UN CIGNE NEGRE A LA MARJAL DELS MOROS


Xicoteta odissea d'una au exòtica, un cigne negre que va aparéixer a la marjal dels Moros.

Miguel Crespo va trobar una femella de cigne negre a la marjal dels Moros (Sagunt) el dilluns 17 de desembre de 2018, el dia 18 jo li vaig fer les fotos que il·lustren aquesta entrada.

Preguntant als fòrums d'ornitòlegs valencians vam esbrinar que aquesta femella de cigne negre hauria fugit el cap de setmana del 15-16 de desembre de 2018 quan un gos solt va entrar a l'estany del jardí dels Vivers i totes les aus que volaven fugiren (Javier Gans).

El cigne hauria volat fins al Port de Sagunt i cansat es va deixar atrapar per la policia que l’haurien amollat a la marjal dels Moros (ATU).

Es la segona volta que aquesta femella fuig, ja en la primavera de 2016 va escapar-se dels Jardins del Reial i el 19 de juliol la tornaren a casa després agafar-la cansada a la platja de la Malva-rosa de València.

Cigne negre (Cygnus atratus) 



El 24 de gener de 2019 Javier Gans d'Estudi Verd va agafar la femella de cigne negre que havia fugit i la va tornar als jardins dels Vivers, sens dubte aquesta femella prefereix viure lluny de la ciutat de València.


Vídeo de Javier Gans d'Estudi Verd en el moment d'amollar el cigne als jardins dels Vivers




Cigne negre, Cisne Negro, Black Swan (Cygnus atratus)

Aquesta és una espècie originària d'Austràlia, per tant és una au exòtica que es va introduir a Anglaterra l’any 1791 (Banks et al. 2008), la primera reproducció documentada d'exemplars assilvestrats va ser l’any 1902. En 2005 es va estimar que hi havia 20 parelles reproductores a Gran Bretanya i en el període de 2007 a 2011 es va estimar que hi havia 25 parelles (M. Holling in litt. / RBBP 2011). Com és una espècie que pot ser nociva per a cultius i pastures a més de ser molt agressiva amb altres espècies en 1981 se li va classificar en l'Annex 9 de la Wildlife and Countryside que considera un delicte alliberar o permetre la fuita d'aquesta espècie.

Cigne negre (Cygnus atratus) 


A Holanda el primer registre de reproducció va ser en 1978 (Lensink et al. 2013). A la fi dels 80 i principis dels anys 90 els cignes negres van començar a reproduir-se i en 1994 hi havia 25-30 parelles (Lensink 1996), de 1998 a 2000 la població va pujar a 60-70 parelles (van Dijk 2002), en 2010 la població s'havia estabilitzat en aquestes 60-70 parelles, els nombres màxims en una concentració hivernal va ser de 225 ocells (Lensink et al. 2013).

Cigne negre (Cygnus atratus) 


En Austria, a Viena va ser eliminada una població de al voltant de 30 parelles reproductores en la dècada de 1990 i l'espècie ja no es reproduïa en el període de 2004 a 2007 (Banks et al. 2008)

A Bèlgica es va estimar una població reproductora de 40-45 parelles en el període de 2000 a 2002 (Vermeersch & Anselin 2009)A Alemanya entre 11 i 18 parelles en 2005 (Bauer & Woog 2008).

A França entre 6 i 26 en el període de 2000 a 2006 (Dubois 2007). A Itàlia entre 5 i 10 parelles en el període de 2004 a 2007 (Banks et al. 2008). A Suïssa hi havia un màxim de dues parelles en el període de 2004 a 2007 (Kerstenholz et al. 2005). Per tant la població europea en la primera dècada del segle XXI seria de 123 i 196 parelles.

Cigne negre (Cygnus atratus) 


A la Península Ibèrica és més freqüent al voltant del mar Cantàbric i l’origen deurien ser d’ocells britànics. Sols s’ha reproduït a la bassa de Zurbano en Salburua, Vitòria-Gasteiz, on va causar seriosos problemes en impedir la reproducció d'altres espècies als voltant del seu niu (Onrubia, 2002)

A Catalunya fins l’any 2002 s’havien observat 6 exemplars entre 1989 i 2001 al delta del Llobregat i al delta d’Ebre, a Mallorca un total de 3 ocells entre 1997 i 1999 a Pollença, Santa Margalida i al Port de Palma. (J. Clavell 2002)

Cigne negre (Cygnus atratus) 


Al País Valencià tenim 10 cites, totes d’un exemplar excepte la primera on es van vorer dos, el detall és el següent:

Novembre de 1982 un exemplar a la marjal de Pinedo (Toni Polo com. Per.)

Gener de 2005 un exemplar al Perellonet (València) (Toni Polo com. Per.)

En agost de 2005 Lluis Aleixos va trobar dos exemplars a l'Estany de Cullera i un semblava estar anellat. El 20 de febrer de 2006 Enrique Valero els va tornar a observar acompanyats de dos Cygnus olor, dos Tadorna ferruginea i dos Branta canadensis.

18/6/2007. Gregorio Ros Montolío va trobar un exemplar a la desembocadura del riu Sec, Castelló de la Plana.

9/4/2010. Responsables del paratge natural del Clot de Galvany (Elx) van observar un exemplar en l’estany nord.

21/4/2011.  Antonio Jacobo Ramos observà un exemplar al Clot de Galvany, possiblement el mateix exemplar al Fondo d’Elx el 29 d’abril i després, el 6 de setembre, a les Salines de Santa Pola.

16/1/2013 Antonio Jacobo Ramos va trobar un exemplar a la desembocadura del riu Segura, que tornà el 31/7/2013 observat per Antonio Jacobo Ramos i Óscar Aldeguer.

Cigne negre (Cygnus atratus) 


14/11/2015. J. Ventura, A. Signoli i G. Chaguaceda van observar un exemplar adult a la desembocadura de la gola del Pujol i posteriorment a la platja de la Garrofera.

9/1/2018. Jordi Miralles va trobar un exemplar a la Desembocadura del riu Mijares, va romandre fins a mitjan febrer.

17/12/18. Miguel Crespo va trobar l'exemplar a la marjal dels Moros (Sagunt). El dia 18 continuava i vaig fer les fotos d'aquesta entrada al BLOG.

Cigne negre (Cygnus atratus) 


Bibliografia

N. Beemster, E. Klop. Risk assessment of the Black swan (Cygnus atratus) in the Netherlands. A & W-report 1978. Altenburg & Wymenga ecologisch onderzoek, Feanwâlden.

Dies, B., Dies, J. I., et al. Birding Albufera: el observatorio de las aves de L’Albufera de Valencia (aplicación web: birdingalbufera.es). Fundació Assut, Valencia. 2008-2018.

J. Clavell. Catàleg dels Ocells dels Països Catalans. Lynx Edicions, Barcelona 2002.

Dies Jambrino, J. L. Dies Jambrino, B.,  InterNatura. Anuario Ornitológico Comunidad Valenciana 1991-1994. Versió web: http://www.internatura.org/anuario/anuario.html

Dies Jambrino, J. L. Dies Jambrino, B.,  1997. Anuario Ornitológico Comunidad Valenciana 1994. Estació Ornitològica de l'Albufera (SEO/BirdLife). València.

Gómez-Serrano, M. A., Giménez Ripoll, M., Dies Jambrino, J. L., Dies Jambrino, B., Monsalve Dolz, M. A. 2000. Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 1995-1997. Estació Ornitològica de l'Albufera (SEO/BirdLife). València.

Polo, A., Polo, M. (eds.). Aves de la Comunidad Valenciana 2000-2001-2002. Societat Valenciana d'Ornitologia. València.

Tirado, M. (ed.) 2011. Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 2009. Internatura Castellón.

Tirado, M., García, M. (ed.) 2014. Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 2010. Internatura Castellón.

Tirado, M., Alcocer, A., Marco, J., Vera, P., Bort, J., García, M., Esteller, V., Greño, J., Luque, E. 2015 (eds.) 2015. Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana 2011. Internatura Castellón.

Tirado, M., Vera, P., Marco, J., Alcocer, A., Marco, J.,  Bort, J., García, M., Esteller, V., Greño, J., Luque, E. 2017 (eds.) 2015. Anuario Ornitológico de la Comunidad Valenciana Vol. XV 2012-2013. 
Internatura Castellón.

http://www.birdcenter.org/actualidad/noticias/181-problematica-especie-exotica-cisne-negro-en-urdaibai




Text i fotos de Rafa Muñoz 2018,

UN AGULLAT GRAN AL SALER




Agullat gran (Gavia immer) 


Dimarts 4 de desembre Manolo Salas va trobar un Agullat gran (Gavia immer) a la platja del Saler, l'endemà vaig acostar-me i quan anava per la mallada vaig vorer a Víctor París damunt d'una duna de la platja de la Devesa mirant la mar amb els prismàtics. Una volta junts tot seguit vam trobar l'agullat a la mar enfront del Casal d'Esplai, a les hores Víctor va pujar a la seua piragua per intentar fer-li alguna foto i jo vaig restar a la bora de la mar.

Víctor Paris amb la seua piragua


La mar estava totalment plana i no feia falta cap vent de ponent per deixar-la llisa, de fet hi havia calma total i un sol que obligava a llevar-se roba i quedar-se en mànega curta. Hi havia poc moviment d’aus però el suficient per vorer alguna Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo), Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) i Xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis).

Agullat gran en plomatge d'estiu a Islandia 2018.


A migdia vaig marxar al cap de Cullera per intentar aprofitar l'entrada dels vaixells de pesca que sempre atrauen les aus marines que busquen els rebutjos de peix que buiden en l'aigua abans d'entrar a port.

Baldriga balear (Puffinus mauretanicus)


Prompte vaig vorer una gran bassa de Baldriga balear (Puffinus mauretanicus) d'uns 300 individus descansant posats en la mar, crec que amb calma total prefereixen no cremar energia amb el vol actiu, per optimitzar el desplaçament necessiten un poc de vent. Un bon nombre de gavines sí que anaven darrere dels pesquers, principalment eren Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis) i alguns exemplars de Gavinot fosc (Larus fuscus). Tampoc estaven molt actius uns adults de Mascarell (Morus bassanus) tot i que alçaren el vol per acostar-se als pesquers buscant un àpat, la sorpresa va ser el vorer un solitari Ànec blanc (Tadorna tadorna) descansant a la mar.

Mascarell (Morus bassanus)


Text i fotos de Rafa Muñoz 2018.

44.000 GRULLAS EN GALLOCANTA


Los días 19, 20 y 21 de noviembre Aurelio Sanz y yo fuimos a Gallocanta para disfrutar de las grullas elegimos estas fechas porque a mediados del mes de noviembre suelen verse en esta localidad las máximas concentraciones del paso postnupcial.

Grulla común (Grus grus) adultos


La grulla común (Grus grus)

La especie protagonista del espacio protegido de Gallocanta es la grulla, es un ave del Orden Gruiformes, grande, alta y muy estilizada que miden entre 96 y 116 cm de altura y tienen una envergadura de alas de entre 180-222 cm. La población de Europa Occidental es de entre 74.000 y 110.000 parejas reproductoras.

Bando de Grulla común


En otoño las poblaciones occidentales de grullas abandonan sus lugares de cría en zonas húmedas de Escandinavia y Alemania para dirigirse a pasar el invierno a Toledo, Extremadura y Andalucía, durante el viaje los adultos guían a sus pollos del año, generalmente uno y ocasionalmente dos. Conforme bajan al sur se van juntando en bandos cada vez más grandes que utilizan la típica formación en “V”, durante el vuelo emiten un distintivo sonido de contacto similar a un trompeteo sordo que se oye a gran distancia.

Grulla común


En octubre llegan las primeras grullas a la península ibérica, nos visita un poco menos de la mitad del total de la población europea, unas 75.000 grullas. En nuestro país escogen para pasar el invierno zonas con cultivos de cereal y dehesas donde consumen principalmente bellotas, granos de cereal, bulbos y legumbres que complementan con lombrices y caracoles. Al anochecer se agrupan y se dirigen a dormideros comunales en embalses, lagunas y arrozales ya que les gusta dormir con las patas dentro de aguas someras porque se sienten protegidas frente a posibles predadores.

Una grulla con anillas de PVC

El día 21 de noviembre observamos una grulla anillada con PVC que se anilló como pollo en Björdal, en la provincia sueca de Västra Götaland el 3 de julio de 2014. Desde entonces se ha observado 43 veces, todas ellas en otoño e invierno, 39 veces se la ha visto en el norte de Alemania en los meses de septiembre a diciembre además del mes de marzo. También la han observado en Aquitania (Francia) 3 veces y las tres el mes de diciembre de 2015. El día que la vimos nosotros acompañaba a otro adulto, aparentaba ser la hembra y cuidaba de un pollo, ahora tiene 4 años y según otros controles se debió emparejar en 2017, este debía ser el primer año que saca adelante un pollo. 

Ubicación de observatorios y lugares visitados


Gallocanta

Esta laguna endorreica de aguas saladas está en la provincia de Zaragoza a caballo de dos comarcas, la zaragozana de Campo de Daroca y la turolense de Jiloca. Está está situada entre los 995 y 1.085 metros de altitud, tiene una superficie máxima de aguas de 1.924 ha que están protegidas bajo la figura de Reserva Natural a las que hay que añadir otras 4.553 ha declaradas como Zona Periférica de Protección.

Laguna de Gallocanta


Hay posibilidades de circundar la laguna por pistas que acercan a una red de observatorios, son la torre del Cañizar, el observatorio del centro de Interpretación de Gallocanta, el observatorio de los Aguanares, el mirador de la Ermita de la Virgen del Buen Acuerdo, el observatorio de la Ermita, el observatorio de los Ojos, la torre observatorio de La Reguera y el mirador del Centro de Interpretación de la Laguna de Gallocanta y facilitan la observación de la biodiversidad de la zona. (Ver mapa)

Grulla común


Consejos para una visita naturalista

Los mejores momentos para observar las grullas son por la mañana con las primeras luces del día cuando las grullas salen de la laguna y se alejan con rapidez para ir buscar alimento en los campos circundantes en un radio de unos 10-12 km de distancia y al atardecer regresan a la laguna, la mayoría  se concentran en los campos de alrededor y con las últimas luces entran a dormir a la laguna, quizás este sea el mejor momento para observarlas ya que las grullas van entrando poco a poco y la reducción paulatina de la luz ayuda a disfrutar del espectáculo de poder observar varios miles de grullas con sus trompeteos, es algo inolvidable. 

Obra artística grulla en el Centro de I. de Gallocanta


Respecto a donde observarlas yo destacaría dos lugares el primero sería la Ermita de la Virgen del Buen Acuerdo que está ubicada en una loma elevada sobre la laguna que facilita unas vistas generales de los bandos de grullas y de toda la laguna. El segundo está muy cerca de la ermita, está al sur, es la torre observatorio de la Reguera que permite estar más cerca de las grullas ya que queda entre los campos donde se posan los bandos que llegan al caer la tarde y los grupos que prefieren entrar directamente a las orillas del lago que pasan volando muy cerca del observatorio.

A ambos lugares es más fácil llegar desde la población de las Cuerlas, partiendo de la misma localidad justo por donde la atraviesa la comarcal A-2506, al este sale una pista que puede llegar a estar muy embarrada, tras breve trecho donde la pista está rodeada de chopos se llega a una bifurcación, dirección norte se llega a la loma de la ermita, dirección este se llega a la torre de la Reguera, no hay pérdida ya que las pocas pistas secundarias tienen carteles de tráfico restringido, sólo están autorizados los vehículos agrícolas.

Grulla común (Grus grus) ejemplares juveniles


Debajo de la ermita se encuentran los observatorios de los Ojos que da una visión intermedia entre la vista general que se obtiene desde la ermita y la vista más cercana a la laguna que hay desde la torre de Reguera. La caseta observatorio de la ermita está ubicada a media ladera y es el mejor lugar para observar las anátidas, limícolas y gaviotas que frecuentan la zona norte de la laguna de Gallocanta, eso sí es imprescindible llevar un telescopio debido a la enorme distancia a la que queda la cubeta de la laguna.

Bandos de grulla común al atardecer


El observatorio de los Aguanares está muy cerca del pueblo de Gallocanta y suele ser bueno para observar anátidas y limícolas pero también está muy lejos de donde suelen estar las aves y es necesario llevar telescopio.

En el centro de Interpretación de Gallocanta hay una caseta observatorio cerca de la orilla pero las anátidas suelen quedar muy alejadas.

La torre observatorio del Cañizar está cerca de la población de Tornos, al sur de la laguna, la orilla queda lejos pero con telescopio se pueden ver además de grullas, gansos y alguna anátida.

El Centro de Interpretación de la Laguna de Gallocanta, a mano derecha tiene unas escaleras con acceso libre por las llega a un observatorio sito en el primer piso, hay buenas vistas de los bandos de grullas, sobretodo cuando estas se levantan al amanecer y se dirigen a los campos del sur de la laguna.

Laguna de Gallocanta, Zaragoza



¿Cuál es la mejor época para ver Grullas en Gallocanta?

Mediado el otoño las grullas utilizan Gallocanta como parada intermedia entre el sur de Francia y sus lugares de invernada del suroeste ibérico, si encuentran buenas condiciones de agua y alimento pueden llegar a quedarse a pasar todo el invierno, si no tras un descanso variable continúan su viaje al sur, los números máximos de grullas suelen producirse a mediados de noviembre, por tanto es la mejor época para viajar a Gallocanta y observar buenos números de grullas.

En febrero las grullas vuelven a utilizar Gallocanta como etapa intermedia en el regreso a sus lugares de cría, aunque en esta época se dan máximos anuales pero como las grullas tienen prisa por llegar a sus territorios estivales de no encontrar mal tiempo hacen una parada breve, de aquí se dirigen al embalse de Sotonera que es su última etapa ibérica antes de cruzar los Pirineos por lo que es difícil acertar con los días en los que hay muchas grullas.

Este año según datos del censo semanal del Gobierno de Aragón el 22 de noviembre de 2018 se contabilizaron 44.230 grullas en Gallocanta, ¡todo un espectaculo!

Laguna de la Zaidia


Otras zonas y otras especies.

Además de a la laguna de Gallocanta también nos acercamos a la laguna de la Zaidia que tenía mucha agua y bastantes aves así como a las hoces del río Piedra que están en las proximidades de Torralba de los Frailes, esta última localidad siempre permite añadir alguna especie al listado de aves de la zona.

Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus)



Además de las grullas que son las verdaderas protagonistas de Gallocanta también encontramos otras especies, aves acuáticas, aves de cultivos, aves esteparias y algún mamífero.

Las aves acuáticas en Gallocanta y en la Zaidia que vimos fueron; Ánade azulón (Anas platyrhynchos), Ánade friso (Anas strepera), Ánade rabudo (Anas acuta), 9 ejemplares de Ánsar común (Anser anser), Cerceta común (Anas crecca), Cuchara europeo (Anas clypeata), Silbón europeo (Anas penelope) y 184 Tarro blanco (Tadorna tadorna).

Solo vimos dos especies de aves limícolas: Avefría europea (Vanellus vanellus) y un grupo de 35 Correlimos común (Calidris alpina) y dos de gaviotas, varios grupos de Gaviota reidora (Chroicocephalus ridibundus) y 2 ejemplares Gaviota sombría (Larus fuscus).

Mochuelo europeo (Athene noctua)


Las aves rapaces observadas fueron un águila real (Aquila chrysaetos homeyeri) juvenil en vuelo de caza sobre la laguna de Gallocanta que provocó el pánico de varios bandos de grullas, varios ejemplares de aguilucho lagunero (Circus aeruginosus), varios de aguilucho pálido (Circus cyaneus), busardo ratonero (Buteo buteo), abundaba el cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) y el milano real (Milvus milvus), vimos dos mochuelo europeo (Athene noctua) soleandose en majanos y al anochecer en las proximidades de la torre observatorio de la Reguera sorprendimos a un búho campestre (Asio flammeus).

Hoces del río Piedra


Las aves de los medios agrícolas y esteparios en época invernal casi siempre se presentaban en nutridos bandos como la calandria común (Melanocorypha calandra), corneja negra (Corvus corone), escribano triguero (Emberiza calandra), escribano palustre (Emberiza schoeniclus), escribano soteño (Emberiza cirlus), estornino negro (Sturnus unicolor), gorrión chillón (Petronia petronia), gorrión común (Passer domesticus), gorrión molinero (Passer montanus), jilguero europeo (Carduelis carduelis), lavandera blanca (Motacilla alba), paloma bravía (Columba livia livia), pardillo común (Linaria cannabina mediterranea), pinzón vulgar (Fringilla coelebs), serín verdecillo (Serinus serinus), tórtola turca (Streptopelia decaocto) y tarabilla común (Saxicola torquatus).

Corzo (Capreolus capreolus)


En las hoces del río Piedra añadimos las siguientes especies: buitre leonado (Gyps fulvus), cuervo grande (Corvus corax), curruca cabecinegra (Sylvia melanocephala), escribano montesino (Emberiza cia), mito común (Aegithalos caudatus), mosquitero común (Phylloscopus collybita), perdiz roja (Alectoris rufa) y zorzal charlo (Turdus viscivorus).

Observamos algunos mamíferos en las orillas de la laguna de Gallocanta, varios grupos familiares de corzo (Capreolus capreolus), un jabalí (Sus scrofa) solitario y una musaraña gris (Crocidura russula) ahogada en una balsa.

Musaraña gris (Crocidura russula)


Texto y fotos de Rafa Muñoz 2018.

EL SIT BLANC, UN OCELL NÒRDIC AL PAÍS VALENCIÀ


Sit Blanc, Escribano nival, Snow Bunting (Plectrophenax nivalis)

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2017


El 7 de novembre de nou la marjal dels Moros ens ha oferit una troballa especial, en aquest cas va ser un ocell nòrdic que descansava del seu viatge migratori entre els cudols de la franja costanera, era un Sit Blanc que probablement es va perdre del seu grup migratori i va arribar fins a les nostres terres que estan prou allunyades de les localitats habituals de pas i hivernada. 

Quin tipus d'ocell és, on viu i quantes vegades s'ha trobat a les nostres terres?

El Sit Blanc és un petit passeriforme que en època reproductora viu a la tundra i als erms de la regió circumpolar nord, tria terres obertes sense arbres i zones muntanyenques. Mengen llavors i insectes que troben en llocs a vegetació oberta i baixa, molt sovint a la vora de la mar. És una au migratòria que passa l'hivern en xicotets grups, trien zones més temperades, principalment a les costes del nord d'Europa i en zones muntanyenques baixes de països com Polònia, Bielorússia i Ucraïna, a vegades es poden concentrar en zones amb cultius propicis, és un visitant ocasional del sud d'Europa.

Femella, jove de l’any (P. n. insulae) Islàndia juliol de 2018


Existeixen quatre subespècies:  
                                                                                    
Plectrophenax nivalis nivalis; viu a l'Àrtic europeu i nord-americà, a l'estiu els mascles tenen el cap blanc, el dors negre fosc i presenten les plomes cobertores i secundàries blanques. A l'hivern el cap i lleugerament els flancs es vesteixen de tons marrons, el dors també s'aclareix. Les femelles a l'estiu són similars al mascle però presenten tons ocres al cap a la zona auricular i lleugerament en les espatlles, a l'hivern se'ls enfosqueix el plomatge.

Plectrophenax nivalis insulae; viu a Islàndia, a les Illes Fèroe i a Escòcia. El seu cap és blanc amb un collaret negre, i el cos és negre.

Plectrophenax nivalis vlasowae; habita el nord d'Àsia, té el cap i la major part del cos blancs.

Plectrophenax nivalis townsendi; viu a les illes Aleutianes, en Kamtxatka, i en l'est de Sibèria. És similar al vlasowae, però és prou més gran.

Al País Valencià aquesta espècie es considera una raresa, és un hivernant rar, les aus observades semblen ser totes de la subespècie P. n. nivalis.

Femella adulta (P. n. nivalis) Marjal dels Moros (Sagunt) març de 2013.


LLISTAT DE CITES VALENCIANES

1982, un exemplar el 3 de gener al Prat de Cabanes-Torreblanca.

1984, un mascle immadur en les dunes litorals el 16 de desembre a la llacuna del Pujol, València.

1988, un mascle immadur en les dunes litorals del 24 al 27 de desembre a les dunes prop de la llacuna del Pujol, València.

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2017


1990, un exemplar a l’embasament de la Pedrera, Sant Miquel de les Salines.

1993, un mascle immadur del 13 al 18 de novembre a la marjal dels Moros.

1996, un mascle amb plomatge hivernal del 22 d'octubre al 5 de novembre al Prat de Cabanes-Torreblanca.

Femella adulta (P. n. nivalis) Varanger (Noruega) maig de 2016


1997, una femella amb plomatge hivernal morta el 16 de febrer a la restinga del Prat de Cabanes-Torreblanca.

1997, dues aus amb plomatge de primer hivern el 31 de desembre a la serra Fontanella, Biar.

1999, un mascle adult en plomatge hivernal el 20 de novembre a les Illes Columbretes.

2004, un exemplar a la platja de pedres d’Alcossebre.

Mascle adult (P. n. nivalis) amb plomatge d’estiu, Varanger (Noruega) maig de 2016


2005, un exemplar en novembre a la platja de la marjal de Pego-Oliva.

2009, un exemplar el 16 de desembre a la platja de pedres d’Alcossebre.

2012, una femella en un estol de pinsà vulgar el 8 de novembre prop del Tancat de Milia, Sollana.

2013, Francisco Javier LLoris va trobar una femella que es va observar del 27 al 29 de març, posteriorment al mateix lloc es va observar un mascle el 31 de març, a la platja de la marjal dels Moros, Sagunt.

L'última observació la vaig trobar jo, era una femella adulta que va estar del 7 de novembre fins al dia 9 de novembre a la platja de la marjal dels Moros, Sagunt.

Femella adulta (P. n. insulae) Islàndia juliol de 2018


Text i fotos de Rafa Muñoz.

APORTACIONS DEL PAÍS VALENCIÀ AL COTPC 2018

XERRADES PLENÀRIES

Patrons en la composició d’aus migratòries transsaharianes a la primavera en illes de la Mediterrània occidental. 

Germán López-Iborra

PONENCIES




25 anys de campanya Piccole Isole a Catalunya, Balears i Valencia: què hem aprés de la migració prenupcial al Mediterrani occidental ?
German López-Iborra; Carles Barriocanal; Gabriel Gargallo; David Robson; Joan Castany; Oriol Clarabuch; Raül Escandell i Manuel Suárez




Preferències de nidificació dels teuladins urbans (Passer domesticus) en localitats de muntanya del nord de la província d’Alacant
Edgar Bernat-Ponce; Germán López-Iborra i José Antonio Gil-Delgado




Riquesa, distribució i abundància dels ocells exòtics a València
Toni Polo-Aparisi i Joan Carles Fernández-Ordóñez




Seguiment d’aus al riu Belcaire (Castelló) 2001-2002
José Antonio Martínez Pérez; Sara Nebot i Joan Castany




Seguiment de caixes niu a un bosc de Xodos (Castelló) de 2006-2015
Salvador Castany i Abel Campos i Micó




Història de dos conflictes: parany i enfilat.
Francesc Gonzàlez-Babiloni




L’avifauna valenciana del passat al present: noves espècies d’ocells nidificants en les darreres tres dècades
Joan Ferré i Toni Polo-Aparisi




Catàleg de noms de l’avifauna valenciana: una contribució socio-cultural a l’Atles dels ocells de València
José Antonio Peris-Lozano


PÒSTERS




1. Atles dels ocells de València: caracterització territorial, aspectes metodològics i resultats P.1 preliminars. Toni Polo-Aparisi




2. Temps feliços per a uns pocs: expansió recent de 6 espècies d'aus a València. Manu Polo-Aparisi i Toni Polo-Aparisi

3. Anàlisi de resultats del seguiment d'Oronetes (Hirundo rústica) en el dormidor de la desembocadura del riu de Millars des de 1997 a 2010. César Navarrete Aliaga i Joan Castany

4. Seguiment de la migració postnupcial d'ocells rapinyaires al País Valencià. Pedro A. del Baño i Miguel Tirado




5. Tendència poblacional del pinsà trompeter a Alacant. Daniel Ferràndez-Castelló i Germán M. López-Iborra




6. Divuit anys de censos continuats d'ocells aquàtics hivernants en els aiguamolls interiors del País Valencià. José Monterde; Samuel Aunión i Juan A. García-Pertegaz




7. Cens hivernal d'Arpellot de marjal (Circus aeruginosus) en ajocadors en zones humides de València. Pedro A. del Baño




8. Evolució de la productivitat anual d’una comunitat de passeriformes forestals i la seva relació amb diferents variables ambientals. José Luis Cantó-Corchado i Jana Marco




9. Situació i distribució de la bosqueta pàl·lida (Iduna opaca) a València. Manu Polo Aparisi i Toni Polo Aparisi







10. Ornitofauna a la senda verda d’Onda (Castelló) ubicada al riu Anna. Benjamin Pupla-Sánchez i Joan Castany




11. Importancia de las canteras en la colonización del Búho real (Bubo bubo) en entornos antropizados y naturales de ámbito mediterráneo. Gabriel Llorens; Eva Bosch; Rafa Muñoz i Joan Ferré




12. El Vilabort (Passer hispaniolensis) torna a reproduir-se al País Valencià. Història de la seua desaparició i del seu retorn. Rafa Muñoz-Bastit