Donde ver ibis eremita

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

3 de abril de 2024

Esa mañana nos acercamos al Tajo de la Barca de Vejer, en el municipio de Vejer de la Frontera, queríamos observar por primera vez un ibis eremita (Geronticus eremita). Era un ave que me dio esquinazo en 2023 a pesar del madrugón, habían llegado volando 35 ejemplares que realizaban una migración asistida dirección Cádiz. Los jóvenes inexpertos los guiaban dos ultraligeros biplaza en los que viajaban las cuidadoras de unas aves nacidas en cautividad. Se reintrodujeron en Centroeuropa, donde se extinguieron en el siglo XVII, gracias al proyecto LIFE Northern Bald Ibis que describiré más adelante.

Colonia de cría en la Barca de Vejer



¿Dónde ver ibis eremita?

Pese a ser un ave tan amenazada es de lo más sencillo observarla y fotografiarla en España, en época de reproducción. La principal colonia de cría está situada junto a la A-314, una transitada carretera. Para ver estas aves espectaculares hay que llegar a la aldea de la Barca de Vejer, se puede aparcar perfectamente en una explanada que hay frente al Restaurante Venta Pinto. A unos 100 metros andando, siguiendo la carretera dirección norte, se llega a un observatorio de madera con unos paneles explicativos. Curiosamente los ibis crían a espaldas de la tronera del observatorio, justo nada más cruzar la carretera.

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

Un ave singular

El ibis eremita es un ave grande que en vuelo llega los 1,3 m de envergadura, es similar a nuestro morito común (Plegadis falcinellus). El ibis tiene un plumaje negro que según la luz que reciba emite reflejos metálicos verdes y púrpuras. Los adultos tienen la cabeza desnuda de plumas y en ella destaca su piel de un rojo vivo a juego con el color de su largo y curvado pico. Los ejemplares reproductores presentan unas llamativas plumas colgantes en la nuca y cuello. Los individuos gaditanos y marroquís son sedentarios, pero los animales centroeuropeos debieron migrar en invierno a latitudes más cálidas.

 

Thoth, deidad egipcia con forma de Ibis Eremita

Distribución histórica

Los antiguos egipcios consideraban al ibis eremita como uno de sus animales más sagrados, incluso los embalsamaban, la consideraban una especie benefactora porque devoraba serpientes venenosas. Utilizaron su imagen para representar la encarnación del dios Thoth, la deidad de la escritura, la magia, la sabiduría y la luna.

El ibis debió ocupar toda la cuenca mediterránea, llegando hasta Centroeuropa. El naturalista inglés Eleazar Albin (1690-1742) en el siglo XVI describió e ilustró claramente al ibis, lo llamó el cuervo de bosque suizo. Indicó que anidaba en ruinas de torres y describió su alimentación y el proceso de crianza. Curiosamente añadió que sus pollos eran un manjar exquisito, detallando que los lugareños retiraban todos los pollos del nido excepto uno, para que los adultos no lo aborreciesen y regresaran a criar la siguiente temporada, también detalló que era costumbre mantener aves en cautividad.

El ibis también estuvo presente en gran parte de España posiblemente hasta el siglo XVI, según textos de la época (Sánchez, 2007). Sus poblaciones menguaron y se cree que se extinguió definitivamente a principios del siglo XX (HERNÁNDEZ & TYRBERG 1999). Aun así hay registros de la especie en tiempos recientes, en Doñana se cazó una hembra en 1958 (De Juana, 2001). En Pierdahíta, La Aldehuela, entre diciembre de 2004 y marzo de 2005 se observó un ejemplar y ese mismo año 2005 se encontró otro ejemplar en Trujillo, Cáceres. Por la coincidencia de fechas se supone que debió tratarse del mismo individuo (De Juana, 2004). En Toledo se observó otro ibis (www.rarebirdspain.net), lo más probable es que ambas aves procedieran de las colonias marroquís.

En 1990 la población total mundial se estimaba en 250 ejemplares y 50 parejas reproductoras, por tanto se catalogó en peligro crítico de extinción. En el siglo XXI la única población salvaje y autosuficiente que queda es la de Agadir, Marruecos, se estima que su número ronda los 700 individuos, la gran mayoría viven en el entorno del parque nacional de Souss-Massa, donde tienen tres colonias reproductoras y otra más en el cercano monte Oued Tamri. También queda otro pequeño grupo aislado en Siria. Había otro núcleo de población en la pequeña localidad de Bireci (Turquía), pero se extinguió en 1992.

En el mundo se mantiene una población en cautividad que está repartida de la siguiente forma; hay 850 ibis en Europa, 250 en Japón y 64 en Norteamérica. En España la producción de la cría en cautividad ha crecido paulatinamente pero a ritmo lento, pasó de una producción de 20 pollos en 2008, a 77 diez años después y 129 en 2021. La reproducción de aves en cautividad está nutriendo de ejemplares jóvenes que usan en los programas de reintroducción.

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

Alimentación

Su dieta se basa en el consumo de insectos y otros invertebrados, ocasionalmente pueden atrapar reptiles, anfibios, peces e incluso pequeños mamíferos.

 

Hábitat

Buscan alimento en zonas de cultivos y pastizales, tienen preferencia por las zonas con presencia de ganado bovino y también frecuentan campos de golf. En España, una vez finalizada la temporada de cría las aves gaditanas se dispersan en grupos pequeños, se reparten por las campiñas de Vejer, Medina-Sidonia, el litoral de Barbate, frecuentan el campo de golf de Chiclana y la antigua laguna de La Janda.

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

Reproducción

En mes de marzo los ibis se dirigen a sus colonias de cría situadas en cantiles y en ruinas de construcciones humanas. Aprovechan las repisas para hacer el nido que es un cúmulo de ramas, el fondo lo tapizan con paja, lana, trapos y desperdicios. No les importa hacer los nidos muy juntos y aprovechan la ausencia de los vecinos para robarles algunas ramas. Realizan una puesta de entre dos y cuatro huevos, incuban ambos progenitores entre 24 y 28 días y ambos ceban los pollos. Estos inician sus primeros vuelos entre el día 43 y 47. Una vez abandonan el nido siguen ligados a sus padres hasta la siguiente época de cría. En Marruecos nidifican en acantilados costeros.

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

Problemática

Esta especie se reproducía en las proximidades de los asentamientos humanos lo que facilitó su caza intensiva, además los pollos eran considerados un manjar exquisito. Se cree que la serie de años fríos conocida como la pequeña glaciación provocó la pérdida de las poblaciones del centro y norte de Europa. En la actualidad se ha comprobado que las aves jóvenes tienen una alta tasa de mortalidad del 60%, similar a la de especies cercanas como la cigüeña blanca.

El problema de la caza, hoy en día sigue siendo una de las principales causas de mortalidad de estas aves. Prueba de ello lo tenemos en 2023, unos cazadores dispararon un ibis eremita llamado Knubbel, está fue una de las tres aves que llegaron desde el sur de Alemania siguiendo dos ultraligeros que se perdieron. El infausto jovenzuelo decidió acercarse a Aragón para alimentarse y allí lo mataron unos cazadores, algo incomprensible porque este animal no se parece a nada conocido ni a ninguna especie cinegética. Además llevaba un transmisor satélite y visibles anillas de PVC de colores, aun así los escopeteros debieron confundirlo con OVNI agresivo y lo mataron a perdigonadas. ¡Los cazadores, según ellos mismos aseguran: “son los grandes aliados de la conservación de las especies”!  

 


Proyecto Eremita

Para revertir la situación crítica de las poblaciones de ibis, en 2004 se lanzó el programa Proyecto Eremita que pretendía repoblar la comarca gaditana de la Janda. Está liderado por el Zoobotánico de Jerez y la Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucía, cuenta con el apoyo científico de la Estación Biológica de Doñana, perteneciente al CSIC.

La metodología que han empleado es la cría a mano de pollos nacidos en cautividad, los cuidadores van “disfrazados” de ibis. Una vez crecidos los pollos los situaron en un aviario construido en la Sierra del Retín, en Barbate, para aclimatarlos y posteriormente se liberan en el medio.

La primera pareja se reprodujo en 2008 en el Tajo de Barbate, dentro de la zona entrenamiento de la Armada Española en la Sierra de El Retín (Barbate), a 5 km del aviario donde se aclimataban los animales, allí continuó criando esa misma pareja hasta 2011. Ese mismo año se instaló una colonia de cría en Tajo de la Barca de Vejer, en Vejer de la Frontera, a 15 km de distancia del primer nido. Aunque el lugar está junto a una carretera transitada y cerca de una zona de restauración se cree que lo han elegido porque ese ajetreo aleja a posibles predadores como son las grandes gaviotas, halcones, búhos y culebras.

En 2013 una parte de los ibis liberados formó una nueva colonia de cría en el Tajo de la Mora, a 500 metros de la colonia de Vejer de la Frontera. En 2014 la colonia del Tajo de la Barca alcanzó su máximo histórico con 24 parejas y otras dos parejas se establecieron a 23 km del aviario, en la torre Almenara que se encuentra en playa de Castilnovo, Conil de la Frontera, que sacaron adelante dos pollos cada una, ese año prosperó un total de 24 pollos. 

En 2015 criaron 17 parejas y volaron 26 pollos. En 2016 criaron once parejas en el Tajo la Barca, tres en el Tajo de Mora y una más en la Torre de Castilnovo, en total sacaron adelante 24 pollos, ese año había un total de 90 ibis en libertada en Cádiz. En 2018 subieron a 23 parejas reproductoras. En 2020 la población gaditana rondaba los cien ejemplares.

Los responsables del proyecto esperan que la población llegue a las 150 aves en libertad y que haya un mínimo de 35 parejas reproductoras para considerar que la especie ha alcanzado una población mínima viable. Para ello siguen reforzando su población todos los años liberando entre 15 y 20 ejemplares nacidos en cautividad.

 


Waldrappteam, el proyecto eremita alemán

El proyecto “LIFE Northern Bald Ibis” de reintroducción y monitoreo posterior de la odisea migratoria lo encabeza la organización Waldrappteam. Llevan realizadas cinco migraciones, en un principio se dirigían todas a la Toscana italiana pero en 2023 los alemanes decidieron evitar el cruce de los Alpes por la dificultad que suponía para unas aves inexpertas, prefirieron  ir a Cádiz para mezclarse con las aves españolas, también reintroducidas.

El viaje desde comenzó el 21 de agosto en Binningen Alemania y finalizó el 3 de octubre en Jerez de la Frontera, después de volar más de 2.300 km a una velocidad media de 40 km/hora. El viaje fue muy complejo, un día se perdieron 17 ibis lo que obligó a parar e ir a buscarlos, la última jornada trasladaron las aves en coche porque los fuertes vientos del estrecho les impedían llegar a su destino. Finalmente completaron el viaje 32 aves de las 35 que partieron, 3 se perdieron, una de ellas en València. Una de las etapas hicieron noche en Olocau (València), yo llegué a las 8 en punto de la mañana para intentar verlos pero madrugaron y ya se habían marchado.

Después de descansar y recuperar fuerzas dentro de los jaulones, el 8 de diciembre de 2023 abrieron las puertas del aviario de los ibis alemanes para que interactuaran con las aves gaditanas.

Ese mismo año los otros dos núcleos de ibis centroeuropeos siguieron migrando a la Toscana. El grupo que partió de Locarno (Suiza) perdió al ibis Knubbel el 18 de diciembre, poco antes de llegar a su destino. El pájaro tenía un transmisor satélite y se comprobó cómo se internaba en el Mediterráneo, llegó hasta Córcega y continuó volando dirección Menorca. Se le hizo de noche lo que hizo pensar lo peor porque los ibis no vuelan de noche, pero este ibis poco antes de llegar a Menorca, giró hasta el continente y llegó a una plataforma petrolífera cercana a la costa donde paró a descansar. Realizó una travesía de 760 por encima del mar. Sin dudar son unas aves apasionantes que merecen nuestros esfuerzos para evitar su extinción.

 

Ibis eremita, Vejer de la Frontera, abril 2024, Arxiu RMiB

Fuentes y referencias

Ibis eremita:

https://seo.org/ave/ibis-eremita/

QUEVEDO, M. A., SÁNCHEZ, I., AGUILAR, J. M., CUADRADO, M., LÓPEZ, J. M., LOPEZ, J. (2003). “A study of different releasing techniques for a captive population of Northern Bald Ibis (Geronticus eremita) in the region of La Janda (Cádiz, southern Spain)”. Northern Bald Ibis, Conservation and Reintroduction Workshop. Pag-74.

SÁNCHEZ, I. (2007). “Evidence of the historic presence of the Northern Bald Ibis (Geronticus eremita) in Spain”. En, C. BOEHM, C. G. R. BOWDEN, M. JORDAN, Y KING, C. (Eds). “Northern Bald Ibis Conservation and Reintroduction workshop”. Pp. 105-110. 2nd IAGNBI Meeting, Vejer, Spain, September 2006, RSPB. Sandy.

Cuaderno de aves exóticas GAE-SEO/BirdLife:

https://grupodeavesexoticas.blogspot.com/search/label/Geronticus%20eremita

Migración del ibis eremita:

https://www.lavanguardia.com/vida/20230928/9259179/fascinante-migracion-ibis-eremitas-madres-humanas.html

Ibis histórico:

https://www.univision.com/explora/ibis-eremita-el-ave-sagrada-del-antiguo-egipto

https://ibiseremita.blogspot.com/2011/07/los-ultimos-ibis-de-europa-central.html

DE JUANA, E. (2006) “Observaciones de aves raras en España, 2004”. Ardeola 53(1), 2006, pp. 163-190.

https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1273.pdf

DE JUANA, E. (2001) “Observaciones de aves raras en España, 2001”. Ardeola, 50(1): 2003: pp: 123-149.

Northern Bald Ibis:

https://www.foerderverein-waldrapp.at/en/sponsorships/

https://www.waldrapp.eu/en/

Proyecto Eremita:

https://www.zoobotanicojerez.com/proyecto-eremita

 

Texto y fotos Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Dubtes filosòfics davant una tortuga “Ninja”

 

Tortuga d'aigua americana ponent ous, Arxiu RMiB

Amb el model de la societat actual, que qualsevol animal, planta o cosa es puga convertir en una mercaderia valuosa pot implicar una greu alteració del medi, no tan sols per l’extracció desmesurada i el malbaratament de recursos, sinó també per la translocació d’espècies. 

Un eixample d’aquesta darrera problemàtica la tenim amb el cas de les tortuguetes d’aigua exòtiques que a finals dels anys huitanta i noranta es van posar de moda. Molts de nosaltres no ens poguérem resistir i comprarem als nostres xiquets tortuguetes molt gracioses, que anaven dins de peixeres bola o de terraris mínims, que per a mantenir-les sols calia donar-les a menjar unes escates acolorides, que venien dins d’un potet.

Tal volta més que una moda fora una campanya orquestrada per algunes macrogranges nord-americanes per a donar eixida a uns animalets que criaven en captivitat, per quatre xavos. Va ser molt bon negoci fins a 1975 quan els Estats Units d’Amèrica van prohibir la seua comercialització perquè es va demostrar que transmetien la salmonel·losi. Davant l’amenaça que significà per al negoci, les empreses decidiren començar a exportar-les massivament per tot el món, però principalment vingueren a la Unió Europea. 

Com el govern europeu i l’exèrcit de buròcrates que viu a Brussel·les s’estimen més parlar del sexe dels àngels que no pas pensar a aturar el comerç d’una espècie exòtica potencialment perillosa des d’un punt de vista sanitari, trigaren fins a 1997 en prohibir la seua importació. 

Curiosament o no (massa sovint rebutge el concepte de casualitat quan es parla de grans negocis), en 1984 Eastman i Laird van crear el còmic “Teenage mutant ninja turtles” que protagonitzaven quatre tortuguetes afectades per la radioactivitat (damunt també eren ecologistes) que es convertiren en superherois amb nom d’artistes del renaixement italià: Leonardo, Donatello, Raphael i Miquel Àngel. Aviat el còmic es va convertir en una sèrie de televisió de dibuixos animats que feien gràcia a tots, a grans i menuts. 


Tortuga d'aigua americana ponent a la Marjal dels Moros 2024, Arxiu RMiB

Llavors, per tot arreu, fins i tot als mercadets setmanals i a les fires de tot l'estat, aparegueren unes tortuguetes menudes que es venien per quatre xavos, sovint en el preu duien inclòs un mínim terrari de plàstic amb una illeta al mig que tenia la seua palmera i tot. Segons el pressupost del babau consumidor, podies endur-te una o dues cries, amb uns nonats molt menuts de tortuga d'aigua americana (Trachemys scripta elegans). El negoci era tan redó que els propietaris de les granges de cria sols devien gastar-se els diners covant els ous, una volta feien eclosió les tortuguetes, anaven directes al mercat.

El problema vingué quan eixos animalets es feren grans, quan tenien gana es tornaven agressives, a més amb tant menjar requerien continus canvis de l'aigua perquè com cagaven i pixaven a tota hora, corrompien el líquid i feia molta pudina. 

El nostre destrellat junt amb el caire especista (una arrelada creença estesa gràcies a les religions que ens fa creure que som éssers superiors a la resta d'animals), provocaven que si una tortugueta que sols menja i caga ens molestava l’amollàvem a qualsevol bassal, perquè érem molt ecologistes i no anàvem a matar-la... doncs, mort el gos, morta la ràbia!

Una volta alliberades al voltant del Mediterrani, on tenim un clima versemblant al de la seua àrea de distribució original, el tram baix del riu Mississipi-Missouri, les tortugues continuaren creixent i es feren animals poderosos, fins i tot es reproduïren. Aviat entraren en competició amb les nostres tortugues d’aigua autòctones, la tortuga d'aigua ibèrica (Mauremys leprosa) i més encara amb la tortuga d'estany (Emys orbicularis) que necessita condicions ambientals més delicades (de fet, a la marjal de Gandia n’hi quedaven moltes), perquè no suporta les aigües contaminades.

Quan aparegueren les tortuguetes forasteres en el medi natural, les nostres ja tenien unes poblacions molt reduïdes a conseqüència de la contaminació generalitzada i la desaparició de bona part dels nostres aiguamolls. Per enfoscar encara més el negre futur de les nostres tortugues d’aigua, les invasores vingueren amb paràsits al·lòctons com la Neopolystoma orbiculare. 

De sobte, les tortugues falleres com que no sabien res d’arts marcials, competiren amb desavantatge respecte d’unes nouvingudes més agressives, que toleraven millor la contaminació i, fins i tot, el fred de l’hivern. Gràcies a això no devien perdre molt temps hivernant, després d’una curta migdiada hivernal es dedicaven a atipar-se, créixer més encara i assolellar-se ocupant els millors indrets. 

Com les tortugues d’aigua americanes sempre tenen fam, es converteixen en hàbils depredadors de nombroses espècies d'invertebrats. Es poden menjar qualsevol vertebrat, peixos autòctons inclosos, tot el que els entre per la boca. A més tenen un pla alternatiu, quan no poden agafar animalons fugissers s’atipen d’amanides de plantes aquàtiques. 

Sexualment, són molt més liberals que les nostres, poden fer niu tres o quatre voltes a l’any i en cada posta fiquen fins a deu ous. Si això sumem que poden viure més de vint-i-cinc anys podrem adonar-nos de la capacitat d’expansió geomètrica dels descendents de Donatello, de fet l’UICN considera aquesta espècie com una de les que té més capacitat invasora. 

En vint anys les tortugues d’aigua americanes acabaren arraconant les poques tortugues natives que ens quedaven. Es van apoderar de marjals, rieres, barrancs, basses, séquies, de qualsevol aiguamoll. De fet, quan hui passegem pel medi natural és molt difícil trobar una tortuga d'aigua ibèrica (Mauremys leprosa) i molt més encara una tortuga d'estany (Emys orbicularis). Si l’observador de la natura té la sort de sorprendre una tortuga d’aigua, ben segur que serà forastera. S’han estés tant que també han colonitzat els trams baixos i mitjans dels rius valencians. 

Per a intentar revertir el que devien haver combatut en un primer moment, prohibint la seua importació al mateix temps que els americans aturaven la seua comercialització, els nostres representants van decidir dedicar fons europeus mitjançant el projecte Life+Trachemys, per a capturar i retirar del medi natural les tortugues alienes. Mentre estigué actiu entre els anys 2011 i 2013, eixe programa va permetre extraure dels aiguamolls valencians 23.000 individus. 

Aleshores, la nostra Generalitat tan acostumada als grans esdeveniments, fins i tot es va comprar un geo-radar per a buscar els nius de les tortugues americanes. Va ser un desficaci pretendre pentinar totes les ribes i canyars per a descobrir ous soterrats i esbrinar si eren de tortuga casolana o de tortuga Ninja! 

Quelcom habitual, els polítics valencians una volta es van fer les fotos davant la premsa i repartiren uns jornals entre uns naturalistes afortunats i van rebre informes lluïdors que presentar als periodistes, una volta s’acabaren els fons europeus s’oblidaren de les invasores i del “maquinot” eixe que espentaven pels canyars, amb cura que no es banyarà. 


Tortuga d'aigua americana ponent ous i dissimulant, Arxiu RMiB

Conclusió: hui en dia tenim tortugues americanes per tot arreu del País Valencià i en l’administració no es parla de tortugues, que ja en tingueren prou amb les tortugues de terra del desert de les Palmes i ells s’estimen més els gavinots, a més això és un altre desficaci que mereix un capítol propi.

El 17 de maig de 2024 vaig trobar una gran femella de la raça Trachemys scripta elegants ponent a la marjal dels Moros. Vaig plantejar-me agafar-la, per a després trencar ous i niu, però vaig parar-me i pensant-ho un poc, em vingueren els dubtes. 

Fer malbé la posta i atrapar la femella aconseguiria erradicar una espècie molt estesa a la marjal i a la resta del país? Agredir eixa femella i els seus ous no era una actitud especista? La nostra espècie va ser la responsable d’exportat, comprar, mantenir en captivitat i després amollà una innocent tortugueta a un medi natural alié? 

Llavors els vertaders responsables i instigadors d’estendre animals invasors érem nosaltres. Som els que corquem la biodiversitat del planeta, i la seua salut perquè actuem com ho faria un càncer maligne que li haguera eixit a la Terra. 

Més aïna, el més just seria exterminar a l’únic responsable, no a eixa pobra femella que sols volia complir el seu deure de llegar els seus gens... Com encara no m’ha donat per l’extermini de cap ésser, ni tampoc conec la quimioteràpia apropiada per a salvar el planeta, llavors vaig decidir limitar-me a fer unes fotos testimonials de l’esdeveniment reproductiu i continuar amb el meu camí. 

 

Fonts i referències:

https://www.asociaciontimon.org/especies/trachemys-scripta/

DOMÈNECH, F., MARQUINA, R., SOLER, L., FERNÁNDEZ, M., AZNAR, F.J., NAVARRO, P. (2011)  “Trachemys scripta: una vía de entrada del parásito alótono Neopolystoma orbicuñare (Monogena) a Europa. Institut Cavanilles de Biodiversitat. Universitat de València.


Text i fotos de Rafa Muñoz 2024, Arxiu RMiB 


Marjal dels Moros, primavera seca i fecunda


Cueta groga (Motacilla flava), Arxiu RMiB


Aquesta primavera malgrat la poca aigua, ens ha donat moltes alegries ornitològiques. Aquesta entrada sols pretén donar unes pinzellades gràfiques de les aus de la marjal dels Moros presents des de març fins a finals de maig de 2024, llavors farà un curt recorregut fotogràfic comentat de les espècies que he pogut retratar amb la meua càmera i citarà les menys habituals. 

 Territ bec-llarg (Calidris ferruginea), Arxiu RMiB

Respecte de les aus limícoles hem tingut unes dates molt intenses, plenes de troballes d’aus poc singulars. L’11 d’abril tinguérem un territ pectoral (Calidris melanotos), els dies 15 d’abril i 2 de maig estigué present un territ de temminck (Calidris temminckii), un tetolet becllarg (Limnodromus scolopaceus) i una siseta (Tringa stagnatalis).

Xerlovita camagroga (Tringa glareola), Arxiu RMiB

Entre l’11 i el 2 de maig tinguérem un màxim de 10 territ bec-llarg (Calidris ferruginea) i tres territs menuts (Calidris minuta) entre el 15 i el 26 d’abril. 

Tifort (Tringa totanus), Arxiu RMiB

Cinc exemplars de tètol cuanegre (Limosa limosa) estigueren al 21 d’abril, i ens ha visitat una bona quantitat de xerlovita camagroga (Tringa glareola), xerlovita (Tringa ochropus), picarots (Tringa nebularia), tiforts (Tringa totanus), un xuït (Tringa erythropus), a més de l’habitual bequeruda (Gallinago gallinago).

Corriol gros (Charadrius hiaticula), Arxiu RMiB

La poca aigua afavoreix la presència de platgetes  i tolls que aprofiten els corriolets, ens han visitat corriolets (Charadrius dubius), corriol gros (Charadrius hiaticula) i corriol camanegre (Charadrius alexandrinus). 

Corriolet (Charadrius dubius), Arxiu RMiB

Un dels ocells més nombrosos aquests dies han sigut les camallongues (Himantopus himantopus), a les quals s’han afegit fins a sis exemplars d’alena (Recurvirostra avosetta) i fins a quatre redonells (Calidris pugnax).

Bec-pla (Platalea leucorodia), Arxiu RMiB

Un bec-pla (Platalea leucorodia) ha fet una estada en el seu viatge migratori, estigué entre l’11 d’abril i el 2 de maig, a més duia una anella de PVC amb els dígits JJ09. Ja tenim presents totes les espècies estivals habituals, el 26 d’abril vaig observar un mínim de 21 martinets (Nycticorax nycticorax), gomets (Ixobrychus minutus), garsetes blanques (Egretta garzetta), esplugabous (Bubulcus ibis), un exemplar no reproductor d’agró blanc (Ardea alba), agró roig (Ardea purpurea), agró blau (Ardea cinerea), oroval (Ardeola ralloides) i picaport (Plegadis falcinellus).

Fumarell de galta blanca (Chlidonias hybrida), Arxiu RMiB

Des de març tenim la presència de carregades (Glareola pratincola), xatracs d'albufera (Sterna hirundo), xatracs bec-llarg (Thalasseus sandvicensis), fumarells de galta blanca (Chlidonias hybrida hybrida) i mongetes (Sternula albifrons).

Faisà (Phasianus colchicus), Arxiu RMiB

Dels ocells introduïts cal assenyalar que el 21 d’abril es va deixar veure un mascle de faisà (Phasianus colchicus). Respecte dels passeriformes migratoris, el 27 de març tinguérem un pic en el pas migratori de cueta groga (Motacilla flava). 

Papamosques blanquet (Ficedula hypoleuca), Arxiu RMiB

A més he trobat papamosques blanquet (Ficedula hypoleuca), busquereta de garriga (Sylvia iberiae). 

Mosquiter xiulaire (Rhadina sibilatrix), Arxiu RMiB

Entre l’11 i el 21 d’abril tinguérem un bon pas de mosquiter xiulaire (Rhadina sibilatrix) amb la presència simultània de fins a quatre individus i mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus trochilus). També cua-roja reial (Phoenicurus phoenicurus), còlbit gris (Oenanthe oenanthe), còlbit ros (Oenanthe hispanica), busquereta de casquet (Sylvia atricapilla), busquereta de garriga (Sylvia iberiae).

Teuladí torredà (Passer montanus), Arxiu RMiB

 

Text i fotos de Rafa Muñoz 2024, Arxiu RMiB

Siseta de pit blanc (Actitis hypoleucos), Arxiu RMiB


Temporada de cria al Carraixet

Femella de collverd i pollet al Carraixet, Alboraia 2024, Arxiu RMiB


Arriba març i les aus no esperen la primavera per a començar les seues tasques reproductives al darrer tram del Carraixet, en Alboraia.

 

4 de març

Eixa jornada trobí 2 adults de gall de canyar (Porphyrio porphyrio) tenien cura d’un pollet menut, tot i que aquesta espècie pot reproduir-se en qualsevol moment de l’any. Eixe mateix dia un fotja (Fulica atra) estava covant. Encara es veien molts mosquiters (Phylloscopus collybita), ara estan en pas migratori i en pocs dies marxaran tots.

 

Fotja covant al Carraixet, Alboraia 2024, Arxiu RMiB

15 de març

Vaig veure els primers pollets de collverd (Anas platyrhynchos), una femella custodiava 10 pollets molt menuts. Una parella de fotges (Fulica atra) copulaven i no massa lluny una altra covava. Al mar encara es veien cinc mascarells (Morus bassanus) adults, en aquestes dates ja devien cap a l’Atlàntic, dirigint-se a les seues colònies de cria, al nord del continent. Els picaports (Plegadis falcinellus) fugen de la sequera dels arrossars després de la fanguejà, llavors s’han d’escampar per tota la plana costanera per a trobar aliment lluny de l’Albufera.

 

Corba marina "punky" al Carraixet, 2024, Arxiu RMiB

22 de març

Els territs tres-dits (Calidris alba) encara es veien a la platja de Port Saplatja, ben prop hi havia un adult acompanyat d’un jove de l’any de verderol (Chloris chloris) que menjaven llavors en les plantes que creixen pegades al mur del passeig marítim. Uns altres que es resisteixen a mamprendre la migració prenupcial eren tres exemplars de corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), un d’ells vestia el seu cridaner plomatge nupcial semblava un dinosaure punky. Els rossinyols (Luscinia megarhynchos) són uns nouvinguts després de passar els mesos freds a l’Àfrica, ara omplin el paisatge sonor amb el seu espectacular cant nupcial per a trobar parella.

 

Assecant cebes a Alboraia 2024, Arxiu RMiB

18 d’abril

Eixe matí ja s’havien generalitzat les femelles de collverd (Anas platyrhynchos) acompanyades de pollets, vaig veure 5 femelles que sumaven un total 33 pollets, una d’elles era una mare de categoria perquè ella a soles s’encarregava de 14 pollets. Eixe mateix dia una fotja (Fulica atra) nodria tres pollets diminuts. Per primera volta vaig sorprendre una cadernera (Carduelis carduelis) bevent les gotes de rosada que hi havien damunt d’una fulla de canya (Arundo donax), sorprén perquè tenia ben prop l’aigua del barranc que està molt neta. Ja havien marxat tots els mosquiters comuns i es veien mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus trochilus). Les falcies (Apus apus) semblaven amarar, planejant baixaven ras a l’aigua per a veure o banyar-se amb els esguits que alçaven fregant l’aigua.


Todó (Columba palumbus)

 

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB


Tractant les cebes, Alboraia, Arxiu RMiB

 

Una albufera eixugada

 

Rossetes (Marmaronetta angustirostris). Arxiu RMiB

Albufera de València, febrer, març, abril i maig de 2024

Entrat el mes de febrer, després de la cacera comença el període del fangueig, primer els camps més allunyats de l’Albufera i, a poc a poc la resta, els tractors van passant per tots els arrossars fins a arribar a la vora del llac. A finals de febrer una volta s’han fanguejat s’assequen a molta velocitat quedant tot el voltant de l’Albufera com un gegantí erm terrós, on sols destaca el verd dels canyars que creixen a la vora de séquies i canals.

Agrons, garsetes, gavines corses i corbes marines, Alfafar. Arxiu RMiB

Aquest procés implica un canvi radical respecte de la disponibilitat dels recursos alimentaris per a les aus, quan els tractors remenen el fang faciliten l’accés a molta quantitat d’aliment que abans s’amagava al fang en els camps negats, però aviat el sol evapora la humitat, una volta resten secs signifiquen una reducció radical de la disponibilitat d’aliment, llavors el gruix dels ocells han de marxar.

Flamencs i corbes marines a Catarroja, Arxiu RMiB

Aquest canvi es nota molt amb espècies com són els flamencs (Phoenicopterus roseus), els picaports (Plegadis falcinellus) i les gavines. El gruix dels 6.000 flamencs que es veien a finals de gener han de marxar a uns altres aiguamolls que mantinguen aigua. Els picaports en compte d’anar tan lluny s’escampen en grupets per tota l’horta de València, el Camp de Morvedre i la Ribera Baixa. Les gavines són les que marxen més lluny perquè pugen a les costes i aiguamolls del nord d’Europa.

Xerlovita camagroga, Catarroja, Arxiu RMiB

Els pocs dies que els arrossars mantenen humitat es converteixen en un imant per a les aus limícoles com per eixample la xerlovita camagroga (Tringa glareola), que són les especialitzades a menjar els invertebrats que viuen al fang o a les arenes costaneres. Aquestes aus que estan a mig camí del seu viatge migratori des de l’Àfrica fins al nord d’Europa, aprofiten l’abundància que els ofereixen els arrossars convertits en fangals per agafar forces, atipant-se a menjar per a poder continuar el seu viatge a les àrees de reproducció. Aquest moment és molt bo per a albirar les espècies més escasses i ocasionals, com és el cas de la gamba  groga petita (Tringa flavipes).

Tieta (Anthus pratensis), Catarroja, Arxiu RMiB

Entrat el mes de març una volta han desaparegut els grans estols d’aus que depenien dels arrossars negats arriba el moment de buscar uns altres migradors com són les picardones o polletes que viuen amagades entre els canyissars, tot i que jo enguany no he tingut la sort de trobar-les.

Corriol camanegre femella i dos pollets, mireu bé! Estany El Pujol, Arxiu RMiB

Entrada la primavera comencen a arribar les aus reproductores, els corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) fan les seues postes d’ous als arenals i a principis de maig cuiden els seus pollets diminuts. Recomane observar-los amb atenció, perquè de tant en tant els entra fred i tornen amb sa mare que es queda quieta i dreta, els nanets s’amaguen dins del mollenc plomatge ventral de la mare, llavors l’observador d’aus amb poca experiència es pot espantar en veure un corrilolet femella amb sis potes! Un molt bon lloc per a veure-los fent aquestes diablures és dins de la zona de protecció que envolta l’estany de El Pujol. Allí mateix, les gavines corses (Ichthyaetus audouinii) i les mongetes (Sternula albifrons) s’apoderen de l’illa de l’Estany per a fer els seus nials.

Gavina vulgar, el Racó de l'Olla, València, Arxiu RMiB

Mentrestant, al Racó de l’Olla, les gavines vulgars (Chroicocephalus ridibundus) i les gavines capnegres (Larus melanocephalus) s’estimen més fer els seus jaços damunt dels matollars de les illes. En eixes llengües arenoses s’amunteguen un parell de centenars de xatracs de bec-llarg (Thalasseus sandvicensis) envoltats d’unes quantes parelles de xatracs d'albufera (Sterna hirundo). Al mig de tot l’embolic han fet niu dues parelles de l‘escàs xatrac elegant (Thalasseus elegans). Pels voltants es deixen veure unes altres aus molt paregudes com són els currocs (Gelochelidon nilotica).

Xatracs de bec-llarg, d'albufera i elegants, Racó de l'Olla, Arciu RMiB

A principi de la primavera els ànecs hivernants ja han marxat per a reproduir-se molt més al nord, ara sols es deixen veure els collverds (Anas platyrhynchos) i alguna parella de rossetes (Marmaronetta angustirostris). Uns individus presents són fadrins d’ànec blanc (Tadorna tadorna). Per tot arreu continuen veient-se els agrons que poden alimentar-se en els camps en guaret, com són les garsetes blanques (Egretta garzetta) i els esplugabous (Bubulcus ibis).

Esplugabous, Alfafar, Arxiu RMiB

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Garseta blanca, Catarroja, Arxiu RMiB


Tetolet becllarg als Moros

 

Tetolet becllarg (Limnodromus scolopaceus) 

Una de les notícies ornitològiques més assenyalades del mes de març fou la troballa d’un tetolet becllarg, agujeta escolopácea (Limnodromus scolopaceus) que jo vaig observar els dies 11 i 20 de març. Malauradament, la distància, les meues mans i el meu equip fotogràfic no van permetre traure una foto decent, però donada l’excepcionalitat de la cita m’atreviré a il·lustrar aquesta crònica amb algunes d’elles.

El tetolet becllarg és un ocell que pertany a l’ordre dels caradriformes, al grup dels limícoles. Cria a les praderies humides i a la tundra de l’extrem est siberià, Alaska i el Canadà. En hivern travessen centreamericà per a hivernar a Mèxic i a la costa caribenya dels Estats Units, llavors és un visitant molt ocasional a la península Ibèrica.


Tetolet becllarg (Limnodromus scolopaceus) i tifort


Fins a 2018 sols hi havia 31 cites homologades a l’estat espanyol, mentre que al País Valencià sols hem observat cinc exemplars. La primera troballa d’aquesta espècie a casa nostra la va fer José Ignacio Dies, entre el 13 de novembre i el 5 de desembre de 2007. El mateix ornitòleg va veure un altre individu que estigué entre el 26 de gener i el 4 de febrer de 2016.

L’any següent, al Fondo d’Elx José Antonio Cañizares Mata va observar-ne un individu el 28 d’octubre. Al mateix lloc, Sergio Arroyo i Dario Gijón Martínez trobaren un altre exemplar el 5 d’octubre que estigué fins al 14 de desembre de 2023. Aquest hivern, el 9 de març Ana Abad va trobar un exemplar a la marjal dels Moros que estigué fins al dia 23 del mateix mes.

 

Tetolet becllarg (Limnodromus scolopaceus) 

Fonts i referències

Cites de tetolet becllarg en eBird:

https://ebird.org/map/lobdow?bmo=1&emo=12&byr=1900&eyr=2024&env.minX=-1.529&env.minY=37.844&env.maxX=0.691&env.maxY=40.789&gp=true

POLO-APARISI, M., POLO-APARISI, T. “Tetolet becllarg, Limnodromus scolopaceus”. In POLO-APARISI, T., POLO-APARISI, M. (2021) “Atles dels ocells de València”. Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.