Euskadi, una enciclopedia geológica

Sakoneta, Deba


En la costa oeste de Guipúzcoa hay una singularidad que sumar a sus numerosos atractivos paisajísticos, naturales y culturales, se trata del geoparque de la costa vasca. A lo largo de los 8 kilómetros de costa de los municipios guipuzcoanos de Mutriku, Deba y Zumaia, encontramos acantilados y pequeñas playas, en una zona muy poco urbanizada. Esta fachada pétrea está formada por innumerables capas delgadas de sedimentos que abarcan un registro fósil que comienza alrededor de los 105 millones de años (Ma), mientras que los más recientes datan de 50 Ma. Estas sucesivas lascas de sedimentos endurecidos y claramente diferenciados, que se formaron en los fondos marinos profundos, se denominan Flysch. Este término deriva del alemán flissen que significa fluir o deslizar. 





Cronograma geológico de la costa vasca

Las capas pétreas más antiguas se encuentran en la zona de Mutriku y Deba, son de un color negruzco, se formaron entre los 105 y los 100 Ma, al final del Cretácico Inferior. 

Detalle de las rocas en bajamar en la playa de Santiago de Deba


En ese momento la Península Ibérica no existía, era una isla que emergía entre las placas de África y Europa y que tenía grandes lagos de aguas someras en el interior. Entonces había un clima tropical por lo que cerca de superficie prosperaban densos arrecifes de coral. En esa época se elevaron las montañas calcáreas que separan Guipúzcoa de Álava.


Zonas emergidas de Iberia, hace 75 Ma



Entre los 100 y los 50 millones de años, en la transición del Cretácico Superior al Eoceno, los fenómenos erosivos fueron acumulando capas de sedimentos en un mar que se tornó profundo. Progresivamente se fueron depositando unas encima de las otras, hasta alcanzar un espesor de 5.000 metros, amontonándose a más de 1.000 de profundidad. 


Flysch del Paleoceno en Aitzuri



El peso de los sedimentos junto a la alta presión provocada por la profundidad, aceleraron los procesos de petrificación, dejando atrapados numerosos restos fósiles que nos permiten datar el momento de la formación de cada estrato.


Zonas emergidas de Iberia, hace 50 Ma



Entre los 40 y los 2 millones de años, entre el Oligoceno y el Plioceno, la deriva de las placas tectónicas hizo que esa isla ibérica primigenia chocara con la placa del continente europeo, provocando la elevación de los Pirineos y cerrando el golfo de Bizkaia. Las inmensas fuerzas tectónicas retorcieron, rompieron y levantaron las capas de flysch petrificadas en vertical.

A partir de los 2 millones de años, en el Cuaternario, de las profundidades marinas emergió un nuevo relieve costero que la erosión se encargó de modelar hasta dejar el paisaje que hoy conocemos. Recapitulemos, hoy tenemos 8 kilómetros ininterrumpidos de capas petrificadas, perfectamente diferenciadas, que contienen fósiles en su interior que nos ayudan a entender la historia geológica, de este rincón del planeta durante más de 50 millones de años. Por tanto, tenemos a la vista un gran libro enciclopédico que nos muestra como era Euskadi entre el Cretácico inferior y el Plioceno. Estas singularidades favorecieron que en 2015, esta área se incluyera en la Red Europea y en la Mundial de Geoparques. 




El estudio de este libro geológico permitió validar varias teorías. Cuando se descubrió una capa llena de cenizas e iridio, un metal muy pesado y escaso en la corteza terrestre, pero muy abundante en los meteoritos. Cuando su datación determinó que se formó en el entorno de los 65,5 Ma, justo cuando se produjo la extinción de los dinosaurios y el 70% de los seres vivos que había en el Cretácico tardío y el Terciario. Cuando estas mismas características y su datación coincidían con las de otros tres puntos diferentes en el planeta, todo apuntaba que un evento de nivel planetario, como un impacto de un meteorito, era el responsable de la extinción de los dinosaurios. Otras capas han permitido documentar periodos geológicos singulares como el supercalentamiento del inicio del Eoceno o la ciclicidad astronómica de Milankovitch.

Además los abundantes restos arqueológicos encontrados en estos valles verdes, seccionados por ríos que desembocan al mar formando pequeñas rías, demostraron que fueron un hábitat propicio para el asentamiento de nuestra especie, en el paleolítico. Nuestros ancestros encontraron un clima templado por el mar, agua y caza en abundancia, además disponían de abundantes abrigos y tenían acceso a los productos del mar. 

Otro aliciente geológico más, solo hay de desplazarse 50 km dirección sur, ganar altura y llegar hasta las modestas cumbres calcáreas que separan Guipúzcoa de Vizcaya para descubrir que las abundantes lluvias han formado una zona kárstica con grandes cuevas, abiertas por ríos subterráneos donde se han encontrado numerosos restos fósiles de la megafauna, que prosperó en el último periodo glacial, en el Pleistoceno.

Itzurun, Zumaia



Cómo descubrir el flysch de Euskadi

Para visitar este paraíso geológico es recomendable dedicar varias jornadas porque hay muchas cosas que ver. El punto más accesible es Zumaia. Partiendo de sus muelles, Geoparkea oferta diversas excursiones náuticas que siguiendo la línea de la cosa entre Zumaia i Mutriko permiten ver cómodamente las formaciones, mientras un guía nos explica todos sus detalles secretos. Las excursiones salen del muelle Txomin Agirre, muy cerca de la iglesia fortaleza de San Pedro. 


Detalle del flysch en la cala Algorri, Zumaia



Al regreso, es obligatorio caminar hasta la pintoresca ermita de San Telmo desde la cual se domina uno de los mejores y más cercanos rincones del flysch, la playa de Itzurun. Allí hay algunas capas con icnofósiles (restos fosilizados como huellas, madrigueras o túneles, impresos por seres vivos). Se han identificado marcas de Taphrhelminthopsis, una especie de gusanos; de Glockerichnus que dejaron una huella tipo estrella de mar; restos de erizos de mar Subphyllochorda; de Scolicia, otros seres que se arrastraban dejando un rastro alargado y sinuoso; o las marcas dejadas hace 49 Ma por el Saerichnites abruptus, otra especie de gusano blando que se arrastraba por los fondos marinos arenosos. 


Cala Algorri, Zumaia



En medio del acantilado hay otra zona con presencia de arcillas rojizas, que se ha identificado con el máximo térmico del límite del Paleoceno/Eoceno, un periodo que se caracterizó por presentar anomalías en la presencia de isótopos de oxígeno y carbono. Se cree que este evento climático que fue provocado por un periodo de mucha actividad volcánica, aunque “solo” duró 20.000 años, hace 58 Ma. Las generalizadas erupciones provocaron una emisión masiva de carbono a la atmosfera que desató un calentamiento global que implicó una subida de la temperatura media terrestre de 6°C, provocando una extinción masiva. 

Sakoneta



En esta misma zona hay afloramientos de turbiditas, son capas de margas y calizas, intercaladas de capas siliciclasticas, formadas por la acumulación de fragmentos de silicio y cuarzo, que se identifican con el periodo en el que se alzaron los pirineos. Esta zona solo es accesible desde la playa con la bajamar, por lo que hay que ir con cuidado para no quedar atrapados por la marea.

También en Zumaia, justo al lado de San Telmo, está la cala de Algorri, donde podemos visualizar las capas formadas a final del Cretácico. Hay una espectacular sucesión de calizas y margas calcáreas que se depositaron en el fondo marino, a una profundidad de unos 2000 m. En ellas abundan los fósiles de foraminíferos planctónicos (seres unicelulares marinos que tenían una pequeña concha), además hay presencia de los últimos restos los inocerámidos (unos bivalvos que se extinguieron junto a los dinosaurios) y de los conocidos amonites, unos cefalópodos similares a un calamar que crecían dentro de una concha con forma de espiral aplanada. 


Sendero entre Deba y Zumaia



Si el visitante dispone de tiempo y le gusta el senderismo, puede hacer la etapa de Itxaste-Errotaberri, del sendero de Gran Recorrido (GR-121) o el de pequeño recorrido (GI-5001), ambos permiten recorrer la zona de la playa de Sakoneta, un tramo de costa virgen y escarpada, entre los términos de Deba y Zumaia.  

En 1982, este tramo de costa se libró de acoger la central nuclear de Lemoniz, gracias a la oposición del movimiento antinuclear. Justo antes de iniciar la carga de combustible, el gobierno decidió paralizar la nuclear definitivamente. Hoy es una ruta exigente por los fuertes desniveles del ondulado paisaje, pero permite disfrutar de un mosaico, que intercala bosques y pastos, solo alterado por el trazado del Euskotren. 


Mirador de Mendatagaina


Otra ruta alternativa y más corta consiste en ir al pequeño parking situado al final de una estrecha pista asfaltada (43°17'36.8"N 2°19'16.2"W), desde allí hay que subir al mirador de Mendatagaina (43°17'46.1"N 2°19'11.9"W), para asomarse a lo alto de los acantilados.


Detalle del flysch en Deba



Otras opciones accesibles en coche, parten de Deba dirección este, siguiendo la N-634, hay varios miradores que permiten asomarse al tramo de flysch más antiguo. Son el mirador de la Hilandera y el de la Virgen de Itziar. 

Santa María de Deba



Otra opción más apacible consiste en pasear por la playa de Santiago de Deba y la vecina Lapari, poder hacerlo con bajamar permite tocar las formaciones oscuras del flysch. También muy recomendable acercarse a la sorprendente iglesia de Santa María, un templo señero del gótico vasco, con un coqueto claustro incluido. 


Mutriku



La vecina localidad de Mutriku permite pasear por su peculiar casco urbano plagado de edificios blasonados, declarado Conjunto Monumental. Estas tierras son la patria chica de los fósiles de nautilus gigantes. Por último, vale la pena acercarse a Getaria, la ciudad natal de Juan Sebastián el Cano, donde además se encuentra el museo del diseñador de moda: Cristóbal Balenciaga. 


Getaria




El Parque natural de Aizkorri-Aratz

Hayedo de Iturrigorri



Ganando altura en dirección sur, encontramos una modesta pero singular cadena montañosa. En el límite de Guipúzcoa con Álava, se elevan las cimas más altas de Euskadi: el pico Aitxuri (1.551 m), Aketegi (1.548 m), el Aizkorri (1.528 m) y el Aratz (1443 m). Todos ellos están dentro del parque natural de Aizkorri-Aratz. Se declaró en 2006 para proteger 19.331 ha de bosques de hayas, robledales y pastizales de montaña. Allí encontraremos múltiples senderos perfectamente señalizados, como la ruta del camino oculto (PR-GI 3005) que discurre por el hayedo de Iturrigorri; la de los Robles Centenarios de Zalduondo (SL-A 3009), los robles centenarios de Galarreta (SL-A 3008), o el del Paso de San Adrián. Conviene no olvidar hacer una visita al Santuario de Nuestra Señora de Arantzazu, y aprovechar para visitar algunas de sus queserías, ya que este es el reino de la oveja laxa, donde producen los extraordinarios quesos de Idiazábal.


Santuario de Arantzazu



La cueva de Arrikrutz

Detalle de la cueva de Arrikrutz



Para completar la lección de geología, se puede visitar la cueva de Arrikrutz, en Oñati. Hay que llegar al parking de Arrikrutz, después subir andando hasta el edificio de recepción, son 10 minutos. Después hay que seguir subiendo unos metros, hasta la entrada a la cueva. 


Recreación de una osa cavernaria y dos oseznos hibernando, en Arrikrutz


Esta cavidad se formó en el Cretácico inferior, cuenta con 17 km de galerías que esculpió un río subterráneo. Allí se han encontrado restos de la megafauna del Pleistoceno: muchos restos de osos cavernarios (Ursus spelaeus); rinocerontes lanudos (Coelodonta antiquitatis); hienas de las cavernas (Crocuta crocuta spelaea); ciervos gigantes (Megaloceros giganteus) y león de las cavernas (Panthera leo spelaea). 


Reproducción de un esqueleto de león de las cavernas encontrado en Arrizkrutz



Para ilustrar algunos de los restos que encontraron, junto a las pasarelas del recorrido, han puesto reproducciones del león y de los osos cavernarios, cosa que junto a las modestas formaciones de estalactitas y estalagmitas, permiten una buena aproximación al oscuro mundo de las cavernas, al final de la última glaciación.

Deba



Referencias y enlaces


Cuevas de Arrikrutz, Oñati:


Geoparkea Costa Vasca:



Detalle del flysch desde el mirador de la Virgen de Iciar, Deba


Parc Nacional de Cabrera

 

Cabrera Gran

Parc Nacional Marítim-Terrestre de l’Arxipèlag de Cabrera

El 27 de juliol vam gaudir d’una productiva jornada naturalista al parc nacional de Cabrera. Aquest arxipèlag té una visita obligada per al naturalista que vulga conéixer la increïble biodiversitat d’unes aigües quasi verges, i d’uns illots que són mostra del que eren les costes del Mare Nostrum, abans de la industrialització.

 


Descripció geogràfica

Aquestes illes situades al sud-est de Mallorca, a deu milles nàutiques del cap de ses Salines, són un arxipèlag està format per una illa principal, la Cabrera Gran, quatre mitjanes i 189 illots més menuts, que sumen poc més de 13 km². La seua altitud màxima és de 172 metres i la fondària màxima de la zona protegida aplega als 118 m. Es van declarar parc nacional, mitjançant la Llei 14/91, de 29 d’abril de 1991. La seua superfície és de 89.482,52 hectàrees marines (85% del parc) i 1.318 terrestres. La seua gestió es va transferir a les Illes Balears en juliol de 2009 i la propietat del sòl és totalment pública.

 


Història

Els primers vestigis humans es remunten a l'etapa talaiòtica, a partir del 1800 aC. Després establiren xicotets emplaçaments de fenicis i romans i, posteriorment, de l'època musulmana. A partir de la reconquesta, en el segle XIV alçaren el castell per a protegir l'illa i evitar l'assentament de pirates o forces estrangeres que aprofitaren l'illa com a base per saquejar les viles balears. Una altra fita assenyalada, fou que en acabar la Guerra de la Independència, aprofitaren el seu aïllament per a abandonar al voltant de 9.000 soldats francesos. Cinc anys després, alliberaren als 3.600 supervivents per a tornar-los a França. En 1916 van instal·lar una guarnició de l'exèrcit espanyol, d'uns 30 soldats que aprofitaren la seua tranquil·litat per a fer maniobres i exercicis de tir.

 

Sa Cova Blava, Cabrera

Biodiversitat marina

Sent un parc principalment marí, serveix com a reservori d’una biodiversitat marina on prosperen fins a 950 espècies, moltes d’elles escasses en zones més humanitzades. Mostra de la seua importància és que s’han descrit 240 espècies de peixos, 82 de porífers, 33 de cnidaris, 3 de poliquets, una de sipuncúlids, un equiür, 18 crustacis, 23 mol·luscos, 20 equinoderms i 10 tunicats.


Praderia de posidònia a Cabrera

Sota l’aigua, dominen les praderies de posidònia (Posidonia oceanica) que permeten la subsistència de més de 200 espècies, 60 d’elles són unes altres algues, algunes de les quals creixen damunt de les fulles de posidònia. Aquesta planta superior creix als fons arenosos fins als 45 metres de fondària.


Praderia amb Zostera marina, Halimeda tuna i Padona pavonica

A banda de la posidònia poguérem identificar algues verdes o algues roges com la Liagora viscida. Mig amagades dins les praderies de posidonia, creixia l'Halimeda tuna, una xicoteta alga que aparenta ser un collaret de discos d'un verd cridaner. Abundava la Cystoseira baleàrica, una alga bruna.

Als fons rocallosos prop de la superfície abundava la lletuga de mar (Ulva rígida), que es pot menjar crua en una amanida. Del grup d'algues roges, trobarem exemplars de Liagora viscida. Com sempre una de les més freqüents damunt les pedres, eren les orelletes blanquinoses (Padina pavonica). Ens trobarem Zonaria tournefortii, una alga bruna invasora que entrà pel canal de Suez i s'ha estés per tota la Mediterrània i una altra fanerògama, la Zostera noltii, que viu en les zones més superficials, just on deixa de prosperar la posidònia.


Ortiga de mar (Anemona viridis)

No era massa abundant l'anemone de mar comuna (Anemona viridis), que alguns taxonomistes consideren a la població del Mediterrani com una espècie diferent, l'Anemonia sulcata. Aquest cnidari anomenat com a ortiga de mar, és conegut per les seues propietats culinàries.


Esponja negra  (Sarcotragus spinosulus) envoltada d'algues

Destacaven grans exemplars de porífers, d'esponges negres (Sarcotragus spinosulus) i unes altres més menudes, l'esponja groga de tub (Aplysina aerophoba), dedicades a filtrar els nutrients en suspensió en les aigües menys fondes.


Esponja groga

També hi havia cogombres de mar com la botifarra de mar (Holothuria tubulosa) que és un invertebrat molt freqüent a les nostres aigües. Viu mig soterrat, assossegant-se pels fons arenosos on s'alimenta ingerint l'arena i quedant-se amb els microorganismes que viuen amagats al substrat. Una altra espècie d'equinoderm que trobarem fou l'Holothuria poli.


Botifarra de mar al mig de l'alguer


Sols trobarem unes poques garotes negres (Arbacia lixula) a les parets rocalloses de la Cova Blava. Recents estudis apunten que aquesta espècie d'eriçó seria un colonitzador recent al Mediterrani, procedent de latituds tropicals. Va aprofitar la pujada de les temperatures del mar per a establir-se i dedicar-se a menjar les algues incrustants.


Ascidi roig (Halocynthia papillosa),

Vam veure un tunicat, l'ascidi roig (Halocynthia papillosa), es tracta d'un animal vertebrat singular, perquè quan és adult més pareix ser una alga o una esponja, malgrat que les seues larves són versemblants a un cullerot.


Polp (Octopus vulgaris)

A les parets submarines i als fons rocallosos s'amaguen els peixos més grans, predadors com l'anfós (Epinephelus marginatus), els polps (Octopus vulgaris) o les morenes (Muraena helena). Malgrat que nosaltres no vam veure cap, perquè sols bussejarem a les aigües someres de la badia del port de Cabrera. Doncs, fem un repàs de les espècies que poguérem observar en un parell de cabussades, eixe matí.


Castanyola (Chromis chromis),


Fadrí (Thalassoma pavo),

Donzella (Coris julis)

Tord de roca (Symphodus ocellatus)

Roquer verd (Symphodus roissali)

Llissa de galta-roja (Liza aurata)


Els peixos menuts eren els més abundants en les zones amb poca fondària, nosaltres poguérem identificar a les praderies de posidònia les castanyoletes (Chromis chromis), la xopa (Spondyliosoma cantharus), el fadrí (Thalassoma pavo), l’acolorida donzella (Coris julis), el tord de roca (Symphodus ocellatus), el roquer verd (Symphodus roissali), el petard (Symphodus rostratus) o la llissa de galta-roja (Liza aurata).


Xeclets (Atherina boyeri),

Destacaven els estols de xeclets o moixos (Atherina boyeri), que es concentraven entre la rocalla, prop de la costa, per a amagar-se dels depredadors. 


Mabre (Lithognathus mormyrus)

Verada (Diplodus vulgaris)

Oblada (Oblada melanura),

Femella de Llavió (Symphodus tinca)


Sarg (Diplodus sargus)


Vaca (Serranus scriba)

Els peixos de grandària mitjana que poguérem observar foren una orada (Sparus aurata), un xicotet carnívor que viu a les praderies cercant peixos menuts, crustacis i mol·luscs que puga tragar, si no els troba també pot rosegar els brots més tendres de l'alguer. Els mabres (Lithognathus mormyrus) es dediquen a mossegar l'arena del fons de la praderia cercant menuts mol·luscos, crustacis i cucs. Trobarem la comuna llissa vera (Chelon labrosus), la verada (Diplodus vulgaris), l'oblada (Oblada melanura), el llavió (Symphodus tinca), el sarg (Diplodus sargus), o la vaca (Serranus scriba). Hi havia salpes (Sarpa salpa), l'únic peix mediterrani que sent adult s'alimenta d'algues i posidònia.

Amb tanta varietat de peixos no prestaren gens d'atenció a mol·luscs com el caragol marí comú (Cerithium vulgstum) o com la baldufa (Phorcus turbinatus).

 

Dofí mular (Tursiops truncatus)

Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba)


Mamífers marins

A Cabrera, amb sort, es poden trobar les tres espècies de dofins mediterranis, nosaltres sols vam veure un grup de dofins mulars (Tursiops truncatus), en el canal que separa Cabrera de les costes de Palma. En el ferri de tornada des de Mallorca cap a València tinguérem la sort d’observar dos dofins ratllats (Stenella coeruleoalba).

 


Vegetació

A les terres emergides creix una complexa vegetació mediterrània amb més de 500 espècies de flora bascular. Entre les espècies arbòries destaquen les savines (Juniperus phoenicea), pins blancs (Pinus halepensis) i ginebres (Juniperus oxycedrus). Malgrat l’escassetat de pluges, els sòls estan coberts per una ampla varietat de matolls, com són el llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris), el bruc (Erica arborea), el llentiscle (Pistacia lentiscus) o l’estepa blanca (Cistus albidus).

 

Fauna

Sargantana gimnèsica (Podarcis lilfordi kuligae)

Sargantana balear o gimnèsica

La sargantana gimnèsica (Podarcis lilfordi) és un endemisme que originalment ocupava totes les Balears, tot i que ara ha desaparegut de les illes principals i només sobreviu als illots. Va desaparéixer per la pressió dels predadors introduïts. A Cabrera viuen 10 subespècies, un 80% de la seua població total, distribuïdes per tots els illots principals. A Cabrera Gran tenim la subespècie Podarcis lilfordi kuligae. Aquest saure té una mida mitjana que pot aplegar fins als 8 cm de grandària. La seua alimentació és omnívora, tot i que pot practicar el canibalisme. Prefereix les zones rocalloses on pot trobar refugi davant els predadors i les condicions climàtiques adverses. Les seues poblacions a les illes més grans, Cabrera i Conillera, tenen poblacions en bon estat de conservació, mentre que les subespècies dels illots més menuts tenen poblacions molt fluctuants, en funció de la climatologia i de les afectacions provocades per predadors i espècies invasores.

 

Virot gros (Calonectris diomedea)

Virot petit (Puffinus mauretanicus)

Noneta (Hydorbates pelagicus),


Virot gros, virot petit i la noneta

L'ocell marí més freqüent a l'estiu és el virot gros (Calonectris diomedea). Durant el dia es mantenen surant en alta mar o cercant menjar, perquè en època de reproducció només entren als nius a la nit, abans que isca la lluna, per a no delatar l'amagatall on tenen el niu, amb un únic pollet. Malauradament, no vam trobar cap virot petit (Puffinus mauretanicus), perquè en aquestes dates es dediquen a la cerca d'aliment en aigües llunyanes. Els adults i els joves se'n van d'aigües de Cabrera en juliol i no tornen a acostar-se fins a finals d'agost. El seu període reproductor encara trigarà un poc, perquè fiquen l'únic ou de la seua posta, a finals de febrer. A més, també són ocells que sols s'acosten a les zones de nidificació a la nit. La noneta, el nostre escateret (Hydorbates pelagicus), a banda de ser un ocell pelàgic, que sols s’acosta a terra a la nit, acaba el seu període reproductor a principis de juliol, per la qual cosa no vam veure cap. A Cabrera es reprodueixen algunes parelles als illots més menuts. 


Falcó marí (Falco eleonorae) 

Falcó (Falco peregrinus) als penya-segats

Àguila peixatera (Pandion haliaetus)

Àguila peixatera (Pandion haliaetus) i pollet al niu, Cabrera


Rapinyaires de Cabrera

El falcó marí (Falco eleonorae) en 2004 tenia 30 parelles reproductores, mentre que en 2006, per a totes les illes Balears es va calcular que criaven 800 parelles. En 2014 a Cabrera havien pujat a 65 pars reproductors. Bona part d'elles trien per a niuar l'illot Imperial, als Estells, a l'illa Imperial i a Conillera. Les postes comencen a finals de juliol i els pollets neixen a finals d'agost. Han de donar-se presa per a créixer, perquè a principis de novembre hauran de travessar tot el continent africà per anar als voltants de Madagascar. 

Vaig observar un individu als boscos al voltant del far de ses Salines i un altre a Cabrera. També vam sorprendre un falcó (Falco peregrinus), un altre reproductor. 

A més tinguérem la sort de veure dos dels nius que té l'àguila peixatera (Pandion haliaetus), ambdós als penya-segats de la Cabrera Gran, un a l'est i un altre a l'oest. En 2017 es controlaren set parelles reproductores que convertiren el parc en el lloc del Mediterrani amb més densitat d'aquests rapinyaires, una parella per cada 1,7 km de costa. En 2023 criaren sis parelles.

 

Gavina de bec vermell (Larus audouinii) 

Gavina a Cabrera, possiblement amb una serp de ferradura


Gavines

La gavina de bec vermell (Larus audouinii) manté una bona colònia de cria a l'Arxipèlag, també ho fa la gavina de bec groc (Larus michahellis). Com a curiositat, vaig poder fer una foto dolenta d'un exemplar d'audouinii que duia en el bec el que pareixia ser una de serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis). Això implica una greu amenaça, si s'ha establit a l'arxipèlag pot significar l'extinció de la sargantana gimnèsica. Malgrat que també podria haver-la atrapat a l'illa de Mallorca i la duia per a nodrir als seus pollets. Un altre ocell marí que també es reprodueix, és el corb marí (Phalacrocorax aristotelis).

 


Busqueret coallarg

El busqueret coallarg (Curruca balearica) és un ocell endèmic de les Balears, que prèviament es considerava una subespècie de Sylvia sarda. Està present a l’illa de Mallorca i en bona part del parc nacional. Té preferència per ocupar les garrigues costaneres termòfiles, preferint les zones amb matollar baix i amb poca cobertura, de fet s’ha demostrat un augment espectacular de la seua densitat, en zones en regeneració després dels incendis, amb registres de fins a 30 individus en deu hectàrees. A Cabrera, en 1997 calcularen que hi havia 435 parelles, una densitat mitjana de 2,77 parelles per cada 10 hectàrees.

 

Papamosques mediterrani (Muscicapa thyrrhenica balearica)

Papamosques mediterrani

Està discussió si el papamosques balear és o no una espècie diferent de la forma nominal, el Muscicapa striata. Aleshores, el papamosques mediterrani (Muscicapa thyrrhenica) tindria dues subespècies, els ocells de Còrsega i Sardenya serien (Muscicapa thyrrhenica thyrrhenica), mentre que els ocells de les Balears serien (Muscicapa thyrrhenica balearica). Es caracteritzen per tenir el cap, pit i ventre molt més blanquinós.

 

Capsigrany balear

Una altra subespècie local és el capsigrany balear (Lanius senator badius), que també es reprodueix a Sardenya i Còrsega. Vaig observar-lo a Cabrera i a Campos, on era prou abundant als conreus de secà, a més de trobar-lo al far de ses Salines. Es caracteritza per la manca de taques blanques a les primàries.

 

Tallarol de Moltoni

El tallarol de Moltoni (Curruca subalpina), és una altra nova espècie que comparteixen les Balears, Còrsega i Sardenya, separada dels busquerets de garriga (Sylvia cantillans)i a Cabrera és una espècie reproductora. Els conflictes taxonòmics no paren, des de 2020 molts científics accepten el canvi del gènere de Sylvia a Curruca.

 

Tórtera (Streptopelia turtur) a Cabrera

Resta d’ocells

A Cabrera vaig trobar tórtera (Streptopelia turtur), passerell (Linaria cannabina) i ferrerico (Parus major). A Ses Salines, vaig afegir troballes de vitrac (Saxicola rubicola), cadernera (Carduelis carduelis) i gafarró (Serinus serinus).

 


Com visitar Cabrera

La visita es fa, principalment, amb les barques turístiques que ixen del port de la Colònia de Sant Jordi, amb les empreses Mar Cabrera i Excursions a Cabrera. El viatge més llarg tria una hora en aplegar a l'arxipèlag, li pega la volta, permet desembarcar quatre hores al port de Cabrera, i de tornada es fa un bany de 15 minuts a la Sa Cova Blava (20 metres de fondària). El seu preu a l'estiu de 2026 és variable, depenent del dia costa entre 60 i 70 €. Abans del viatge, cal preparar menjar i aigua, malgrat que a Cabrera hi ha una cantina amb serveis bàsics de beguda i manutenció. No poden entrar animals domèstics.

Una volta desembarcats hi ha diferents possibilitats, es pot fer la pujada al castell, on és possible trobar el busqueret coallarg (Curruca balearica)  i observar un bon nombre de sargantanes balears. Des d’es Port, seguint cap a l’interior de la badia es pot anar a Sa plagueta i a s’Espalmador (15 minuts). Són dues plagetes on es pot banyar-se i bussejar. Si es prefereix practicar el senderisme, tenim la ruta al Monument dels Francesos (una hora) i al xicotet museu etnogràfic, Es Celler. Més llarga, llavors requereix fer nit a l’illa, tenim la ruta a la penya de la Miranda (6 hores), una pujada a un cim on es veu tota la zona nord de Cabrera, o anar al Far de n’Ensiola (4 hores), des d’on es pot gaudir de la part sud de l’illa.

En certs moments, autoritzen fer una nit al refugi de Rosa dels Vents, de 12 places, repartides en quatre habitacions. Ubicat en l’antiga caserna militar, al costat del Mollet d’es Pagès i sa Plageta. En cas de tindre un vaixell, es pot sol·licitar permís de navegació i autorització per al fondeig a la badia de Cabrera Gran per fer nit.

 

Boscos al cap de Ses Salines

Unes altres visites naturals al voltant de Cabrera

És molt recomanable anar al cap de Ses Salines, al terme de Santanyí, seguint per la carretera que aplega fins al far construït 1859. Tot i que els boscos són propietat privada i estan tancats, es pot caminar per la carretera i fer bones observacions, una altra possibilitat consisteix a fer una ruta seguint la línia costanera des del far. Uns altres espais naturals destacats propers, són es Trenc, les salines del Salobrar o el parc natural de Mondragó.

 

Enmig, entre Eivissa i València

Trajecte del Ferri Mallorca a València

En el viatge de tornada a València tinguérem la sort d’observar dos dofins ratllats (Stenella coeruleoalba). En eixe mateix trajecte van descobrir diversos grupets de peix volador orenyola (Cheilopogon heterurus), una espectacular agulla blanca (Kajikia albida) que pegà un bot eixint totalment fora de l’aigua, baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i ens va sorprendre trobar a mar obert, a mig camí entre Eivissa i València un grupet de dos, i un altre de tres falcies (Apus apus). A més es veien alguns individus de la medusa rogenca, la Zostera noltii.


Falcia (Apus apus)

 

Referències

Àguila peixatera a Cabrera:

https://www.caib.es/pidip2front/jsp/es/ficha-convocatoria/9001320

Busquereta coallarg:

REBASSA, M. (2016) “Evolució interanual d’una població de busqueret coarllar, Sylvia baleàrica, a una garriga costanera del nord de Mallorca, afectada per un incendi”. Anuari Ornitològic de les Balears. Vol 31. Pp: 1-12.

https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/anuariGob/index/assoc/AOB_2016.dir/AOB_2016v31p001.pdf

Cabrera documentació del parc:

file:///E:/FOTOS%20VARIUS/MALLORCA%202026/Cabrera_OAPN_CAT_sept_2023_compressed.pdf

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/parques-nacionales-oapn/red-parques-nacionales/parques-nacionales/guia-cabrera_tcm30-63011.pdf

https://www.miteco.gob.es/ca/parques-nacionales-oapn/red-parques-nacionales/parques-nacionales/cabrera.html

Eriçó negre:

https://www.cibsub.cat/noticia-arbacia_lixula_un_erico_no_tan_mediterrani-15227

Papamosques mediterrani:

https://curioso-por-naturaleza.blogspot.com/2017/02/los-papamoscas-grises-de-baleares.html

Refugi Cabrera:

https://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/es/refugio_de_cabrera/

https://intranet.caib.es/rescabfront/refugio/actions/Reservar.seleccion?token=4ac150b6b904ef1c304b3a79844b891e

Sargantana gimnèsica:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sargantana_gimn%C3%A8sica

https://www.vertebradosibericos.org/reptiles/podlil.html

https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/naturalment/index/assoc/Naturalm/ent_2013/_num08_p.dir/Naturalment_2013_num08_p004.pdf

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/reptil_43_tcm30-98948.pdf

https://www.caib.es/pidip2front/jsp/es/ficha-convocatoria/strongel-uacuteltimo-estudio-sobre-la-emsargantanaem-balear-en-el-parque-nacional-de-cabrera-concluye-que-se-encuentra-en-buen-estado-de-conservacioacutenstrong

Visitar Cabrera:

https://www.marcabrera.com/

https://www.excursionsacabrera.es/



Sa Cova Blava