi i Joan Carles Fernández-Ordóñez




Seguiment d’aus al riu Belcaire (Castelló) 2001-2002
José Antonio Martínez Pérez; Sara Nebot i Joan Castany




Seguiment de caixes niu a un bosc de Xodos (Castelló) de 2006-2015
Salvador Castany i Abel Campos i Micó




Història de dos conflictes: parany i enfilat.
Francesc Gonzàlez-Babiloni




L’avifauna valenciana del passat al present: noves espècies d’ocells nidificants en les darreres tres dècades
Joan Ferré i Toni Polo-Aparisi




Catàleg de noms de l’avifauna valenciana: una contribució socio-cultural a l’Atles dels ocells de València
José Antonio Peris-Lozano


PÒSTERS




1. Atles dels ocells de València: caracterització territorial, aspectes metodològics i resultats P.1 preliminars. Toni Polo-Aparisi




2. Temps feliços per a uns pocs: expansió recent de 6 espècies d'aus a València. Manu Polo-Aparisi i Toni Polo-Aparisi

3. Anàlisi de resultats del seguiment d'Oronetes (Hirundo rústica) en el dormidor de la desembocadura del riu de Millars des de 1997 a 2010. César Navarrete Aliaga i Joan Castany

4. Seguiment de la migració postnupcial d'ocells rapinyaires al País Valencià. Pedro A. del Baño i Miguel Tirado




5. Tendència poblacional del pinsà trompeter a Alacant. Daniel Ferràndez-Castelló i Germán M. López-Iborra




6. Divuit anys de censos continuats d'ocells aquàtics hivernants en els aiguamolls interiors del País Valencià. José Monterde; Samuel Aunión i Juan A. García-Pertegaz




7. Cens hivernal d'Arpellot de marjal (Circus aeruginosus) en ajocadors en zones humides de València. Pedro A. del Baño




8. Evolució de la productivitat anual d’una comunitat de passeriformes forestals i la seva relació amb diferents variables ambientals. José Luis Cantó-Corchado i Jana Marco




9. Situació i distribució de la bosqueta pàl·lida (Iduna opaca) a València. Manu Polo Aparisi i Toni Polo Aparisi







10. Ornitofauna a la senda verda d’Onda (Castelló) ubicada al riu Anna. Benjamin Pupla-Sánchez i Joan Castany




11. Importancia de las canteras en la colonización del Búho real (Bubo bubo) en entornos antropizados y naturales de ámbito mediterráneo. Gabriel Llorens; Eva Bosch; Rafa Muñoz i Joan Ferré




12. El Vilabort (Passer hispaniolensis) torna a reproduir-se al País Valencià. Història de la seua desaparició i del seu retorn. Rafa Muñoz-Bastit


CRÒNICA DEL 1r CONGRÉS D’ORNITOLOGIA DE LES TERRES DE PARLA CATALANA





Barcelona 12-14 d'OCTUBRE 2018



Una de les reivindicacions dels ornitòlegs dels anomenats Països Catalans, és a dir, d’aquells territoris que compartim la llengua catalana, era des de fa molt de temps ajuntar-nos en un Congrés que fora una mena de catalitzador per compartir tots aquells treballs d’investigació, divulgació i conservació dels ocells que es fan a la nostra terra i en la nostra llengua.



El passat pont d’octubre aquest somni es va materialitzar en el 1er CONGRÉS D’ORNITOLOGIA DE LES TERRES DE PARLA CATALANA, celebrat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on van participar més de 200 ornitòlegs de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra i els territoris de la Catalunya Nord, localitzats al sud de França.



El nivell mostrat pels participants va ser màxim, amb xerrades sobre migració d’ocells passeriformes a les illes de la Mediterrània, sobre l’ecologia de rapinyaires diürnes i nocturnes, sobre moviments d’aus marines i sobre els projectes de conservació d’un grapat d’espècies d’allò més interessants com el trencalòs, l’àguila de panxa blanca o el capsot menut.



Els nostres companys de la SVO van tindre molt de treball, en fer xerrades sobre diverses espècies que han augmentat o minvat les seues poblacions a València a les darreres dècades, sobre les aus exòtiques presents al nostre territori i sobre la tradició oral dels noms valencians dels ocells, una eina molt important per mantindre les nostres arrels amb la terra.



A més, la SVO va contribuir amb diversos pòsters, que parlaren de la situació de la Bosqueta pàl·lida, el Vilabort o l’Arpellot de marjal a València, les aus aquàtiques nidificants als nostres embassaments i, molt especialment, sobre l’Atles dels Ocells de València, que va tindre un paper molt destacat al llarg de tot el cap de setmana.



L’equip representant de la SVO va estar implicat en la organització del Congrés, el qual va ser un èxit a tos els nivells.



Des de la nostra associació hem quedat gratament satisfets per la nostra participació i pel desenvolupament del congrés, el qual va ser possible gràcies a un grapat de col·lectius, però sobretot gràcies a la bona feina de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), que van deixar el llistó molt alt per a la pròxima trobada.


Text de Joan Ferré i Rafa Muñoz, fotos de Rafa Muñoz