L’ALBUFERA; VIDA DESPRÉS DE LES CÀBILES.


12 DE FEBRER DE 2016

Marjals d'Alfafar


El gran valor de l'Albufera són les seues terres, les gents que les treballen, les seues tradicions, els cultius i els seus productes tradicionals molts d'ells amb denominació d'origen, però també són un valor diferencial les plantes, els amfibis, rèptils, peixos, aus i mamífers que fan d'aquest lloc un espai singular ple de vida. Aquests valors podrien ser suficients per a aconseguir sobradament la declaració com a Patrimoni Natural de la Humanitat i per tant aquest espai podria gaudir de moltes oportunitats per a desenvolupar nous recursos com per exemple un turisme de qualitat.


Ullal de Baldoví, Sueca.

LA CAÇA, UNA GREU AMENAÇA PER A LA BIODIVERSITAT.

Un seriós obstacle per a mantenir la biodiversitat és la caça, aquesta activitat s'empara en una errònia tradició, fa 150 anys solament tenien dret a posseir escopeta i utilitzar-la en els vedats una reduïda classe alta. L'augment del nivell de vida ha permès que es generalitze l'accés a la caça i l'augment d'una pressió que provoca la mort de milers d'aus, moltes de les quals estan protegides, a més es contamina amb milers de tones de perdigons de plom que enverinen terres, ocells i aqüífers. És als arrossars inundats on van a menjar les aus i aquestes zones tenen l'accés tallat, poc se sap el que ocorre dins on molts caçadors poc preparats són incapaços de distingir un collverd d'un gall de canyar, on amb poca llum és impossible distingir una fotja espècie cinegètica d'una fotja moruna espècie protegida i greument amenaçada que és objecte de costós programa de cria en captivitat.

Tifort (Tringa totanus)

NO ÉS EFECTIU PROHIBIR LA CAÇA AL LLAC I PERMETRE-LA EN L'ARROSSAR.

La caça a l’Albufera es limita a les espècies d’aus aquàtiques i solament es permet a les zones dedicades al cultiu de l'arròs, no es pot caçar al llac de l’Albufera, a les seues ribes, a les illes o mates, tampoc es pot caçar al Saler, a les reserves com als tancats de la Ratlla i el de la Pipa, ni a l’estany de la Plana, a la Bassa de Sant Llorenç, o als Ullals de Baldoví i dels Sants. Però les aus aquàtiques són espècies que tenen molta mobilitat, no és efectiu el fet de protegir una bona part de l’Albufera però deixar sense protecció l'únic lloc on troben l'aliment, o es desplacen a l'arrossar per menjar o s'han d'anar.

Albufera de València, gola de El Pujol.

36 DIES HÀBILS PER A CAÇAR, SÓN MOLTS DIES I AMB UN NUL CONTROL.

Normalment la temporada de cacera comença l'últim diumenge de setembre i finalitza en el primer cap de setmana de febrer, per tant està permès caçar 36 dies, molèsties a les aus, durant quasi 5 mesos. Però a més entre aquests 36 dies hàbils s’inclouen sis dies consecutius de caça que en unir-se amb els dos del cap de setmana representen 8 dies consecutius de mort i molèsties en bona part de la superfície del parc. Aquests terrenys tenen l'accés totalment restringit tot aquest període dificultant el control de què ocorre dins dels vedats.

Estany de El Pujol

Açò provoca que quan s'acosta la recta final de la temporada de caça amb el punt àlgid de les Càbiles milers d’aus s'allunyen d'una l'albufera on venien a passar l'hivern, han de fugir o morir abans de tenir les condicions òptimes per a poder tornar als seus llocs de cria al nord. La caça, la degradació de les aigües del llac al costat del canvi climàtic afecten molt negativament la biodiversitat i per tant la riquesa de l'albufera, cal prohibir la caça o com a mínim reduir-la tant en superfície com a reduir els períodes hàbils.

UNA JORNADA TRISTA I GRISA MARCADA PEL PONENT

Vaig començar la jornada per la zona d'Alfafar, pel Rabisanxo on vaig observar 2 Arpellot de marjal (Circus aeruginosus), Garseta blanca (Egretta garzetta), Gavina corsa (Larus audouinii), Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), 72 Flamenc (Phoenicopterus ruber) i un bàndol de 395 Tètol cuanegre (Limosa limosa).


Bàndol de Tètol cuanegre (Limosa limosa)

La següent parada va començar a la Gola de El Pujol, vaig fer el recorregut senyalitzat al costat del canal, allí vaig poder veure una àguila calçada (Aquila pennata), Collverd (Anas platyrhynchos), Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), una parella de Blavets (Alcedo atthis), Gavina vulgar (Larus ridibundus), Mosquiter comú (Phylloscopus collybita) i Pit-roig (Erithacus rubecula).

A la platja i després al llac de El Pujol vaig veure Xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis), Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis), Gavina vulgar (Larus ridibundus), Cueta blanca (Motacilla alba) i un bàndol de Gafarrons (Serinus serinus) a les dunes. A l’estany de El Pujol hi havia 71 Picarot (Tringa nebularia), 3 Tifort (Tringa totanus), 49 Xuït (Tringa erythropus) i 2 Cabrellots (Podiceps cristatus). Vaig acabar el matí a l’ullal de Baldoví on vaig poder veure Collverd (Anas platyrhynchos), Fotja (Fulica atra) i Cabuçonet (Tachybaptus ruficollis).

Cabuçonet (Tachybaptus ruficollis)


Text i fotos de Rafa Muñoz

















MARJAL DELS MOROS EN FEBRER

Marjal del Moros 11 de febrer.

Marjal dels moros, Sagunt.

El dijous 11 em vaig acostar al marjal dels moros, a Sagunt. Em va sorprendre que malgrat lo sec de l'any hi havia prou aigua i per tant vaig trovar un bon nombre d'aus.

Destacaven els ànecs,  amb vora 54 Collverd (Anas platyrhynchos); 16 Ascle (Anas strepera); més de 500 Sarcet (Anas crecca); vora 140 Cullerot (Anas clypeata); 1 Ànec capblanc (Oxyura leucocephala); 11 Sivert (Netta rufina) i 8 d’Ànec blanc (Tadorna tadorna).

De la resta d'aus aquàtiques vaig poder observar Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo carbo); 48 Flamenc (Phoenicopterus ruber); 54 Fotja (Fulica atra); Polla d'aigua (Gallinula chloropus); Agró blau (Ardea cinerea); Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis) i Cabuçonet (Tachybaptus ruficollis).

Sarcet (Anas crecca) mascle.

D'aus rapinyaires no més vaig observar 4 Arpellot de marjal (Circus aeruginosus) un d'ells era un mascle adult i 4 Soliguer (Falco tinnunculus).

Adjunte un llistat amb la resta d'espècies que vaig poder veure, d'elles només destacaria els primers cants, encara que molt tímids, de Xitxarra bigotuda (Acrocephalus melanopogon).

Merita (Vanellus vanellus); Roquer (Ptyonoprogne rupestris); Tieta (Anthus pratensis); Rossinyol bord (Cettia cetti); Trist (Cisticola juncidis); Cua-roja fumada (Phoenicurus ochruros); Teuladí (Passer domesticus); Cadernera (Carduelis carduelis); Cueta blanca (Motacilla alba); Mosquiter comu (Phylloscopus collybita); Todó (Columba palumbus); Passerell (Carduelis cannabina); Pit-roig (Erithacus rubecula); Gafarró (Serinus serinus) Bitxac comú (Saxicola torquatus) i Blanca (Pica pica).



Text i fotos de Rafa Muñoz

UN ANDARRÍOS SOLITARIO EN ALMERÍA


16/02/2016





Hoy junto con Raimundo Martín; Garry Pearson; Clemente Álvarez Usategui; hemos disfrutado con un Andarríos solitario (Tringa solitaria) en Cuevas del Almanzora, Almería. Este limícola norteamericano cría en Alaska y Canadá e inverna en Centroamérica y Sudamérica. 




Clemente Álvarez es editor de una de las páginas de referencia de la ornitología española (http://www.reservoirbirds.com/).





En España hay publicadas dos citas, De Juana en Aves Raras de España aporta una cita de Alfredo Noval los días 15 a 17 de septiembre de 1974 en la ría de La Villa, Villaviciosa, Asturies y otra de Asturias de Xuan Cortés. 


De Juana afirma que en Europa es un divagante muy raro con 37 citas hasta mediados los años 90. Al ser un divagante norteamericano la mayoría de los registros son en Gran Bretaña con 29 observaciones hasta 2003.


Aves raras de España.

De Juana, Eduardo.- Bellaterra: Lynx Edicions, 2006.








En el libro Aves Raras de la COA (Coordinadora Ornitolóxica d'Asturies) también se cita el ejemplar observado por Xuan Cortés el 8/10/2005 curiosamente también en Villaviciosa pero 31 años después.






Aves raras y escasas en Asturies.


Fernando Álvarez-Balbuena García (coordinador), Adrián Vigil Morán (compilador), César Manuel Álvarez Laó, Manuel Enrique Carballal del Valle, Elías García Sánchez, José Antonio García Cañal.


COA, Avilés, 2000.


Información de las citas históricas la ha facilitado Clemente Álvarez Usategui. ¡Gracias!









CITAS Y OBSERVADORES PUBLICADA EN RESERVOIR BIRDS Y EN RARE BIRDS SPAIN.



04 al 16/02/2016 - Río Almanzora, Cuevas de Almanzora (Almería) (Andalucía)  

Observador/es; Andrew Allport.; Richard Howard; Jesús Díez Castro; Juan Jiménez; Tomás García Rubio; Richard Howard; Rafa Armada; Helen Commandeur; Jana Marco, Ana van der Hofstadt; Tomás García; Raimundo Martín; Garry Pearson; Clemente Álvarez Usategui; Rafa Muñoz; 


01 y 02/10/2015 - Desembocadura Río Guadalhorce, Málaga (Málaga) (Andalucía) 

Observador/es; John Hepworth visto y comunicado por Ernest García; Andy Paterson.


7 y 08/11/2014 - Encoro de Abegondo-Cecebre, Betanzos (A Coruña) (Galiza). 

Observador/es; Cosme Damián Romai Cousido; Manuel Carregal; Fernando Pereiras De La Cal; Alexia Del Río García; Graciela Fernández Arrojo; Alberto Monteagudo; Javier Fernández Lodeiro; Atocha Ramos; Belén Lorenzo; 


Si consigo más referencias de otras observaciones las iré añadiendo aquí. 






Como apunte final señalar que la impresión que nos causó el andarríos solitario de Almería que es un ave muy similar a un andarríos grande, que son indistinguibles en la distancia excepto si en vuelo se le puede ver el obispillo atravesado por una franja negra muy diferente del obispillo totalmente blanco de nuestro andarríos grande.


Si se puede observar al ave más cerca las diferencias aumentan, el solitario es ligeramente más pequeño y grácil  que el A. Grande, las plumas de las rectrices exteriores son significativamente más moteadas de blanco y negro. El Tringa solitaria es menos tímido que nuestros andarríos y no gusta de la compañía de otros limícolas. 


En el río Almanzora había una colección de especies, solo apuntando la familia de los limícolas observamos correlimos común, correlimos tridáctilo, correlimos menudo, chorlitejo grande, combatiente, archibebe común, avefría, andarríos grande, chico y bastardo. Este es un lugar increíble para poder disfrutar de las aves desde lo alto de los muros que encauzan un rambla que pocas veces llevará agua.


Texto y fotos de Rafa Muñoz.

FLAMENCS A L'ALBUFERA DE VALÈNCIA

467 Flamencs a l’Albufera. 8/2/2016.

Bàndol de 422 flamencs a Sollana


Dia ventos de ponent a la plana de València però amb bon sol pel que he decidit acostarme a l’Albufera de València. Primer per Alfafar he vist com més destacable un grup de 45 flamencs (Phoenicopterus ruber). Després m’he acostat al Racó de l’Olla però estava tancat per obres fins a mitjan març.


Grup de flamencs a Sollana


He continuat pel  Perelló i després per Sueca, per La Socarrada estaven fanguejant els camps i per aço estaven plens de gavina vulgar (Larus ridibundus) i garseta blanca (Egretta garzetta) com espècies més abundants, però també es podien trobar xicotets grups de Tètol cuanegre (Limosa limosa), Gavina corsa (Larus audouinii) i individus aïllats de Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis) i d’Agró blau (Ardea cinerea). 


Flamencs


Portet de Sollana



Més tard al Portet de Sollana, he trobat més flamencs, un bàndol de 422 exemplars i alguna Corba marina grossa amb plomatge nupcial. 

Corba marina grossa


Text i fotos de Rafa Muñoz.


UN NEGRÓN COMÚN EN LAS COSTAS VALENCIANAS



El Negrón Común  (Melanitta nigra)


Es una anátida marina que se reproduce en el norte de Europa, en Islandia y en el este de Groenlandia. Cría en la tundra, en los páramos árticos donde hace un hoyo somero escondido por la vegetación, siempre  junto a encharcamientos de agua dulce. 






Es una especia migratoria que pasa el invierno en las costas atlánticas europeas, en el Mediterráneo y en el norte de África. En España se empieza a detectar el paso en las costas cantábricas en septiembre y regresan al norte en primavera, entre marzo y abril.




Se alimenta básicamente de moluscos y ocasionalmente de insectos y pequeños peces, por ello prefieren las zonas costeras y bahías resguardadas donde mediante buceos poder acceder a estos recursos.


Negrón abriendo una almeja de carril.

Esta hembra la pude observar el 3 de febrero de 2016 en Pinedo, en la desembocadura del río Turia donde atrapaba almeja de carril (Venerupis pullastra) que prosperan enterradas en los fondos arenosos. Además dedicó un buen rato para arreglar su plumaje lo que le ayuda a mantener su cuerpo seco y caliente.


Secuencia del zambullido.













 Acicalando el plumaje. 











 Texto y fotos de Rafa Muñoz.