Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ocells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ocells. Mostrar tots els missatges

Buseu: la Meca dels necròfags ibèrics

 

Trencalòs a Buseu

Eduardo Blanco Mendizábal (eduardo@ebmfoto.com // www.ebmfoto.com) oferia en la seua web un taller fotogràfic d’un cap de setmana a Buseu i no m'ho vaig pensar molt. El dia 21 de maig vaig eixir  des de València, direcció als Pirineus. En concret, anava a la comarca lleidatana del Pallars Sobirà, a la dreta del riu Noguera Pallaresa, on res més passar la Pobla de Segur s'eleva la serra de Boumort. On cal pujar prou per a aplegar aquest lloc mític per a fotògrafs i naturalistes.


Buseu, la casa principal


En la part alta de la vall es troba el despoblat de Buseu, allí el naturalista Jordi Canut va comprar un dels habitatges del poble de la seua dona, i 230 hectàrees de terres al seu voltant. Rehabilitaren amb gust la casa millor conservada, i a partir de 2012 van decidir iniciar el projecte vital de poder-se quedar tot l’any i guanyar-se la vida enmig de la natura. Per aconseguir-ho van construir observatoris fotogràfics d'àguila reial i de trencalòs, que complementaren pasturant un ramat d'ovelles a la  muntanya. Hui, els seus fills Gerard i Cristina continuen la tasca i l’han ampliada, recuperant més cases i millorat l'oferta d'amagatalls fotogràfics (hides).


Serra de Boumort

Per a pujar a Buseu pel vessant occidental, cal grimpar per una estreta i torta carretera que passa al costat d’uns llogarets oblidats, on encara resisteixen uns pocs ramaders. Sens dubte, el plat fort del menú que ofereixen aquests turons, és el hide de carronyers que, sens dubte, s'ha convertit en el millor de tota Europa perquè permet observen a plaer les quatre espècies de necròfags ibèrics: el voltor (Gyps fulvus), el voltor negre (Aegypius monachus), la miloca (Neophron percnopterus), sense oblidar l'espectacular trencalòs (Gypaetus barbatus aureus). Per si no en tens prou, a més disposen d'un amagatall per a l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) i un altre per a la fagina (Martes foina).

 

Cephalanthera longiflora

Divendres 22 de maig, l’aproximació

A migdia, vaig fer una parada per a menjar en pineda pròxima a Buseu, on vaig poder veure raspinell pirinenc (Certhia familiaris) i una preciosa orquídia, Cephalanthera longiflora, un indicador del bon estat de conservació d'aquests boscos. A la vesprada, després de les presentacions del grup i el sopar, entrarem a l’amagatall de la fagina, que, a més, va rebre la visita d'una rabosa (Vulpes vulpes) i la d'un simpàtic ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus).


Fagina a Buseu

 

Dissabte 23 de maig. El canyet perfecte!


Comença el festí


Aquesta jornada la dedicàrem íntegra a realitzar dues sessions en l’amagatall dels voltors. Asseure's còmodament darrere d'un cristall-mirall, a escassos metres d'un espectacle digne d'un gran documental faunístic, obri tot un ventall de possibilitats i sensacions.


L'escenari ple de gom a gom

El fotògraf de la naturalesa serà el primer interessat a conéixer Buseu per la seua llum, la proximitat dels protagonistes i els fons escènics, però un naturalista podrà gaudir amb tot un món de detalls del complex ritual d'alimentació dels necròfags.


Els voltor comuns a Buseu

Un observador curiós descobrirà detalls impossibles de veure en un passeig per la natura, carregat amb prismàtics o telescopi. Aquí es pot gaudir de valent, observant fins al més mínim detall de l'estructura de les diferents espècies. Tot mentre s'assisteix a una funció teatral en primera fila, on es veuen comportaments singulars. Uns individus són més agressius, tot i que abans del conflicte, escenifiquen tota una sèrie de gestos amenaçadors per a evitar-ho. Quan hi ha baralles directes són breus, sempre cal evitar ferides. Es pot comprovar que aliments prefereixen i que fan per a menjar-los. S'assisteix a la dansa del vol, així com als protocols d'aterratge o d'enlairament, en un lloc que està ple de gom a gom, amb individus que no saben estar quiets.


La migdiada del voltor


Una volta satisfeta la gana, és el moment de descobrir uns altres detalls, com el descans. Alguns voltors comuns no dubtaren a tombar-se enmig del canyet, tancaven els ulls i s’endinsaven en una plàcida migdiada. Encara hi ha més, alguns individus duen anelles de PVC o marques alars en forma de banderes, cosa que, a posteriori, permet ampliar detalls de l'historial de cada exemplar.


Voltors comuns al canyet de Buseu

Els ocells carronyers, quan visiten un canyet segueixen un ritual clarament preestablit. No els agrada matinejar gaire, tots els ocells pesats necessiten que sol escalfe l'aire per a aprofitar els corrents tèrmics que faciliten la seua sostenibilitat en vol, reduint el consum energètic. En el cas de Buseu, l'espectacle començà a les 9 del matí.


Repartint llepolies

Els afortunats espectadors, una volta asseguts dins de l'amagatall fotogràfic, vam comprovar que els primers voltors, s'impacientaven esperant l'arribada del vehicle que pujava la carronya. Una volta va aparcar en un extrem del prat, van aterrar ocupant tot l'escenari que teníem darrere del mirall-espia.


Demanant pista d'aterratge

Només isqué del cotxe un dels membres de la família Canut, carregat amb una caixa plena de despulles càrnies, l’envoltava un exèrcit de voltors, famolencs i impacients. Malgrat la seua grandària respectable, són carronyers, cap d’ells gosarà tocar-ne un que estiga viu.


Ovelles sense por


Bona prova d'això és que en un moment donat, van aparéixer, per una banda del prat, una ovella acompanyada pel seu xai, just enmig de l’àpat de voltors, que no els feren gens de cas. Quan algú us vinga amb romanços, que si els voltors ataquen el bestiar, no feu cas, es tracta d'un espavilat que pretén obtenir una subvenció de l'administració, per un cap de bestiar mort abandonat a la muntanya. Seria com pretendre demanar una compensació per un robatori en un cotxe, aparcat en qualsevol carrer.


Baralles de voltor


Crec que durant tot el jorn entrarien al canyet, uns 200-250 voltors buscant aliment. La confusió inicial no va durar gaire, els duen ossos grans que tenen poca carn, perquè són els que prefereixen els trencalossos. Fins i tot, en el món de l'ornitologia, ser una estrella té els seus avantatges.

 

Apleguen els senyor de la foscor

Els senyors de la foscor

Una vegada passats els primers minuts de confusió i les baralles pels millors àpats, on fins i tot, en certs moments d’ansietat es feren muntonades versemblants a les del rugbi, aleshores aplegaren els voltors negres. Són els més forts, tenen més grandària i en cas d’una baralla, estan ben segurs que guanyaran, però es nota que respecten als voltors comuns, perquè són molt més nombrosos.


Voltor negre exigint el seu tresor!

Els voltors més famolencs poden plantar cara a un voltor negre, però els vestits de dol saben fer-se respectar. Els conflictes tenen el seu propi ritual, els “senyors de la foscor” s'unflen per a semblar més grandària, una volta han triat un mos atractiu en mans d'un voltor, amollen el cap i amb eixe gest enlairen dos flocs de plomes a les espatlles, això els fa semblar encara més impressionants i agressius.


Voltor negre amenaçant un objectiu

Llavors, s’acosten caminant a poc a poc, en direcció cap a la seua víctima. Fan passeres llargues, sense deixar de mirar el seu objectiu, exigint una retirada. Si el voltor comú no es resigna a perdre el seu tresor, el negre obri les ales i no dubtarà a empényer-lo amb les grans urpes. Si la víctima està d'esquena i no s'adona de l'arribada del “negre esperit”, comprovarà com algú salta sobre la seua esquena, empenyent-lo amb totes dues urpes simultàniament, allunyant-lo sense remei del mos que l’acaben de furtar.


Voltor negre a Buseu

Vam observar fins a nou voltors negres, amb diferents plomatges. Tindre'ls ben prop permet comprovar que són animals totèmics, impressionants. Van recordar-me al Nosferatu de Friedrich Whihelm Murnau (1922). Sens dubte són éssers altius, que se saben poderosos com per a poder passejar envoltats per un exèrcit de voltors, i triar una víctima a la qual furtar-li el seu mos favorit.


L'esperit fosc

La delicada parella blanca

Miloca, a Buseu

Gairebé en paral·lel a l'arribada dels voltors negres apareixen les "lleugers" miloques o aufranys, vam veure un màxim de tres simultanis. Bàsicament, eren una parella que passejava entre gegants violents, ignorant-los. Ells es dedicaven a recollir les molletes que havien caigut a terra. Amb el seu bec prim i llarg, que semblava ser una delicada pinça de cirurgià, demostren ser capaços d'obtenir suficient aliment i amb facilitat, sense ofendre als grans veïns.


Les miloques descarades

Són ocells descarats, quan la parella es trobava després d'un recorregut d'alimentació, realitzaven una ràpida còpula per a celebrar-lo, van fer-ho cinc vegades en un mateix matí. Ens va sorprendre comprovar que el fet de practicar sexe enmig del menjador, semblava molestar molt als voltors negres, si els descobrien prop, no dubtaven a llançar-los una becada a la cua o una forta puntada amb les grans urpes a l'esquena, per a separar-los. Els blanquets grenyuts, són uns poca vergonya!



 

Els escolanets negres


Corb a Buseu


Dues espècies més es van presentar al canyet, una parella de corbs (Corvus corax) que no semblaven molt famolencs davant tants ossos, i quatre cornelles (Corvus corone), que després d'un breu passeig entre voltors, es cansaren i marxaren per on havien vingut. Aquest convit no pareix oferir-los res interessant.


Cornella a Buseu

L'aparició estel·lar, el trencalòs


Trencalòs a Buseu


El trencalòs estigué prop de l'extinció a la península Ibèrica, per sort la protecció de l'alta muntanya, l'aportació d'alimentació suplementària en canyets i els programes de cria en captivitat, van aconseguir recuperar l'espècie i expandir les seues poblacions.


Trencalòs adult maquillat

Entre voltors que bàsicament són monocromàtics, els comuns són marrons, els negres van d'un fosc dol i les miloques blanques, ells són uns ocells grans i multicolors. Per si no fossen poc cridaners els plomatges d'adult, aquests han aprés a maquillar-se per a estar encara més bonics. Per a aconseguir-ho es banyen en tolls que tinguen fangs fèrrics (òxid de ferro).


Trencalòs, l'estrella de Buseu

Estudis recents han descartat que ho facen per a mantenir allunyats els paràsits, més aïna consideren que és una tècnica que els permet millorar el seu aspecte, facilitant les relacions socials gràcies a resultar més atractius. Amb eixe cridaner rogenc, demostren que són adults sans, forts, que coneixen tots els secrets dels seus amplis territoris. Un 90% dels individus ibèrics presenten tonalitats més o menys taronges, obtingudes a base banys. També s’ha comprovat que les femelles són més aficionades al maquillatge! Per si no fos prou aquest detall cosmètic, els trencalossos presenten una evolució del plomatge en els seus primers anys de vida, fins que assolisquen la maduresa sexual.


Trencalòs de 3cy

 

Diferents plomatges

Deixant a banda els plomissols dels pollets al niu, una vegada obtenen les primeres plomes de vol i fins a desembre del seu primer any, els jovenets de primer any calendari (1cy), presenten el cap i coll negres, l'iris fosc i una barba molt xicoteta. Són ocells bàsicament negres, que a l’esquena presenten un difús escut blanquinós. Aquesta espècie té una altra singularitat, en els seus primers anys de vida, el jovent té més grandària que la dels adults, això els permet guanyar en les baralles per a obtenir els millors mossos, una estratègia que afavoreix la seua supervivència.


Trencalòs de 2cy a Buseu


En el seu segon any de vida, el jove 2cy, des dels 9 mesos fins a l'any i 9 mesos (10-21 mesos), inicien la primera muda de les plomes de vol i aclareixen les de la panxa i el pit.

L'immadur de 3cy, des d'1 any i 10 mesos, fins als 2 anys i 9 mesos (22-33 mesos), comença a aclarir la cara i les parts ventrals. El subadult de 4cy, des dels 2 anys i 10 mesos fins als 3 anys i 9 mesos (34-45 mesos), s'ha fet més esvelt, presenta el clatell clar i un marró ventral molt més homogeni.


Trencalòs fadrí de 5 o 6 cy a Buseu


Els adults imperfectes són els ocells de 5cy (46-57 mesos) i 6cy (58-69 mesos), amb una edat que va des dels 3 anys i 10 mesos, fins als 5 anys i 9 mesos. Es pareixen molt als adults, encara que el seu cap i colls presenten traces de coloració negra. Aconsegueixen la maduresa sexual a partir dels 6 anys.

Finalment, l'adult 7cy, des dels 5 anys i 9 mesos d'ara endavant, amb 70 mesos de vida, tenen el cap, coll, ventre i poblades calces clares, són els que solen anar tenyits d'un color rogenc. Rematen la seua cara amb una cridanera barba negra, que en les primeres edats és molt poc palés. Aquestes són ocells són grans que compten amb una envergadura mitjana de 2,54 m i una longitud 1,09 m. La seua silueta en vol és esvelta i estilitzada, amb ales llargues i estretes, rematades per una cua llarga. La seua massa corporal mitjana és de 5,18 kg en els mascles, mentre que les femelles són lleugerament més grans, amb 5,85 kg.

 

Nidificació

El període de zel s'inicia al desembre. Per a situar els seus nius trien replanells en tallats rocosos d'alta muntanya, prefereixen fer el niu en xicotetes coves, o sota llocs amb sostrada, que els puguen protegir de les inclemències hivernals. Ponen entre un i dos ous, rarament tres, que incuben entre 55 i 60 dies. Els ous desclouen a l'abril, massa sovint, només prospera el primer pollet. Aquest abandona el niu als 106-134 dies d'edat. Assagen els primers vols d’aprenentatge, entre finals de maig i finals d'agost.


 

Engolint un "trosset"

Alimentació

La seua dieta es compon bàsicament d'ossos i carn de cadàvers de grans vertebrats, fonamentalment mamífers, però també poden menjar ocells i rèptils. Són capaços d'engolir grans ossos, encara que per a aconseguir-ho han de fer contorsions amb el coll i obrir exageradament el bec per a poder-lo empassar.

Per a trencar els grans ossos que no poden tragar d’una, remunten el vol i els deixen caure sobre grans pedres, perquè una vegada trossejats puguen engolir-los. Al canyet, no són ocells agressius, si hi ha algun conflicte, agafen l'os amb una mà i fugen volant. Si tenen prou espai i tranquil·litat, els empassen i marxen. Si hi ha algun conflicte amb algun jove trencalòs, els adults renuncien a la pugna i deixen el mos per al jovent impulsiu.


Trencalòs en banderola

Lectures d'anelles i marques alars

Trencalossos:

Adult amb bandera verda 29 en l’ala dreta, dígit blanc, bandera blanca 29 ala esquerra, dígits negres.

Adult amb bandera blanca en l’ala esquerra, dígits negres, 41.

Adult amb bandera blanca en l’ala dreta, dígits negres 3C.

Adult amb bandera blanca en l’ala dreta, dígits negres 3U, bandera blava en l’ala esquerra, 3U.

Adult amb bandera groga en l’ala esquerra amb dígits blancs 25, en l’ala dreta duia bandera roja 25.

Adult amb cèl·lula solar en el dors, ben segur que per a alimentar un emissor via satèl·lit, sense més marques visibles.

 

El senyor de l'anell, (WHT) a Buseu

Voltor negre:

Anella groga en pota esquerra, NHT, de baix a dalt, dígits negres.

Anella groga en pota esquerra, MHL, de baix a dalt, dígits negres.

Anella groga en pota esquerra, WHT, de baix a dalt, dígits negres.

Anella blava en pota esquerra, OHF, de baix a dalt, dígits blancs.


Voltor comú de la Guerra de les Galàxies "C-3PO"?, No, és el CP3

Voltor comú:

Anella blava a la pota dreta, amb dígits blancs amb la llegenda CP3, de baix a dalt.

 

Bardisser davant l'espill


A més dels necròfags vam poder observar o sentir unes altres espècies, per destacar-ne algunes: cérvol (Cervus elaphus); còlbit gris (Oenanthe oenanthe); àguila serpera (Circaetus gallicus); capsot d'esquena roja (Lanius collurio); picot garser gros (Dendrocopos major); cucut (Cuculus canorus bangsi); enganyapastors (Caprimulgus europaeus); gamarús (Strix aluco); xot (Otus scops); o bardisser comú (Prunella modularis).

Sens dubte, una visita a Buseu és un dels millors espectacles naturalistes que es poden gaudir en la península Ibèrica, cosa que no t’has de perdre, almenys una vegada en la vida.


Cuereta blanca a Buseu

 

Bibliografia:

https://www.buseuproject.com/

Margalida, A. (2016). Quebrantahuesos – Gypaetus barbatus. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Morales, M. B. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/

https://www.vertebradosibericos.org/aves/gypbar.html

https://anuariorocin.blogspot.com/2020/01/plumajes-y-muda-del-quebrantahuesos.html

https://plumarium.es/quebrantahuesos/

https://www.pajaricos.es/mas/masquebrantahuesos.htm

https://www.euskadi.eus/contenidos/informacion_publica/inf_20140514132339/es_def/adjuntos/20140211_PG-Necrofagas_FINAL.pdf

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/conservacion-de-especies/laniusminor_tcm30-483581.pdf

Un Delta d’Ebre ple d’ocells

 

Duc petit (Asio otus) a Eucaliptus, Arxiu RMiB

Vam escapar-nos tres dies al delta, farem un xicotet repàs amb les observacions més destacades. Aplegarem de bon matí el dimarts 2 de desembre a l'hemidelta sud. 


Martinet de nit al Delta, Arxiu RMiB

La primera parada la vam fer en trobar un bon grup de martinets de nit (Nycticorax nycticorax) que fugien volant sense ordre d'uns grans eucaliptus on dormien, a la carretera de Sant Carles, a Poblenou. Serien uns 30 o 40 exemplars, bona part joves de l'any. El responsable era un maleït caçador i dos gossos, va pegar un tir i, en adonar-se de la nostra presència, va fugir aviat.


Agró blau menjant anguila, Arxiu RMiB

De seguida tornarem a parar per a gaudir de la proximitat d'un agró blanc (Ardea alba). Sorprén que aquesta espècie, fa anys, era molt escassa i ara s'ha generalitzat per tots els aiguamolls mediterranis.


Territs tres-dits (Calidris alba) al Trabucador, Arxiu RMiB

Al moll i a les platges del trabucador, trobarem fusell de mar (Pluvialis squatarola), a més, territ variant (Calidris alpina) i territ tres-dits (Calidris alba). A la banda de la mar, molt poca cosa, sols destacar el pas en vol de quatre morells de mar negres (Melanitta nigra).


Flamencs al Delta, Arxiu RMiB

Des dels diversos miradors al voltant de la llacuna de la Tancada, destacaré l’abundància de flamenc (Phoenicopterus roseus) i ànec blanc (Tadorna tadorna). Ens va sorprendre la poca varietat d’ànecs que trobarem. De la resta, sols destacar la presència de dos cabussons coll-negre (Podiceps nigricollis) i l’abundància de cabrellots (Podiceps cristatus).


Agró blanc al Delta, Arxiu RMiB

Rematarem la jornada fent un recorregut per la llacuna de l’Encanyissada, de la qual destacaré la presència de diversos exemplars de Bec-pla (Platalea leucorodia). Vam fer nit als Muntells, al molt recomanable allotjament de lo Canyero.


Merita al Delta, Arxiu RMiB

L’endemà, 3 de desembre, continuarem recorrent l’hemidelta sud. De bon matí recorreguérem els camps molls del desaigüe del Riuet, on abundaven els limícoles, com les merites (Vanellus vanellus), els fusells (Pluvialiis apricaria), els redonells (Calidris pugnax) i els corriols grossos (Charadrius hiaticula).

La següent estada la vam fer al jardí de la urbanització d’Eucaliptus, on tinguérem un dels moments més espectaculars del viatge, gràcies a la troballa de cinc ducs petits (Asio otus) dormint en un dels arbres del parc. Mai en la vida els havíem vist tan bé!


Pit-blau al Delta, Arxiu RMiB

En la Tancada vam gaudir observant l’activitat de dues àguiles pescadores (Pandion haliaetus) i les passejades pels rastolls propers d’un pit-blau (Luscinia svecica).


Gavina capblanca jove, Arxiu RMiB

El 4 de desembre el dedicàrem a recórrer l’hemidelta nord. A les platges de Riumar, destacaré la troballa d’un estol de corriols camanegre (Anarhynchus alexandrinus), gavina capblanca (Chroicocephalus genei) i gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus).


Cigonya negra al Delta, Arxiu RMiB 

Eixe dia el vent bufava de valent i els núvols deixaren caure alguns ruixats. Llavors no tinguérem molta sort amb les observacions, sols assenyalar la troballa d’una cigonya negra (Ciconia nigra), als voltants de Sant Jaume d'Enveja.


Delta d'Ebre, Arxiu RMiB

Sens dubte, el Delta mai decep i cada volta és més productiu per als ornitòlegs, perquè afig més observatoris per a gaudir de les aus sense molestar-les. Llàstima que continue permesa la caça, que atemoreix les aus.


Delta d'Ebre, Arxiu RMiB

Text i fotos de Rafa Muñoz, Arxiu RMiB

Repàs hivernal de l’Horta Nord

 

Aratinga de màscara roja, Arxiu RMiB

Duguem uns mesos d’hivern de 2025 amb molta pluja, cosa bona per a la terra tot i que no afavoreix molt la tasca del naturalista. Malgrat això les quatre estonetes que he pogut eixir m’han permés comprovar el batec de la biodiversitat de l’Horta Nord. Doncs fem un xicotet repàs il·lustrat.

El dia 17 de gener a Almàssera em vaig sorprendre en trobar un gran estol de 48 aratinga de màscara roja (Psittacara erythrogenys) al jardí de l’avinguda d’Ausiàs March d’Almàssera alimentant-se a terra.


Àguila calçada, Arxiu RMiB

Tòrtores turques festejant, Arxiu RMiB

Tres dies després, a l’horta i a la marjal del Puig, on malauradament estan desfent la darrera franja costanera que quedava lliure d’edificis i un bon tros de marjal, vaig veure un blauet (Alcedo atthis) i una àguila calçada (Aquila pennata). Eixe mateix jorn a Almàssera hi havia una parelleta de tórtores turques (Streptopelia decaocto) que es calfaven fent una còpula, ben segur que en no res començaran a covar.


Oroval al Carraixet, Arxiu RMiB

Acabí gener al barranc del Carraixet, el 30 vaig sorprendre un oroval (Ardeola ralloides), una espècie d’agró que en hivern prefereix cercar aiguamolls més temperats, però els darrers anys sols quedar-se per ací algun individu.


Roget al Carraixet, Arxiu RMiB

El 6 febrer, al tram del Carraixet en el seu recorregut pel terme d’Alboraia, vull destacar la troballa d’un mascle de roget (Aythya nyroca).


Corba marina al Carraixet, Arxiu RMiB

 

També hi havia una corba marina grossa (Phalacrocorax carbo) anellada i un bon grup de cotorra grisa (Myiopsitta monachus), tot mentre un llaurador collia carxofes. 


Cotorra grisa al Carraixet, Arxiu RMiB

Ja es veien els primers pollets de coll-verd (Anas platyrhynchos), en concret una femella cuidava dos jovenets d’una grandària mitjana. Uns altres que ja anaven en cura dels seus fills una parella de galls de canyar (Porphyrio porphyrio).


Collverd, Arxiu RMiB

Gall de canyar, Arxiu RMiB

El 10 de febrer una àguila calçada (Aquila pennata) s’acostà per Almàssera, anava darrere de caçar alguna del centenar de tórtores turques (Streptopelia decaocto) que tenim al voltant de les naus de Dacsa que estan plenes de grans d’arròs i dacsa a la seua disposició. En descobrir el rapinyaire, se li tiraren damunt 6 gavinots (Larus michahellis) amenaçant la intrusa amb els seus peculiars crits esgarrifadors. 


Cotorra de Kramer, Arxiu RMiB


L’aldarull provocà que fugiren de l’escena una parella de cotorres de Kramer (Psittacula krameri), amb els seus característics esbatecs.


Escabussonet, Arxiu RMiB


El dia 25 vaig assistir a l’àpat que va pegar-se un fartó menudiu, un escabussonet (Tachybaptus ruficollis) que després de prou intents, finalment pogué engolir un cranc de riu americà (Procambarus clarkii) de grandària mitjana.


Tortuga d'aigua americana, Arxiu RMiB

No massa lluny vaig estar una bona estona admirant la tècnica de festeig d'un mascle de tortuga d'aigua americana (Trachemys scripta elegans). S'acostava nadant per darrere d'una gran femella que anava a la seua, quan la senyora s'adonava de la seua proximitat es girava i se li encarava. El mascle molt més menut, aviat es retirava de la gran boca de la fadrina i pegava la volta per a intentar tornar a entrar-li per darrere. Estigueren una bona estona amb el joc, fins que desaparegueren baix la vegetació flotant i m'impediren comprovar com acabava la festa. Tot i que són una espècie invasora, espere que tingueren un final feliç.


Corriolets a Rafalell i Vistabella, Arxiu RMiB

El 28 febrer vaig tancar els dos mesos més freds a casa nostra amb un recorregut per la marjal de Rafalell i Vistabella. Com a més destacat assenyalar la presència d’un trio singular, un solitari corriol tres-dits (Calidris alba) que acompanyava un corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) i un corriolet (Charadrius dubius).

Gavina corsa a Rafalell i Vistabella, Arxiu RMiB

No massa lluny descansaven a la platja una parella de gavines corses (Ichthyaetus audouinii). Eixe dia ja es veien les primeres oronetes cua-blanca (Delichon urbicum)  i també vaig sentir per primera volta aquesta temporada, el cant de la xitxarra mostatxuda (Acrocephalus melanopogon).


Text i fotos Rafa Muñoz, Arxiu RMiB