Un brúfol a Godella

 

Brúfol a Godella, Axiu RMiB

Godella, 22 de febrer 2024

Just on s’acaben els xalets s’obri una cicatriu enmig d’un bosc degradat per les deixalles que tenim a l’àrea metropolitana de València. Es tracta d’una antiga pedrera que s’utilitzà per a construir les viles i palaus més lluïdors, a més d’alguns dels monuments que tenim a la plana de València.

En acabar la seua explotació es va gastar de femer on borinots irresponsables es desfeien d’enderrocs i fems. Per sort tancaren l’accés i la vegetació, a poc a poc va cobrir les escombraires. Hui en els llocs més ombrívols creix una mena de selva mediterrània autòctona, amb grans pins envoltats d’hedres enfiladisses i mare-selves, mentre que als llocs més assolellats hi ha un camp de batalla en el qual s’enfronten els nostres matolls autòctons amb un dur competidor, es tracta d’un exèrcit espinós format per algunes espècies de cactus que en origen foren residus de jardineria que llançaren al femer i una volta arrelaren van reclamar el seu espai.

En aquest indret paregut a un decorat apocalíptic de parets de pedra, vegetació selvàtica, fems i runes cobertes de cactus s’amaguen espècies animals que han sabut prosperar en la rebotiga d’habitatges luxosos, amb jardins i piscines on resideixen les classes més adinerades.


Brúfol a punt d'obtenir la llibertat després de recuperar-se a un Centre de la Generalitat, Arxiu RMiB

Amagats en la pedrera  viuen molts ocells, esquirols, rates i ratolins, conills i eriçons, entre altres animalons, però el rei d’aquest àmbit és el gran duc, el brúfol (Bubo bubo). Aquesta au és el rapinyaire nocturn més gran de la península Ibèrica, és un impressionant animal d’ulls penetrants, qui els ha vist, mai els oblida. Es tracta d’un caçador nocturn que els darrers anys ha superat els seus problemes de conservació i ha començat a recuperar-se, fins i tot s’ha instal·lat en territoris on abans no estava present.

A mitjan segle passat, els pocs brúfols que van sobreviure a la persecució de caçadors i als caporals de les finques que sembraven els vedats amb verins, restaven arraconats als indrets més salvatges de les nostres serralades i barrancs. Ara han aprés, s’han adaptat a viure i criar enmig de zones més humanitzades, es reprodueixen en pedreres on troben més llorigons que a les muntanyes, perquè allunyats dels caçadors prosperen i sempre han sigut la base de la seua alimentació, que ara complementen amb grans rates.


Brúfol a Godella, Arxiu RMiB

Ha deixat de sorprendre trobar un brúfol a les grans viles, perquè, fins i tot poden viure en cèntrics jardins. A casa nostra han aprofitat una oportunitat, a conseqüència de l’activitat de la indústria taulellera s’han obert pedreres i meners a cel obert per tot el nostre territori, una volta tanquen les explotacions deixen tranquils els penya-segats i covetes on els brúfols fan niu i tiren endavant la seua descendència. També aprofiten les xicotetes serralades costaneres com la serra de les Raboses a Cullera, sempre que tinguen prou disponibilitat de preses al seu abast i tranquil·litat. A les comarques de l’interior es mantenen on les poblacions de conills prosperen, allí fan niu en els típics cingles, pedreres, barrancs, rambles i talussos.

Els brúfols són sedentaris, una volta trien territori no marxen massa lluny, els mascles són molt gelosos i ataquen qualsevol intrús de la mateixa espècie que entre dins de la seua contrada. El seu principal problema de conservació és la mort per electrocució en les línies i torres que omplin el nostre territori, de fet, al País Valencià és la segona espècie que més ingressa als centres de recuperació afectada per aquesta problemàtica.


Esparver a Godella, Arxiu RMiB

En l’antiga pedrera de Godella viuen més ocells caçadors, hi ha una parella de xoriguers i sovint apareixen esparvers. La presència de caçadors indica que abunden les seus preses, allí s’amaguen molts ocellets, rosegadors i insectes grans. La natura és sabuda i sap refer-se, amb el pas del temps en qualsevol espai buit que deixem tranquil, ella s’encarregarà de crear un xicotet espai viu, com aquesta illa de biodiversitat enmig de xalets i piscines.

 

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

 

Fonts i referències:

LUCIO, P., LLORENS, G. “Brúfol, Bubo bubo”. In POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (2021) “Atles dels ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

PÉREZ-GARCÍA, J.M., BOTELLA, F. (2009) “Distribución y abundancia del Búho real (Bubo bubo) en la comarca de la Vall d’Albàida (València)”. El Serenet 7: 52-61.

 

La gambúsia, un peix invasor

 

Gambusia holbrooki a la marjal d'Almenara, Arxiu RMiB

Almenara, 13 de febrer de 2024

A casa nostra tenim una espècie de xicotet peix invasor, la gambúsia (Gambusia holbrooki). Abans es va considerar que aquesta espècie era Gambusia afinis, un peix d'aigua dolça de la família dels pecílids que és prou paregut als populars guppys amb els quals comparteix família taxonòmica. Aquesta espècie viu als aiguamolls de la Costa Est dels Estats Units i el Golf de Mèxic, on s'alimenta de crustacis, larves i pupes d'insectes. És molt resistent perquè pot sobreviure en aigües amb baixa saturació d'oxigen i també suporta altes salinitats de més del doble de l'aigua marina, a més d'altes temperatures de fins als 42 °C.

Temps després s’ha comprovat que les gambúsies presents a casa nostra són Gambusia holbrooki, que fou l'espècie més gastada en les introduccions que feren a Europa, Austràlia i Àfrica a principis del segle XX. Holbrooki és un peix de la família dels pecílids, de l'ordre dels ciprinodontiformes, natiu de la costa est d’Amèrica del Nord. Presenta un dimorfisme sexual molt evident, els mascles poden arribar fins als 3,5 cm de longitud total mentre les femelles arriben fins als 7 cm. És molt resistent perquè pot viure en aigües dolces, salobres i hipersalines, això els permet tolerar ambients molt degradats o contaminats, fins i tot suporta els que tinguen una baixa concentració d'oxigen dissolt, la qual cosa no toleren els nostres peixos autòctons. Habiten trams d'aigües lentes, amb escassa profunditat i abundant de vegetació, ajudat per la seua xicoteta grandària pot penetrar fàcilment entre els hidròfits i depredar les larves menys accessibles.


Gambúsia, Arxiu RMiB

Les gambúsies s’alimenten de larves de dípters (mosques, mosquits), copèpodes (petits crustacis) i àfids, xicotets pugons que solen atrapar en la superfície. Aquests peixos xicotets tenen una alta fecunditat d’entre 15 o 30 cries en cada posta. Poden regular la fecundació en funció de la densitat  poblacional o de les condicions ambientals, augmentant o disminuint a voluntat el nombre d’ous que coven. Això l’aconsegueixen perquè les femelles tenen la particularitat d’emmagatzemar l’esperma i regular la seua fecundació, ajornant-la si cal. Les aigües temperades a casa nostra els permeten produir fins a tres generacions entre els mesos d’abril i octubre. Són ovovivípars, puix la desclosa dels ous i el desenvolupament de les larves es fa dins de l'ovari, una volta totalment formades les cries naixen, l’única diferència és que són sexualment són immadures. La fecundació interna s’aconsegueix mitjançant l'aleta anal del mascle que s’ha transformat en un òrgan copulador.


Gambúsies a Almenara, Arxiu RMiB

La gran resistència a les aigües degradades i el consum de larves de mosquit de les gambúsies impulsaren al metge i investigador Sadí de Buen Lozano (Barcelona, 1893) el qual havia investigat al costat del seu germà, l'oceanògraf Fernando de Buen Lozano, la cria en captivitat i va aconseguir suport de l’estat per a fer la seua introducció en 1921 a Talayuela, Càceres. Van considerar que eren una bona ferramenta per a combatre malalties com el paludisme que provocaven els mosquits de les calentures, del gènere anopheles. Segons l'OMS, aquesta malaltia és potencialment mortal encara que el seu contagi es pot previndre i ès curable. Els humans s’infecten mitjançant la picada de les femelles de mosquits que estiguen infectades. Per sort el darrer cas d’aquesta pesta a Espanya es va enregistrar en 1961 i es va considerar erradicada en 1964. Des d’aleshores els casos detectats a l’estat es consideren com a importats després d’estades en països tropicals.

Hui G. holbrooki està inclòs en la llista de les cent espècies invasores més nocives del món pel Grup Especialista d’Espècies Invasores (ISSG, Invasive Species Specialist Group) de la IUCN i entre les vint espècies d’impacte més greu a l’estat. És molt eficient competint per l’aliment i molt més resistent, llavors desplacen els peixos i amfibis autòctons, constituint una greu amenaça per a la supervivència de les nostres espècies endèmiques com són el fartet (Aphanius iberus) o el samaruc (Valencia hispanica). En canvi, s’ha demostrat que la gambúsia és un depredador generalista, per tant, no és més eficient menjant mosquits que les nostres espècies autòctones de peixos.


Tortuga d'orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) a Almenara, Arxiu RMiB

Malauradament en el moment de decidir la seua introducció no es plantejaren gastar els nostres ciprinodòntids com a potencials agents de lluita biològica contra els mosquits, tot i que s’alçaren algunes veus que donaren l’alarma per les conseqüències que implicaria la competència amb els nostres peixos autòctons. Va Influir el desconeixement de la biologia dels nostres peixos d’aiguamolls i la repercussió internacional que tingueren en els mitjans de comunicació les experiències nord-americanes sobre la gambúsia. De fet, el desconeixement implicà que fins als anys vuitanta del passat segle la gambúsia, el fartet i el samaruc foren considerats com  a peixos esquers. Tristament, hui en dia als nostres aiguamolls prosperen tortugues d’aigua i peixos invasors, mentre les nostres joies autòctones viuen arraconades i en constant regressió.


Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

 

Fonts i referències:

GÓMEZ-CABRERA, S. (2022) “La introducción de la gambúsia en España y su relación con las campañas antipalúdicas estadounidenses. Análisis histórico”. Revista de Estudios Extremeños. Tomo LXXVIII, NºI, II i III, pp. 371-392.

https://www.dip-badajoz.es/cultura/ceex/reex_digital/reex_LXXVIII/2022/T.%20LXXVIII%20n.%201-2-3%202022/00126295.pdf

https://verdeyazul.diarioinformacion.com/gambusia-un-pez-introducido-contra-los-mosquitos-que-acabo-invadiendo-los-rios.html

https://www.colvet.es/es/24-Publicaciones/50-ArticulosPapers/10-El-caso-de-Extremadura-y-la-introduccion-de-Gambusia-holbrooki-Girard-1859-como-agente-de-control-biologico.htm#

https://ve.scielo.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1690-46482013000100014

Acaba la caça, arriba el fangueig i tornen les aus

 

Fangueig a la marjal d'Alfafar, Arxiu RMiB

Alfafar, 12 de febrer 2024

A mitjan febrer, a l’Albufera de València fa dies que ha emmudit el desgavell de les escopetes, es tornen a obrir els camins tancats per amagar l'orgia de mort de les cabiles, adobada amb fartades i el consum de substàncies que ajuden a reforçar la masculinitat del paisanatge més primari.

Les aus tornen a calmar-se, llavors es dediquen a assaciar-se d’aliment aprofitant el fangueig. L’hivern s’acaba i les hormones pugen, en no res caldrà mamprendre el viatge migratori cap al nord. Aquests darrers dies han d’aprofitar-los per a agafar forces per a la pròxima temporada de cria.


Marjals d'Alfafar, Arxiu RMiB

Després de la sega d’arròs a mitjan tardor cal deixar descansar la terra omplint els camps d’aigua. Ara arriba l’hora del fanguejat que es tracta de remoure el fang dels camps que acaben d’eixugar mitjançant uns tractors calçats amb grans rodes de ferro. Remoure les restes de palla mig descompostes facilita la fertilitat del sòl, tot mentre que airegen la terra i això deixa al descobert crancs i innombrables insectes que nodreixen les aus hivernants, la qual cosa facilitarà la reducció de plagues i reduirà la necessitat de gastar diners en fertilitzants.


Picaports (Plegadis falcinellus), Arxiu RMiB

Aquest esclat de vida es un miratge que dura pocs dies i cal aprofitar-lo, les marjals s’omplen d’estols de milers d’aus, entre les quals destaquen per la seua grandària les gavines i els picaports, però també hi ha centenars d’agrós, corbes marines. Per si no tenim prou els darrers anys s’afegeixen els flamencs que filtren les aigües mentre donen color a la marjal. Cal afegir que aquest fenomen coincideix amb el retorn de les aus migratòries que aprofiten aquesta abundància per a fer una xicoteta estada, on descansen les ales i agafen forces fartant als camps mentre s’eixuguen.


Tètols cuanegres (Limosa limosa), Arxiu RMiB

Aleshores podem trobar cigonyes, corriolets, judies o merites, territs, fusells o tètols. Una jornada matinera em va permetre prendre algunes unes imatges d’aquest goig de biodiversitat en el qual es converteix l’Albufera de València, un espai natural i cultural que ens singularitza com a poble mentre enriqueix la nostra natura.


Xoriguer (Falco tinnunculus), Alfafar. Arxiu RMiB

 Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB 2024.

 

La tórtora maleïda

 

Tórtora maleïda, Arxiu RMiB

Almàssera, 7 de febrer de 2024

Eixe matí vaig ser testimoni d'una còpula de tórtora maleïda (Streptopelia decaocto) i això em fa recordar que no fa massa tems a casa nostra eren unes aus alienes. Doncs anem a fer un xicotet repàs de la història recent d'aquesta espècie, tan freqüent hui en dia. Però primer cal repassar els registres als nostres anuaris i als atles per adonar-nos que a més la maleïda hem tingut altres tórtores molt paregudes. En aquest article no tractarem res de la nostra tórtora europea o comuna Streptopelia turtur perquè els seus costums i els hàbitats que trien són molt diferents de les tórtores forasteres. Llavors tenim tres teòriques espècies de tórtores alienes, tan paregudes que sols es poden diferenciar pel seu reclam i pel color de les plomes cobertores sota la cua, puix repassem-les totes!

 

Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB

La tórtora maleïda, un ocell que s’aprofita de l’home per a colonitzar el món!

La tórtora maleïda (Streptopelia decaocto) és una au originària de Pakistan, Índia i Bangladesh, que a poc a poc anà estenent-se per tot el continent asiàtic. És una espècie antròpica que viu al voltant dels jardins de les nostres viles i com a segon hàbitat tria zones de cultius propers als nostres habitatges, mentre fuig d’àrees densament boscoses o muntanyenques. Aquesta tórtora és un ocell que si té al seu abast prou aliment és gregari, fins i tot poden ajuntar-se diversos centenars d’individus, com passa a les sitges de cereals del port de València, o als magatzems d’arròs de l’empresa DACSA a Almàssera.

Només ratllar el sol per l’horitzó comencen la jornada amb l’emissió dels primers cants del dia, fan un repetitiu i constant “CU-CUUU-cuu”. Una volta s’obri pas la claror alcen el vol per a encetar la seua jornada, aviat es nota que són ocells maldestres i mandrosos a l’hora d’aixecar el vol, per això moltes moren xafades pels cotxes i davant l’home són massa confiades, quelcom perillós. S’alimenten de llavors i fruits de plantes herbàcies, però també poden competir amb els coloms domèstics per les molles i les restes de menjar que cauen a les terrasses dels bars.

La seua tendència poblacional a l’estat, entre els anys 1998 i 2006 presentava un creixement màxim del 26,5%, i la seua població es va calcular que estava entre els 3.340.000 i 4.540.000 individus, dels quals un màxim de 325.000 viurien al País Valencià. Més recentment, a conseqüència de l’adaptació a l’entorn urbà de blanques (Pica pica) s'ha convertit en un efectiu predador de les postes, també els todons (Columba palumbus) des que s’han acostumat a viure a les ciutats entren en competència pels recursos alimentaris. La suma d’aquests nous competidors sembla que està aconseguint estabilitzar les poblacions de decaoto a casa nostra.

L’expansió exitosa d’aquesta espècie és resultat de la seua estratègia reproductora, és un ocell molt prolífic que pot arribar a pondre fins a sis postes i en qualsevol època de l’any, en cada una ponen dos ous. En el festeig, els mascles s’alcen volant en vertical per a cridar l’atenció de les femelles, una volta troben una candidata receptiva, la persegueixen cantant mentre unflen el pit. Una volta establides les parelles solen mantenir-se juntes. He observat que quan entren a l’abeurador que he muntat a ma casa, una volta han calmat la set es donen una mena de “peto” ajuntant els becs i després copulen.

Les tórtores maleïdes fan niu preferentment als arbres, tot i que també poden aprofitar estructures als edificis o als fanals, no tenen massa cura d’amagar el niu, poden fer-ho en arbres despullats fullatge, amb la qual cosa poden cridar molt l’atenció de possibles predadors. Fan una construcció precària amb quatre palets i això pot provocar que ous o els pollets caiguen a terra. Els dos progenitors coven i alimenten als tórtolins, entre la posta de l’ou, l’eclosió i l’abandó del niu transcorren un màxim de trenta-vuit dies. Les tórtores maleïdes són ocells bàsicament sedentaris, sols els individus joves fan moviments dispersius de fins a 500 km, mentre que els adults no s’allunyen més de 10 km de la seua zona de cria.

A casa nostra els seus principals enemics naturals són els gats (Felis silvestris catus), esparvers (Accipiter nisus), àguiles calçades (Aquila pennata), gavines de potes grogues (Larus michahellis) o xoriguers (Falco tinnunculus) que solen furtar pollets del niu. Davant un atac aeri la seua defensa és alçar el vol caòticament, no tenen l’habilitat de coloms i estornells per a formar un esbart compacte per a confondre al seu predador.

 

Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB

L’expansió de la tórtora maleïda.

Des de la seua àrea de distribució original van conquerir bona part del continent asiàtic, es van estendre, arribant als Balcans cap al segle XVI. A partir de 1932 començaren la colonització de bona part del continent europeu, on arribaren fins a Escandinàvia pel nord mentre que per l’oest han ocupat tota la península Ibèrica i el Marroc. La primera cita a l’estat fou l’any 1960 a Astúries i la primera nidificació va ser l’any 1974 a Santander. A Catalunya començà a detectar-se entre 1977 i 1980, eixe darrer any ja ocupava el Maresme, Tarragona i Ripoll. Es va calcular que la seua expansió a Catalunya era de 6 km/any. La forma d’expandir-se és establir-se als nuclis urbans, per a després estendre’s a les àrees cultivades del voltant, fins a arribar a la següent localitat.

 

Distribució de cites de maleïda segons Aves CV 2000-2002

La maleïda al País Valencià

En els primers anuaris ornitològics valencians de 1988 i 1989 sols detectaren la presència de la tórtora maleïda, la van definir com a resident i colonitzadora recent, afegint que la seua població nidificant als jardins de València creixia notablement i també ho feia a Dénia. Curiosament, eixes cites de decaoto dels primers anuaris es van modificar en l’edició de l’any 1993 quan eixos registres es van assignar a S. Risoria. Els autors afirmaren que l’arribada de la tórtora maleïda a terres valencianes es va produir a partir de 1991 i que molt probablement es van hibridar ambdues espècies. En canvi, García-Gans assegura que la primera troballa de maleïdes a València va ser l’any 1988 quan es van veure 18 exemplars a l’Estany d’El Pujol, València.

Siga des de 1988 o des de 1991 quan s’assentà l’espècie fins a l’anuari de 1999 es va constatar la progressiva expansió de decaoto, primer per la franja costanera i després per les comarques de l’interior. Aquest procés es va completar en el trienni de 2000 a 2002, l’anuari d’eixe període va presentar un mapa d’ocupació per quadrícules UTM, recollint totes les dades dels anuaris entre 1992 i 2002, d’ell es pot deduir que aleshores ja ocupava tot el nostre territori perquè les set comarques que no tenien cap cita, massa sovint són zones poc prospectades i amb manca de registres ornitològics.

 

Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB

La tórtora del collaret o domèstica, inicialment: Streptopelia risoria

Als registres ornitològics del País Valencià les primeres cites de tórtores estranyes foren identificades com a tórtora del collaret o domèstica (Streptopelia risoria) en 1983. Però, hui en dia risoria es considerat com a un taxó obsolet, perquè en realitat és tracta d’una raça formada per les primeres tórtores domesticades, que en realitat continuarien sent roseogrisea, de fet des de 2007 taxonòmicament es denominen com a Streptopelia roserogrisea risoria.

L’espècie nominal de la tórtora rosa i grisa (Streptopelia roseogrisea) és originària del Sahel, a l’Àfrica, on es distribueix per una estreta franja que va entre Mauritània i Aràbia Saudita-Iemen, cap dels individus d’aquestes poblacions salvatges podria haver travessat el Sàhara, arribar a València i generar poblacions reproductores. Cal recordar que és prou difícil distingir la tórtora domèstica de la maleïda, la millor forma és sentir el reclam que en la domèstica consta de dues parts, primerament emet un curt crit lamentós que és seguit d'un llarg i descendent “RRRRrrrroooo” o “CORRRrrrooo”) i té les plomes cloacals blanques.

En 1985 es trobaren quatre tórtores als Jardins del Reial de València que es consideraren com a risoria. Tot i que Garcia Gans defensa que les primeres risoria a València es van trobar l’any 1986, després d’un alliberament d’aus captives que formaren un nucli reproductor de deu parelles al Saler de València. En la publicació de l’Atles d’aus nidificants del País Valencià de 1991, s’assegurava que totes les tórtores alienes que hi havia en llibertat al País Valencià fins a 1990 pertanyien a aquesta espècie. Cal insistir que ben segur les tórtores domèstiques que s’establiren a casa nostra tenien origen en fugides o foren alliberaments d’ocells en captivitat.

En l’anuari de 1993 s’obtingueren cites de tórtora de collaret a localitats com Paterna, Torrent, l’Albufera, Almussafes, Sueca i Dénia. Les poblacions de risoria van créixer a poc a poc fins a l’entrada dels primers individus de decaoto, perquè ambdues espècies ocupaven el mateix nínxol, i la plasticitat de les maleïdes acabà desplaçant-les, tot i que sembla que també pogué influir que s’hibridaren. En l’anuari de 2000-2001-2002 del País Valencià es tornà a parlar risoria, es van reportar dues troballes d’un sols individu, una el 5 de maig a un parc a la vora de la mar de Cullera i l’altra el 2 de juny al Racó de l’Olla.

Segons l’Atles d’Espanya de 2003, aleshores encara quedava una població reproductora de risoria a l’estat d’entre 150 i 200 parelles en nuclis aïllats, un d’ells seria la ciutat de València que comptava amb 15-20 parelles. Sumant les aus d’altres localitats de l’àrea metropolitana arribarien a un màxim de 50 parelles, mentre que a Dénia quedarien un màxim de 12 exemplars i 6 més a Guardamar del Segura.

La darrera cita als anuaris valencians de risoria es va reportar en 2010, va ser un individu que cantava a València. Aquesta tórtora és considerada com a espècie exòtica invasora pel Catàleg Espanyol de 2013, principalment, perquè és portadora de Tricomones que poden tenir implicacions sanitàries en altres coloms i en els seus predadors, sembla que ha desaparegut en llibertat a casa nostra.

 

Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB

Una altra tórtora estrangera en terres valencianes

Cal afegir la troballa d’una altra espècie de tórtora forastera a casa nostra, a les illes Columbretes es va anellar un jove el 30 de setembre de 2001 que pertanyia a l’espècie tórtora rogenca (Streptopelia orientalis), aquest va ser el segon registre d’aquesta espècie per a l’estat espanyol.  

 

Festeig de tórtores maleïdes, Arxiu RMiB

Fonts i referències:

ÁLVAREZ-ROMERO, J.G., MEDELLÍN, R.A., OLIVERAS DE ITA, A., GÓMEZ DE SILVA, H, SÁNCHEZ, O. (2008). “Animales exóticos en México: una amenaza para la biodiversidad”. Comisión Nacional para el Conocimiento y Uso de la Biodiversidad, Instituto de Ecología, UNAM, Secretaría de Medio Ambiente y Recursos Naturales, México, D.F., 518 pp.

BERNIS, F., ASENSIO, B., BENZAL, J. (1985). “Sobre la expansión y ecología de la Tórtola Turca (Streptopelia decaocto), con nuevos datos del interior de España. Ardeola 32 (2): 279-294.

CABO, M.J., POLO, A. Coord. (2000) “Aves de la Comunidad Valenciana. Noticiari ornitològic de la Societat Valenciana d’Ornitologia, 1998”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CABO, M.J., POLO, A. POLO, M. Eds. (2003) “Aves de la Comunidad Valenciana 1999. Anuario de la Societat Valenciana d’Ornitologia”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

CARRASCAL, L.M., PALOMINO, D. (2008) “Las aves comunes reproductoras en España. Población en 2004-2006”. SEO/BirdLife. Madrid.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1990) “Anuario Ornitológico Comunidad Valenciana 1988”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1991) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1989”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1991) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1990”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1992) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1991”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1994) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1992”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., CALETRIO, J. Eds. (1995) “Anuario Ornitológico, Comunidad Valenciana 1993”. Estación Ornitológica Albufera. València.

DIES, J.I., DIES, B., Coord. (1997) “Comunitat Valenciana, Anuario Ornitológico 1994”. Estación Ornitológica Albufera. SEO/BirdLife. València.

GÁMEZ-CARMONA, I. (2003) “Tórtola turca, Streptopelia decaoto” in MARTÍ, R., DEL MORAL, J.C. “Atlas de las aves reproductores de España”, pp-304-305. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de ornitologia. Madrid.

GARCÍA-GANS, F.J. (2003) “Tórtola doméstica, Streptopelia roseogrisea f. Risoria” in MARTÍ, R., DEL MORAL, J.C. “Atlas de las aves reproductores de España”, pp-634-635. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de ornitologia. Madrid.

GARCÍA-GANS, J., CATALÁ, F.J. (2004) “Avifauna urbana y periurbana de la ciudad de Valencia”. Ajuntament de València.

GÓMEZ-SERRANO, M.A., JIMÉNEZ RIPOLL, M., DIES, J., DIES, B., MONSALVE, M.A. (2000) “Anuario ornitológico de la Comunidad Valenciana 1995–1997”. València: Estació Ornitològica l'Albufera (SEO/BirdLife).

MINISTERI DE TRANSICIÓ ECOLÒGICA, FITXA D’ESPÈCIES EXÒTIQUES INVASORES:

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/conservacion-de-especies/streptopeliaroseogriseasundevall1857_tcm30-436573.pdf

MURGUI, E. (2021) “Atles de les aus reproductores i hivernants de València”. Ajuntament de València.

POCINO, N., GIRALT, N., FERRER, X. (2005) “Colonització i expansió de la Tórtora Turca Streptopelia decaocto a Catalunya” Revista Catalana d’Ornitologia 21:1-10.

https://ornitologia.org/ca/queoferim/divulgacio/publicacions/rco/21_001_010.pdf

POLO, A., POLO, M. (eds.). “Aves de la Comunidad Valenciana 2000-2001-2002”. Societat Valenciana d´Ornitologia. València.

POLO-APARISI, T. (2021) “Tórtora maleïda, Streptopelia decaoto” pp 206-207. In POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (eds.) “Atles dels Ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

SALA, J., GARCÍA-GANS, F.J. (1991) “Tórtora de collar, Streptopelia risoria” in URIOS, V., ESCOBAR, J.V., GÓMEZ-LÓPEZ, J.A. “Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana”. Generalitat Valenciana, València.

SEO/BirdLife: https://seo.org/ave/tortola-turca/

URIOS, V., ESCOBAR, J., PARDO, R., GÓMEZ, J. (Eds.). (1991) “Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana”. València: Conselleria d'Agricultura i Pesca. Generalitat Valenciana.

 

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Arpella pàl·lida a la Pobla de Vallbona

 

Arpella pàl·lida russa, Arxiu RMiB

Els camps de la Pobla de Vallbona

Els conreus que hi ha encerclats per les localitats de la Pobla de Vallbona, l'Eliana, Riba-roja del Túria, Vilamarxant i Benaguasil no tenen res d'especial, encara més, semblen ser una zona degradada que s'han deslliurat de l'especulació urbanística de les segones residències que omplin eixa zona del Camp de Túria.

Molts d’eixos camps estan abandonats, bona part són dipòsits il·legals de runes i fems, tot està ple de línies elèctriques o telefòniques, uns altres conreus semblen ser horts de jubilats, tot està encreuat de camins de carreteres, i fins i tot està travessat pel trenet de Llíria, hui Metrovalència i es nota la influença del pròxim llit del riu Túria.

Aquest puzle de camps té una característica, la varietat. Enllà trobem camps de cítrics cuidats, uns altres perduts i convertits en una xicoteta selva, hi ha garroferes i pins molt alts, hi ha horts de verdures, erms plens d’herbes on abunden els conills, hi ha casetes de conreu abandonades i basses de reg.

Enllà tenim una observadora d'aus perseverant, Pilar Gil Vaquerizo, que carregada amb la seua càmera i prismàtics, cada volta que pot escapar-se de les seues obligacions es dedica a passejar per eixa zona cercant la seua biodiversitat. Eixa persistència ha donat els seus fruits i allí mateix ha descobert un bon mosaic d'espècies, en concret ha trobat 76 espècies i moltes d'elles són ocells molt singulars i escassos. La darrera troballa ha sigut la d'un jove mascle d'arpella pàl·lida russa (Circus macrourus), un individu d'un segon any calendari, que termes ornitològics vol dir que enguany farà dos anys de vida.

 

Arpella pàl·lida russa, Arxiu RMiB


L'arpella pàl·lida russa (Circus macrourus)

L'arpella és un rapinyaire molt escàs a casa nostra perquè les seues poblacions es reprodueixen des de l'est de Rússia fins a la Xina, llavors la seua migració habitual cap al sud els duia tradicionalment cap a l'Orient Mitjà per arribar a Àfrica i al sud d'Àsia, entre Pakistan i el sud de la Xina. El més curiós és que els darrers anys s'ha produït un augment d'aus que a l'hora d'anar cap al sud, prefereixen girar cap a l'oest europeu i uns quants individus venen a passar els mesos freds a l'est de la península Ibèrica. Llavors trien les terres valencianes per a passar els mesos freds.

A casa nostra aquest rapinyaire selecciona àrees herboses o senillars al voltant de les marjaleries on cacen talpons, ratolins o xicotetes aus. Per apressar-los va volant a baixa altura, just un metre per damunt de la vegetació i quan troba quelcom de la grandària apropiada, es deixa caure amb les seues llargues cames que finalitzen en unes urpes afilades que empresonen i maten aviat a la seua víctima que no té temps d’adonar-se de la seua mala sort.

Bé, doncs, enguany Pilar va descobrir l’arpella el 21 de desembre, fins al 24 de febrer s’ha observat un total de vint-i-sis vegades per un total de 13 observadors. El 7 de febrer vaig trobar el moment per acostar-me als conreus del Camp de Túria i vaig tindre sort, només arribar vaig veure l’arpella fent el seu típic vol de caça, vaig baixar del cotxe i la vaig contemplar a plaer amb els prismàtics uns minuts. Malauradament, va ser llevar-li l’ull per a apartar el cotxe i traure la càmera i quan torní l’arpella havia desaparegut. Segurament tingué sort en la cacera i es va dedicar a menjar el seu àpat amagada entre les altes herbes. Com no vaig poder fer cap foto il·lustre aquesta crònica amb una arpella que estigué el mes de gener de 2021 a la Partida de Calamocs, Almenara.

 

Fonts i referències:

https://ebird.org/spain/map/palhar1?bmo=1&emo=12&byr=1900&eyr=2024&env.minX=-1.529&env.minY=37.844&env.maxX=0.691&env.maxY=40.789&gp=true

https://seo.org/ave/aguilucho-papialbo/

 

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Un bitol a la marjal dels Moros

 

Bitol a la marjal del moros, 2024. Arxiu RMiB

6 de febrer de 2024

Els naturalistes tenim ocells mítics per diverses raons, que comencen en la raresa a casa nostra i continuen per la dificultat d'observar-los, si a més afegim que és una au gran, escassa i críptica tenim tots els ingredients per a considerar eixes espècies com a mítiques, sense dubtes una d'aquestes és el bitol. El 4 de febrer Ana Abad va veure un individu a la marjal dels moros, cosa que aprofitarem molts naturalistes per a acostar-nos a intentar veure eixa joia natural. Jo vaig tindre la sort de veure'l el 6 de febrer. Malauradament, el bitxo estigué uns pocs minuts a la vista i massa lluny de l'observatori d'on l'esperàvem, per això il·lustraré aquesta crònica amb fotos molt deficients.

 

Bitol a la marjal del moros, 2024. Arxiu RMiB

El bitol, bitó comú, avetoro común (Botaurus stellaris)

El bitol és el nostre agró més escàs i també el més tímid, tot i la seua grandària que arriba fins als 135 m. Té un plomatge críptic, la qual cosa sumada als seus costums de moure's molt a poc a poc i que no li agrada alçar el vol, compliquen molt la seua observació. Viu al mig de les grans extensions de canyissars (Phragmies, ssp.) que tinguen aigua amb poca fondària, on s'aguaiten immòbils esperant que s’acoste algun peix, insectes, crancs, amfibis, rèptils o ratolins, dels quals s'alimenta.

A l'estat aquesta espècie és considerada en perill crític d'extinció, es creu que no crien més de 25 parelles. En època de cria té un reclam potent, molt paregut a un mugit que se sent de molt lluny. Per desgràcia, tot i que sembla que abans es reproduïa als nostres aiguamolls, hui en dia no ho fa. Quasi cada any s'observen uns pocs exemplars en els passos migratoris o fins i tot en la hivernada.

Segons dades de The Royal Society for the Protection of Birds (RSPB) britànica el nombre de bitols a les seues reserves ha augmentat prou els darrers anys. En 1997 sols enregistraren onze individus al Regne Unit, en 2023 la xifra pujà a 234 exemplars que a més s’expandiren ocupant onze llocs nous. Eixa dada concorda amb l’augment de la seua detecció a casa nostra.

 

Bibliografia, fonts i referències:

VERA, P., POLO-APARISI, T. (2021) “Bitol”. pp-424 in POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (Eds.) “Atles dels Ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

https://seo.org/ave/avetoro-comun/

 

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

 

Serreta gran a l’Estany de Nules

 

Serreta gran a l'Estany de Nules, gener 2024, Arxiu RMiB

El mes de gener de 2024 acabà amb la troballa d’un mascle de serreta gran (Mergus merganser) a l’Estany de Nules, una espècie d’ànec molt poc freqüent al País Valencià.

Aquest ocell es reprodueix al nord d’Euràsia i Amèrica del Nord, fa niu en forats als arbres o caus sempre que estiguen prop d’estanys, grans rius o llacs de l’hemisferi nord. Les poblacions europees, quan ha de fugir les baixes temperatures solen quedar-se en aigües del Bàltic, tot i que els hiverns més freds poden acostar-se a la península Ibèrica. Llavors prefereixen quedar-se en aigües dolces on s’alimenten de peixos. Mesuren entre 58 i 66 cm de longitud i tenen una envergadura d’entre 82 i 97 cm.

Grup a Noruega 2016, Arxiu RMiB


A casa nostra hi ha molt pocs registres d’aquesta espècie i sempre han sigut a les costes i aiguamolls costaners. Tenim dues referències antigues d’un ocell a Cullera en 1928, i un altre que mataren a l’Albufera poc abans de 1957. Segons dades dels Anuaris que recullen registres d’aus des de 1988 fins a 2017, afegint registres del portal eBird i una cita meua no publicada, tenim la següent seqüència de la presència de la serreta gran al País Valencià:

El mes de desembre de 1990, entre els dies 18 i 27 estigué un exemplar a l’Estany del Pujol. En 1995, entre el 18 i el 27 de desembre es tornà a detectar un altre individu al mateix lloc. El 12 de gener de 1999 es va observar un mascle dins del port de València. El 19 de gener de 2005 es van trobar dos individus a les Salines de Santa Pola.


Serretes grans al far de Cullera, gener de 2011, Arxiu RMiB

Entre el 8 de gener i el 27 de febrer de 2011 estigué un grup que inicialment el formaven 6 exemplars a la platja de Tavernes de la Valldigna, que de seguida va perdre un individu i quedaren 2 joves i 3 femelles que pujaren al nord i es quedaren en la badia de Cullera fins al 18 de gener. Posteriorment, els dies 26 i 27 de febrer es va trobar un sols exemplar a l’Estany de Cullera.

El 9 de gener de 2022 es va reportar la troballa d’un exemplar al cap Cervera. El 3 de desembre de 2023 es va veure un altre a la marjal d’Almenara. La darrera observació l’hem tingut entre els dies 29 de gener i l’1 de febrer de 2024, quan un mascle adult estigué uns dies al Parc de l’Estany de Nules.


Serretes grans en vol a Noruega 2016, Arxiu RMiB

Resum

En aigües del País Valencià en el període de 36 anys, entre 1988 i 2024 s’han vist un total de 13 individus. Sis voltes s’ha trobat un sols exemplar, una volta han sigut dos i en 2011 tinguérem la presència inicial d’un grup de sis exemplars en gener, que es va reduir i finalment quedà un sols individu que marxà definitivament a finals de febrer. S’han trobat serretes grans els anys 1990, 1995, 1999, 2005, 2011, 2022, 2023 i 2024. La cita més primerenca fou el 3 de desembre de 2023 i la més tardana el 27 de febrer de l’any 2011. El repartiment de les troballes per mes és de quatre cites el mes de desembre, quatre en gener i tres en febrer, evidenciant una exclusiva presència hivernal.


Mascle de serreta gran a Nules, gener 2024. Arxiu RMiB


Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

 

Búfalo de Agua en el Cañizar

 

Búfalos de agua en la laguna del Cañizar, Arxiu RMiB

Laguna del Cañizar, 24 de enero 2024

Aproveché una sorprendente mañana primaveral en pleno enero para acercarme a la laguna del Cañizar para observar Grullas, porque el año pasado no pude acercarme a Gallocanta y esta laguna está a solo 165 km de València, casi 70 km menos. Nada más llegar oí las grullas (Grus grus) que no tardé en encontrar. Pero la sorpresa de la jornada fue encontrar un grupo de cinco búfalos de agua (Bubalus bubalis) formado por un enorme macho, 3 hembras adultas un jovencillo de pocos meses.

 

Macho de búfalo de agua salvaje en Sri Lanka, Arxiu RMiB

El búfalo de agua

El búfalo de agua es un bóvido originario del sudeste asiático del cual existen unas pocas poblaciones salvajes y muchas más domésticas. Los enormes machos llegan a alcanzar los 1,8 metros de altura en la cruz y 1,2 toneladas de peso. Esta especie diseñada por la evolución para vivir en zonas pantanosas donde tiene disponibles grandes cantidades de vegetación acuática. Son pesados y potentes pero sus pezuñas les permite desplazarse con facilidad en zonas embarradas y gustan revolcarse en el fango para proteger su piel. Entre las especies de las que se alimentan destaca el consumo de la caña común (Arundo donax) lo que permite controlar la expansión de esta planta invasora.


Búfalo de agua en la laguna del Cañizar, enero 2024. Arxiu RMiB


Esta especie se domesticó en Pakistán antes del 1.500 a.C. para utilizarla como tiro del arado en los arrozales asiáticos, además de explotar su leche y carne. Estas cualidades facilitaron su expansión de la mano del hombre que lo introdujo, entre otros lugares, en el antiguo Egipto y después llegó a Italia y Bulgaria. 




Los italianos han sabido sacar provecho de las excepcionales cualidades de la leche de las hembras, con ella hacen quesos como la mozzarella, ricotta, burrata, tomino o yogur. La principal productora es la región de Campania que tiene su propio sello de denominación de origen. Está tan generalizada su cría que en Italia que hay una cabaña de más de 100.000 búfalos domésticos.

En el estado español las primeras referencias sobre la introducción de esta especie son recientes. En 2010 comenzó su andadura la empresa La Búfala del Empordà, una explotación ganadera en Palau-Sabardera, que llegó a tener 1.200 búfalos pastando en los Aiguamolls de l’Empordà para la producción de quesos. El negocio debía ir bien y la avaricia también, esta empresa fue acusada en 2021 por vender mozzarella de búfala que en realidad tenía un 77% de leche de vaca, lo que la convertía en una amenaza para la salud de los alérgicos a la leche de vaca. Esta empresa también se ha convertido en una amenaza para el parque natural donde pastan en régimen de semilibertad, los ecologistas de IAEDEN- SALVEM L'EMPORDÀ denunciaron que el desmesurado número de búfalos que se alimentaban dentro de la reserva integral del llac de Vilaüt, provocaban un sobrepastoreo que perjudicaba la vegetación autóctona, todo mientras sus abundantes deyecciones contaminaban las aguas superficiales e incluso los acuíferos.


Búfalos salvajes en Sri Lanka, Arxiu RMiB


De esta empresa salieron los cinco primeros búfalos que se introdujeron en la laguna del Cañizar en 2011. Esta introducción fue impulsada la Fundación Laguna del Cañizar y contó con financiación del Centro de Estudios del Jiloca y la Fundación Biodiversidad. El objetivo de esta introducción era que junto con caballos procedentes de la Camarga francesa controlaran el crecimiento de la vegetación del entorno de la laguna y así poder mantener parte de la lámina de agua abierta. Aunque no llegué a ver más que cinco ejemplares, hay referencias que en 2012 se liberaron 70 bóvidos más y en otoño de 2013 nacieron los dos primeros búfalos aragoneses.

También en Alcoi hay una empresa que ofrece el alquiler de búfalos, además de caballos y camellos para exhibiciones en mercados medievales o para desfiles de moros y cristianos.

 

Laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMiB

La laguna del Cañizar

Hay restos arqueológicos que demuestran que en la edad del Hierro hubo asentamientos humanos alrededor de estas lagunas formadas por potentes surgencias en el entorno de las poblaciones turolenses de Cella, Villarquemado y Santa Eulalia. Junto al humedal discurría la calzada romana que comunicaba Sagutum con Caesaraugusta. Después de diversos intentos se consiguió drenar la laguna en 1742 y encauzar sus aguas para su aprovechamiento. A partir de ese momento los terrenos ganados se dedicaron a pastizales y a pequeños huertos. Fue en el año 2000, una vez abandonados los cultivos y los pastos, cuando la vegetación palustre reclamaba y se apoderaba de estas tierras, se decidió recuperar la laguna. Los trabajos comenzaron en 2006 y finalizaron en 2008, cuando volvió a llenarse el vaso de la laguna.

Esa jornada en el Cañizar, además de los búfalos observé 320 grullas (Grus grus), milanos reales (Milvus milvus), aguilucho lagunero (Circus aeruginosus) y pálido (Circus cyaneus) o busardo ratonero (Buteo buteo).


Grullas en la laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMiB


Listado de aves observadas, eBird: https://ebird.org/checklist/S159689053

 


Fuentes y referencias

Búfalo mediterráneo italiano:

https://www.intermizoo.com/blog-en/el-bufalo-mediterraneo-italiano/

Búfalos en España

https://www.desdesoria.es/blog/un-libro-del-mundo/20-1-2015-hay-bufalos-de-agua-en-europa-y-en-espana-los-hay-en-soria/20150119230815141658.html

https://www.lavanguardia.com/participacion/las-fotos-de-los-lectores/20220221/8072991/granja-bufalos.html

https://www.vivalebio.com/ca/planeta/237-bufalas-amenazan-el-parque-natural-dels-aiguamolls-de-lemporda.html

Laguna del Cañizar

https://www.lagunadelcanizar.com/historia.php

Búfalos en el Cañizar

https://www.europapress.es/aragon/noticia-fundacion-laguna-canizar-anuncia-nacimiento-dos-bufalas-agua-humedal-20131106110440.html

https://ojodedarwin.wordpress.com/2011/11/22/bufalos-acuaticos-en-los-humedales-ibericos/

https://www.heraldo.es/noticias/aragon/teruel/2011/10/31/gran-expectacion-para-ver-los-cinco-bufalos-que-se-encuentran-la-laguna-canizar-163067-2261128.html


Laguna del Cañizar, enero 2024, Arxiu RMib

Texto y fotos, Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Fotja banyuda: un ocell en l’UCI

 

Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB

Els dies 9 i 10 de gener vaig anar al Baix Vinalopó, en el Clot de Galvany i al Centre dels Racons, del Fondo d’Elx vaig observar un total de set fotges banyudes, una au molt escassa que sols havia observat entre l’any 2000 i 2009 als aiguamolls valencians.

La fotja banyuda (Fulica cristata) és un ocell aquàtic que pertany al gènere Fulica i està inclòs en la família Rallidae. Mesura entre 38 i 42 cm de llarg, té una envergadura alar de 75 a 85 cm i un pes d’entre 585 i 1085 g. El plomatge dels adults és totalment negre i contrasta amb l’escut frontal del seu bec blanc que rematen dues protuberàncies roges, mateix color que tenen els seus iris, llavors és un ocell molt versemblant a la fotja comuna (Fulica atra). Té una alimentació omnívora en la qual preval el consum de macròfits submergits i complementen a la dieta amb el consum d’un ampli ventall de petits animalons.

Aquesta espècie ocupa aiguamolls amb bona cobertura vegetal i aigües amb poca salinitat, sempre que estiguen netes. És bàsicament sedentària, però pot fer desplaçaments per a cercar aiguamolls amb condicions més propicies. Es distribueix per l’Àfrica austral i oriental on hi ha al voltant de 107.000 individus (BirdLife International, 2016). Hi ha un xicotet nucli de població aïllat respecte de la resta, al Marroc i al sud-est de la península Ibèrica, on queda una població estimada de 5.000 exemplars. Aquest darrer nucli ha perdut grandària en el segle XX, en extingir-se les fotges que vivien a Portugal, l’Alger, Tunísia i Mallorca.

 

Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB

Població al Marroc i la península Ibèrica

A mitjan segle XX la fotja banyuda era ja tan escassa a l’estat espanyol que el caçador Carlos d'Albert Muntadas (Barcelona, 1914-2010) va publicar una nota a la revista ARDEOLA explicant que el mes de novembre de 1956 havia caçat exemplars de rosseta (Marmaronetta angustirostris) i fotja banyuda (fulica cristata) al Fondo d'Elx. Com eren ocells tan rars els dugué a naturalitzar per ampliar la seua col·lecció, tot i que el mateix "amant de les aus" sabia que aquestes dues espècies eren prou escasses, fins i tot va afegir que en totes les voltes que havia anat a caçar al Fondo, mai no havia vist una banyuda. Es creu que en la dècada de 1950 desaparegueren dels aiguamolls valencians.

L’any 1975 al Marroc encara quedava una població de 1.200 fotges banyudes que ben segur afavorien la presència al sud d’Ibèria. Però donada la seua rarefacció, en 1990 desaparegué com a reproductor de tot l’estat excepte unes poques parelles que quedaren arraconades als aiguamolls gaditans, on criaren entre 10 i 25 parelles. En 1991 al voltant de Doñana sols quedaven tretze parelles de banyudes reproduint-se en llibertat. Entre 1992 i 1995 no es pogué comprovar cap reproducció de l’espècie a Andalusia que sempre fou el principal reservori de l’espècia a l’estat espanyol. Eixe mateix any una parella va fer niu al Fondo d’Elx (Ramos-Sánchez i Fidel Sarmiento, 1999). En 1996, entre 5 i 10 parelles criaren a la llacuna de Ratosa (Màlaga) i a les llacunes de l’Espera (Cadis).

L’any 2001 es van reproduir 80 parelles, l’augment fou conseqüència de la reintroducció de fotges criades en captivitat, llavors bona part dels progenitors foren fotges precedents dels programes de reintroducció d’Andalusia i del País Valencià. En 2002 es calculava que sols hi havia 20 parelles reproductores als aiguamolls andalusos (La Garcilla, núm. 112) i un total de 21 parelles més a la resta de l’estat. L’any següent criaren 68 parelles gràcies al fet que tinguérem un exercici amb una pluviometria generosa, i el mateix va passar en 2004 on 66 parelles tingueren èxit en la seua reproducció, a  tot l’estat. Per contra, en anys secs com foren 2005 i 2006 sols es comprovà la reproducció de 15 parelles, cadascun d’eixos dos anys, una de les quals ho va fer a la marjal dePego-Oliva que tirà endavant quatre pollets. En 2007 tornaren les pluges i pujaren les parelles reproductores a 96, de les quals el 80% ho feren a Andalusia, el 10% als aiguamolls de València i Castelló i un 5% al Delta de l’Ebre i un altre 5% a s’Albufera de Mallorca. El repartiment de les parelles reproductores valencianes fou el següent: una parella a la marjal d’Almenara, quatre a l’Albufera, una a Pego-Oliva i tres més a Xeresa-Xeraco.

En 2008 tornaren a minvar perillosament, sols es van trobar 25 parelles i 32 l’any següent. 2010 tornà a ser un bon any de pluges que provocà un augment de fins a les 60 parelles i 85 en 2011. En 2012 a Andalusia sols es reproduïren 5 parelles.



Nombre màxim de parelles per aiguamoll valencià fou de 24 per al període de 2000 fins a 2011, segons el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (2013).

En dates posteriors no hi ha massa informació de noves reintroduccions a casa nostra. Entre 2010 i 2015 es van amollar 38 exemplars al Tancat de Milia. En 2019 van cedir quatre individus a l’Oceanogràfic de València que deixaren tancats al Llac Viu. Sols van sobreviure dos exemplars que feren una posta de la qual prosperaren tres pollets.

 

Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB

Salvar la fotja banyuda

La fotja banyuda fa molts anys que està estrictament protegida, va ser inclosa com a espècie protegida en la Directiva Ocells (Directiva 79/409/CEE del Consell, de 2 d'abril de 1979) i en el Conveni de Berna (Decisió 82/72/CEE, de 3 de desembre de 1981). De fet, és considerada en “Perill d'Extinció" pel Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades d’Espanya i està inclosa en el Llibre Vermell dels ocells d'Espanya de 2021, amb la categoria d’en perill crític. Aquesta espècie pateix una forta davallada de la seua població per la degradació del seu hàbitat, que es veu molt afectat pels períodes de sequera, quelcom cada volta més freqüent. Encara que des de 2007 s’han fet esforços per reproduir-les en captivitat i alliberar els joves, la seua població no ha canviat la seua tendència negativa. Sense augmentar els aiguamolls apropiats per a l’espècie i decretar un veda de caça total en ells, les poblacions de banyudes no remuntaran. També caldria afavorir la seua protecció al Marroc, a més d’encetar programes de reintroducció a Portugal, Alger i Tunísia.

Sens dubte, la caça constitueix la principal causa de mortalitat per a l'espècie perquè té un greu hàndicap, és molt pareguda a la fotja comuna (Fulica atra), una espècie cinegètica. Bona part de les fotges banyudes que introduïm al medi natural moren cada temporada de cacera en les tirades d’aus aquàtiques que s’autoritzen dins dels mateixos parcs naturals on queden arraconats els darrers exemplars. La mateixa Generalitat valenciana calcula que almenys el 20% de les fotges banyudes alliberades cada any en els programes de reintroducció que encapçala el País Valencià són mortes pels caçadors. De fet, una de les mesures que proposa el ministeri per a salvar aquesta espècie és decretar una moratòria per a la caça de la fotja comuna als espais protegits que mantinguen fotges banyudes.

 

Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB

Plans de reintroducció

Donada la greu crisi poblacional d’aquesta espècie es van encetar un pla específic de recuperació a Andalusia. Al centre de la Cañada de los Pájaros (Coria del Río, Sevilla) començaren a criar-les en captivitat, i en 1992 amollaren els primers joves marcats amb un cridaner collar blanc per intentar evitar que les mataren els caçadors, fins a 2019 amollaren 1.200 exemplars. Reforçaren els individus reproductors que mantenien en captivitat amb ous provinents del Marroc que col·lectaren en 1998. Després establiren un altre nucli reproductor al Zoo de Jerez. Algunes reintroduccions han tingut prou èxit com la que es va fer a la Charca de Suárez (Motril) entre 2013 i 2018 que aconseguiren arribar als 32 exemplars al final del període, amb reproduccions amb èxit del primer any que obtingueren sedimentar una població de 30 exemplars i quatre parelles reproductores en 2018 (Rodríguez, 2018).

En 1998, les fotges banyudes estaven pràcticament extingides com a reproductores a tota la península i els pocs exemplars que quedaven restaven als aiguamolls del sud del País Valencià. La Generalitat valenciana que ja feia anys que havia encetat un programa de cria en captivitat que havia fracassat a conseqüència de la consanguinitat dels exemplars captius, això provocà una taxa de natalitat molt baixa i els pocs pollets que naixien eren estèrils. Llavors la Conselleria de Territori i Habitatge va desenvolupar un projecte per a millorar la qualitat dels exemplars que mantenien en captivitat i obtingueren finançament de la Unió Europea amb fons LIFE-NATURALESA. Eixe mateix 1998 decidiren col·lectar ous de les fotges banyudes marroquines per a guanyar viabilitat genètica dels reproductors. Amb el vistiplau del govern magrebí es van col·lectar 30 ous de 17 nius en un aiguamoll prop de Larache. Una volta arribats a les instal·lacions de cria en captivitat de la Granja del Saler, a València, nasqueren i es van criar amb èxit 22 exemplars que s’utilitzaren per a renovar els exemplars reproductors. Les naturalistes que s’encarregaren de dur endavant aquest programa foren Covadonga Viedma Gil i Natalia Ramón Chilet (Quercus 149, juliol 1998, p. 46), de fet, en part gràcies a l’èxit d’aquest projecte Covadonga Viedma Gil de Vergara fou elegida com a Coordinadora Nacional d’Aus Aquàtiques per part del Ministeri de Medi Ambient.

Al Centre de Recuperació del Saler van aconseguir-se un total de 31 parelles reproductores i això va permetre reintroduir entre 1999 i 2012 un total de 1.113 fotges banyudes. El repartiment dels exemplars alliberats en eixe període fou el següent: 137 exemplars anaren a l’Albufera de València, 298 a la marjal dels Moros, 60 al Fondo, 6 al Clot de Galvany, 21 a la marjal d’Almenara i 68 a la marjal de Xeresa-Xeraco. Fruit del seu èxit es van cedir exemplars a les Illles Balears i Catalunya. S’alliberaren 52 fotges a s’Albufera i a s’Albufereta de Mallorca que entre 2004 i 2007 que formaren part del programa de reintroducció de l’espècie a les Balears que dugué endavant el Centre Natura Parc de Mallorca. L’any 2003 es van cedir 20 exemplars més que amollaren al Delta del Llobregat. Els anys 2015 i 2016 es va comprovar la cria en arrossars al Delta de l’Ebre.

Del total d’individus que s’alliberaren al medi natural es va comprovar la formació de 5 parelles en 2001, 8 en 2002, 5 en 2003, 20 en 2004, 8 en 2005, 8 en 2006 i 9 en 2007. Una volta finalitzà el projecte LIFE la Conselleria va assumir la seua continuïtat amb l'objectiu d’establir una població silvestre viable als aiguamolls valencians. Tot i els esforços de cria i reintroducció les fotges banyudes encara continuen sent molt escasses, de fet al País Valencià, en 2024 sols les trobem habitualment al Fondo d’Elx.

Les dades demostren que tot i el gran esforç de la cria en captivitat i la posterior reintroducció dels joves nascuts cada temporada en la natura, les seues poblacions no remunten. Sense ampliar els hàbitats apropiats i sense decretar estrictes prohibicions de caça als seus reservoris, sols aconseguirem que l'espècie no s'extingisca a casa nostra. Hui en dia, tenim aquesta espècie en l'UCI, per tant, sols es manté gràcies a la constant reintroducció de joves nascuts en captivitat, però no remunten les seues poblacions per a poder considerar-les viables.

 

Fotja banyuda al Barranc del Carraixet, 2009, Arxiu RMiB

Fonts i referències

AMAT, J.A., RAYA, C. (2004) “Focha moruna Fulica cristata”. Pp. 192-202. En: MADROÑO, A., GONZÁLEZ, C., ATIENZA, J.C. (Eds.). “Libro Rojo de las Aves de España”. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife, Madrid.

Andalusia, Programa de Conservació de la fotja banyuda (2001-2012):

https://www.juntadeandalucia.es/medioambiente/portal/landing-page-%C3%ADndice/-/asset_publisher/zX2ouZa4r1Rf/content/programa-de-conservaci-c3-b3n-de-la-focha-moruna-1/20151

BALLESTEROS, G., CABRERA, M., ECHEVARRÍAS, J.L., LORENZO, C.J., RAYA, C., TORRES-ESQUIVIAS, J.A. i VIEDMA, C. (2008). “Tarro canelo, cerceta pardilla, porrón pardo, malvasía cabeciblanca y focha moruna en España. Población en 2007 y método de censo”. SEO/BirdLife. Madrid.

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/23_tarro_blanco_cerceta_pardilla_porron_monudo_malvasia_y_focha_moruna_tcm30-208262.pdf

Banyudes a Pego-Oliva: 

https://www.levante-emv.com/salud/2007/12/15/medio-ambiente-confirma-presencia-focha-13495022.html

BirdLife Internacional (2016). “Fulica cristata” in La Lista Roja de Especies Amenazadas de la UICN: e.T22692907A89656879.

 https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2016-3.RLTS.T22692907A89656879.en

Cañada de los Pájaros: 

https://canadadelospajaros.com/programa-de-reproduccion-de-especies-amenazadas/focha-cornuda/

Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Secretaria General Tècnica (Editors) (2007) “Estrategia para la conservación de la focha moruna (fulica cristata) en España”

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/publicaciones/estrategias/pbl_estrategia_focha_moruna_tcm30-194744.pdf

Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Editors (2013) “Estrategia para la conservación de la cerceta pardilla (marmaronetta angustirostris), focha moruna (fulica cristata) y malvasía cabeciblanca (oxyura leucocephala) en España”.

https://sghn.org/wp-content/uploads/2018/10/Estrategias_conservacion_Cerceta_pardilla_Focha_moruna_Malvasia_cabeciblanca.pdf

Oceanogràfric: 

https://www.oceanografic.org/especie/focha-cornuda/

ORTEGA, F., RAYA, C., PARACUELLOS, M., GUERRERO, F. (2007) “Reintroducción de la focha moruna (fulica cristata): valoración de diferentestécnicas en la formación de nuevosnúcleos de reproducción en elmediterráneo occidental”. In PARACUELLOS, M. (coord. de la ed.) (2007). “Ambientes mediterráneos. Funcionamiento, biodiversidad y conservación de los ecosistemas mediterráneos.  Colección Medio Ambiente, 2. ISBN: 978-84-8108-386-6. Instituto de Estudios Almerienses (Diputación de Almería). Almería.

https://www.researchgate.net/publication/260476760_Reintroduccion_de_la_focha_moruna_Fulica_cristata_valoracion_de_diferentes_tecnicas_en_la_formacion_de_nuevos_nucleos_de_reproduccion_en_el_mediterraneo_occidental

RODRÍGUEZ, E. (2018) “Evolución y situación de la población de focha moruna (Fulica cristata) en la Charca de Suárez (Motril): Aplicacionesa su gestión.”

http://www.motril.es/fileadmin/areas/medioambiente/charca/Investigaciones/trabajo_fin_de_master-_focha_moruna.pdf

SÁNCHEZ, E. (1992) “Reintroducidas por primera vez veintidós fochas cornudes criades en cautividad”. Quercus n. 77, juliol 1992, p. 11.

https://seo.org/ave/focha-moruna/

Tancat de Milia: 

https://www.levante-emv.com/comarcas/2013/02/14/reintroducen-focha-cornuda-l-albufera-12917692.html

VAERSA Editors (2011) “Centros de Recuperación de Fauna”.

https://mediambient.gva.es/documents/91061501/91067867/Folleto+general+CRF+castellano+baja/e0cd81e2-5492-4d3d-8b92-03235862ae1d?version=1.0

VIEDMA, C., RAMÓN, N. (1989) “La focha cornuda será recuperada con huevos recogidos en Marruecos”. Quercus n. 149, juliol de 1989, p. 46.


Text i fotos Rafa Muñoz, Arxiu RMiB.