 |
| Tortuga d'aigua americana ponent ous, Arxiu RMiB |
Amb el model de la societat actual, que qualsevol animal, planta o cosa es puga convertir en una mercaderia valuosa pot implicar una greu alteració del medi, no tan sols per l’extracció desmesurada i el malbaratament de recursos, sinó també per la translocació d’espècies.
Un eixample d’aquesta darrera problemàtica la tenim amb el cas de les tortuguetes d’aigua exòtiques que a finals dels anys huitanta i noranta es van posar de moda. Molts de nosaltres no ens poguérem resistir i comprarem als nostres xiquets tortuguetes molt gracioses, que anaven dins de peixeres bola o de terraris mínims, que per a mantenir-les sols calia donar-les a menjar unes escates acolorides, que venien dins d’un potet.
Tal volta més que una moda fora una campanya orquestrada per algunes macrogranges nord-americanes per a donar eixida a uns animalets que criaven en captivitat, per quatre xavos. Va ser molt bon negoci fins a 1975 quan els Estats Units d’Amèrica van prohibir la seua comercialització perquè es va demostrar que transmetien la salmonel·losi. Davant l’amenaça que significà per al negoci, les empreses decidiren començar a exportar-les massivament per tot el món, però principalment vingueren a la Unió Europea.
Com el govern europeu i l’exèrcit de buròcrates que viu a Brussel·les s’estimen més parlar del sexe dels àngels que no pas pensar a aturar el comerç d’una espècie exòtica potencialment perillosa des d’un punt de vista sanitari, trigaren fins a 1997 en prohibir la seua importació.
Curiosament o no (massa sovint rebutge el concepte de casualitat quan es parla de grans negocis), en 1984 Eastman i Laird van crear el còmic “Teenage mutant ninja turtles” que protagonitzaven quatre tortuguetes afectades per la radioactivitat (damunt també eren ecologistes) que es convertiren en superherois amb nom d’artistes del renaixement italià: Leonardo, Donatello, Raphael i Miquel Àngel. Aviat el còmic es va convertir en una sèrie de televisió de dibuixos animats que feien gràcia a tots, a grans i menuts.
 |
| Tortuga d'aigua americana ponent a la Marjal dels Moros 2024, Arxiu RMiB |
Llavors, per tot arreu, fins i tot als mercadets setmanals i a les fires de tot l'estat, aparegueren unes tortuguetes menudes que es venien per quatre xavos, sovint en el preu duien inclòs un mínim terrari de plàstic amb una illeta al mig que tenia la seua palmera i tot. Segons el pressupost del babau consumidor, podies endur-te una o dues cries, amb uns nonats molt menuts de tortuga d'aigua americana (Trachemys scripta elegans). El negoci era tan redó que els propietaris de les granges de cria sols devien gastar-se els diners covant els ous, una volta feien eclosió les tortuguetes, anaven directes al mercat.
El problema vingué quan eixos animalets es feren grans, quan tenien gana es tornaven agressives, a més amb tant menjar requerien continus canvis de l'aigua perquè com cagaven i pixaven a tota hora, corrompien el líquid i feia molta pudina.
El nostre destrellat junt amb el caire especista (una arrelada creença estesa gràcies a les religions que ens fa creure que som éssers superiors a la resta d'animals), provocaven que si una tortugueta que sols menja i caga ens molestava l’amollàvem a qualsevol bassal, perquè érem molt ecologistes i no anàvem a matar-la... doncs, mort el gos, morta la ràbia!
Una volta alliberades al voltant del Mediterrani, on tenim un clima versemblant al de la seua àrea de distribució original, el tram baix del riu Mississipi-Missouri, les tortugues continuaren creixent i es feren animals poderosos, fins i tot es reproduïren. Aviat entraren en competició amb les nostres tortugues d’aigua autòctones, la tortuga d'aigua ibèrica (Mauremys leprosa) i més encara amb la tortuga d'estany (Emys orbicularis) que necessita condicions ambientals més delicades (de fet, a la marjal de Gandia n’hi quedaven moltes), perquè no suporta les aigües contaminades.
Quan aparegueren les tortuguetes forasteres en el medi natural, les nostres ja tenien unes poblacions molt reduïdes a conseqüència de la contaminació generalitzada i la desaparició de bona part dels nostres aiguamolls. Per enfoscar encara més el negre futur de les nostres tortugues d’aigua, les invasores vingueren amb paràsits al·lòctons com la Neopolystoma orbiculare.
De sobte, les tortugues falleres com que no sabien res d’arts marcials, competiren amb desavantatge respecte d’unes nouvingudes més agressives, que toleraven millor la contaminació i, fins i tot, el fred de l’hivern. Gràcies a això no devien perdre molt temps hivernant, després d’una curta migdiada hivernal es dedicaven a atipar-se, créixer més encara i assolellar-se ocupant els millors indrets.
Com les tortugues d’aigua americanes sempre tenen fam, es converteixen en hàbils depredadors de nombroses espècies d'invertebrats. Es poden menjar qualsevol vertebrat, peixos autòctons inclosos, tot el que els entre per la boca. A més tenen un pla alternatiu, quan no poden agafar animalons fugissers s’atipen d’amanides de plantes aquàtiques.
Sexualment, són molt més liberals que les nostres, poden fer niu tres o quatre voltes a l’any i en cada posta fiquen fins a deu ous. Si això sumem que poden viure més de vint-i-cinc anys podrem adonar-nos de la capacitat d’expansió geomètrica dels descendents de Donatello, de fet l’UICN considera aquesta espècie com una de les que té més capacitat invasora.
En vint anys les tortugues d’aigua americanes acabaren arraconant les poques tortugues natives que ens quedaven. Es van apoderar de marjals, rieres, barrancs, basses, séquies, de qualsevol aiguamoll. De fet, quan hui passegem pel medi natural és molt difícil trobar una tortuga d'aigua ibèrica (Mauremys leprosa) i molt més encara una tortuga d'estany (Emys orbicularis). Si l’observador de la natura té la sort de sorprendre una tortuga d’aigua, ben segur que serà forastera. S’han estés tant que també han colonitzat els trams baixos i mitjans dels rius valencians.
Per a intentar revertir el que devien haver combatut en un primer moment, prohibint la seua importació al mateix temps que els americans aturaven la seua comercialització, els nostres representants van decidir dedicar fons europeus mitjançant el projecte Life+Trachemys, per a capturar i retirar del medi natural les tortugues alienes. Mentre estigué actiu entre els anys 2011 i 2013, eixe programa va permetre extraure dels aiguamolls valencians 23.000 individus.
Aleshores, la nostra Generalitat tan acostumada als grans esdeveniments, fins i tot es va comprar un geo-radar per a buscar els nius de les tortugues americanes. Va ser un desficaci pretendre pentinar totes les ribes i canyars per a descobrir ous soterrats i esbrinar si eren de tortuga casolana o de tortuga Ninja!
Quelcom habitual, els polítics valencians una volta es van fer les fotos davant la premsa i repartiren uns jornals entre uns naturalistes afortunats i van rebre informes lluïdors que presentar als periodistes, una volta s’acabaren els fons europeus s’oblidaren de les invasores i del “maquinot” eixe que espentaven pels canyars, amb cura que no es banyarà.
 |
| Tortuga d'aigua americana ponent ous i dissimulant, Arxiu RMiB |
Conclusió: hui en dia tenim tortugues americanes per tot arreu del País Valencià i en l’administració no es parla de tortugues, que ja en tingueren prou amb les tortugues de terra del desert de les Palmes i ells s’estimen més els gavinots, a més això és un altre desficaci que mereix un capítol propi.
El 17 de maig de 2024 vaig trobar una gran femella de la raça Trachemys scripta elegants ponent a la marjal dels Moros. Vaig plantejar-me agafar-la, per a després trencar ous i niu, però vaig parar-me i pensant-ho un poc, em vingueren els dubtes.
Fer malbé la posta i atrapar la femella aconseguiria erradicar una espècie molt estesa a la marjal i a la resta del país? Agredir eixa femella i els seus ous no era una actitud especista? La nostra espècie va ser la responsable d’exportat, comprar, mantenir en captivitat i després amollà una innocent tortugueta a un medi natural alié?
Llavors els vertaders responsables i instigadors d’estendre animals invasors érem nosaltres. Som els que corquem la biodiversitat del planeta, i la seua salut perquè actuem com ho faria un càncer maligne que li haguera eixit a la Terra.
Més aïna, el més just seria exterminar a l’únic responsable, no a eixa pobra femella que sols volia complir el seu deure de llegar els seus gens... Com encara no m’ha donat per l’extermini de cap ésser, ni tampoc conec la quimioteràpia apropiada per a salvar el planeta, llavors vaig decidir limitar-me a fer unes fotos testimonials de l’esdeveniment reproductiu i continuar amb el meu camí.
Fonts i referències:
https://www.asociaciontimon.org/especies/trachemys-scripta/
DOMÈNECH, F., MARQUINA, R.,
SOLER, L., FERNÁNDEZ, M., AZNAR, F.J., NAVARRO, P. (2011) “Trachemys scripta: una vía de entrada del
parásito alótono Neopolystoma orbicuñare (Monogena) a Europa. Institut
Cavanilles de Biodiversitat. Universitat de València.
