 |
| Gambusia holbrooki a la marjal d'Almenara, Arxiu RMiB |
Almenara, 13 de febrer de 2024
A casa nostra tenim una espècie
de xicotet peix invasor, la gambúsia (Gambusia
holbrooki). Abans es va considerar que aquesta espècie era Gambusia afinis, un peix d'aigua dolça
de la família dels pecílids que és prou paregut als populars guppys amb els
quals comparteix família taxonòmica. Aquesta espècie viu als aiguamolls de la
Costa Est dels Estats Units i el Golf de Mèxic, on s'alimenta de crustacis,
larves i pupes d'insectes. És molt resistent perquè pot sobreviure en aigües
amb baixa saturació d'oxigen i també suporta altes salinitats de més del doble
de l'aigua marina, a més d'altes temperatures de fins als 42 °C.
Temps després s’ha comprovat que
les gambúsies presents a casa nostra són Gambusia
holbrooki, que fou l'espècie més gastada en les introduccions que feren a
Europa, Austràlia i Àfrica a principis del segle XX. Holbrooki és un peix de la família dels pecílids, de l'ordre dels
ciprinodontiformes, natiu de la costa est d’Amèrica del Nord. Presenta un
dimorfisme sexual molt evident, els mascles poden arribar fins als 3,5 cm de
longitud total mentre les femelles arriben fins als 7 cm. És molt resistent
perquè pot viure en aigües dolces, salobres i hipersalines, això els permet
tolerar ambients molt degradats o contaminats, fins i tot suporta els que
tinguen una baixa concentració d'oxigen dissolt, la qual cosa no toleren els
nostres peixos autòctons. Habiten trams d'aigües lentes, amb escassa
profunditat i abundant de vegetació, ajudat per la seua xicoteta grandària pot
penetrar fàcilment entre els hidròfits i depredar les larves menys accessibles.
 |
| Gambúsia, Arxiu RMiB |
Les gambúsies s’alimenten de larves de dípters (mosques, mosquits), copèpodes (petits crustacis) i àfids, xicotets pugons que solen atrapar en la superfície. Aquests peixos xicotets tenen una alta fecunditat d’entre 15 o 30 cries en cada posta. Poden regular la fecundació en funció de la densitat poblacional o de les condicions ambientals, augmentant o disminuint a voluntat el nombre d’ous que coven. Això l’aconsegueixen perquè les femelles tenen la particularitat d’emmagatzemar l’esperma i regular la seua fecundació, ajornant-la si cal. Les aigües temperades a casa nostra els permeten produir fins a tres generacions entre els mesos d’abril i octubre. Són ovovivípars, puix la desclosa dels ous i el desenvolupament de les larves es fa dins de l'ovari, una volta totalment formades les cries naixen, l’única diferència és que són sexualment són immadures. La fecundació interna s’aconsegueix mitjançant l'aleta anal del mascle que s’ha transformat en un òrgan copulador.
 |
| Gambúsies a Almenara, Arxiu RMiB |
La gran resistència a les aigües degradades i el consum de larves de mosquit de les gambúsies impulsaren al metge i investigador Sadí de Buen Lozano (Barcelona, 1893) el qual havia investigat al costat del seu germà, l'oceanògraf Fernando de Buen Lozano, la cria en captivitat i va aconseguir suport de l’estat per a fer la seua introducció en 1921 a Talayuela, Càceres. Van considerar que eren una bona ferramenta per a combatre malalties com el paludisme que provocaven els mosquits de les calentures, del gènere anopheles. Segons l'OMS, aquesta malaltia és potencialment mortal encara que el seu contagi es pot previndre i ès curable. Els humans s’infecten mitjançant la picada de les femelles de mosquits que estiguen infectades. Per sort el darrer cas d’aquesta pesta a Espanya es va enregistrar en 1961 i es va considerar erradicada en 1964. Des d’aleshores els casos detectats a l’estat es consideren com a importats després d’estades en països tropicals.
Hui G. holbrooki està inclòs en
la llista de les cent espècies invasores més nocives del món pel Grup
Especialista d’Espècies Invasores (ISSG, Invasive Species Specialist Group) de
la IUCN i entre les vint espècies d’impacte més greu a l’estat. És molt eficient
competint per l’aliment i molt més resistent, llavors desplacen els peixos i
amfibis autòctons, constituint una greu amenaça per a la supervivència de les
nostres espècies endèmiques com són el fartet (Aphanius iberus) o el samaruc (Valencia
hispanica). En canvi, s’ha demostrat que la gambúsia és un depredador
generalista, per tant, no és més eficient menjant mosquits que les nostres espècies
autòctones de peixos.
 |
| Tortuga d'orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) a Almenara, Arxiu RMiB |
Malauradament en el moment de decidir la seua introducció no es plantejaren gastar els nostres ciprinodòntids com a potencials agents de lluita biològica contra els mosquits, tot i que s’alçaren algunes veus que donaren l’alarma per les conseqüències que implicaria la competència amb els nostres peixos autòctons. Va Influir el desconeixement de la biologia dels nostres peixos d’aiguamolls i la repercussió internacional que tingueren en els mitjans de comunicació les experiències nord-americanes sobre la gambúsia. De fet, el desconeixement implicà que fins als anys vuitanta del passat segle la gambúsia, el fartet i el samaruc foren considerats com a peixos esquers. Tristament, hui en dia als nostres aiguamolls prosperen tortugues d’aigua i peixos invasors, mentre les nostres joies autòctones viuen arraconades i en constant regressió.
Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB
Fonts i referències:
GÓMEZ-CABRERA, S. (2022) “La
introducción de la gambúsia en España y su relación con las campañas
antipalúdicas estadounidenses. Análisis histórico”. Revista de Estudios Extremeños.
Tomo LXXVIII, NºI, II i III, pp. 371-392.
https://ve.scielo.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1690-46482013000100014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada