 |
| Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB |
Els dies 9 i 10 de gener vaig anar
al Baix Vinalopó, en el Clot de Galvany i al Centre dels Racons, del Fondo d’Elx
vaig observar un total de set fotges banyudes, una au molt escassa que sols
havia observat entre l’any 2000 i 2009 als aiguamolls valencians.
La fotja banyuda (Fulica
cristata) és un ocell aquàtic que pertany al gènere Fulica i està inclòs en la
família Rallidae. Mesura entre 38 i 42 cm de llarg, té una envergadura alar de
75 a 85 cm i un pes d’entre 585 i 1085 g. El plomatge dels adults és totalment
negre i contrasta amb l’escut frontal del seu bec blanc que rematen dues
protuberàncies roges, mateix color que tenen els seus iris, llavors és un ocell
molt versemblant a la fotja comuna (Fulica atra). Té una alimentació omnívora
en la qual preval el consum de macròfits submergits i complementen a la dieta
amb el consum d’un ampli ventall de petits animalons.
Aquesta espècie ocupa aiguamolls
amb bona cobertura vegetal i aigües amb poca salinitat, sempre que estiguen
netes. És bàsicament sedentària, però pot fer desplaçaments per a cercar
aiguamolls amb condicions més propicies. Es distribueix per l’Àfrica austral i
oriental on hi ha al voltant de 107.000 individus (BirdLife International,
2016). Hi ha un xicotet nucli de població aïllat respecte de la resta, al
Marroc i al sud-est de la península Ibèrica, on queda una població estimada de
5.000 exemplars. Aquest darrer nucli ha perdut grandària en el segle XX, en
extingir-se les fotges que vivien a Portugal, l’Alger, Tunísia i Mallorca.
 |
| Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB |
Població al Marroc i la península
Ibèrica
A mitjan segle XX la fotja
banyuda era ja tan escassa a l’estat espanyol que el caçador Carlos d'Albert
Muntadas (Barcelona, 1914-2010) va publicar una nota a la revista ARDEOLA explicant
que el mes de novembre de 1956 havia caçat exemplars de rosseta (Marmaronetta
angustirostris) i fotja banyuda (fulica cristata) al Fondo d'Elx. Com eren ocells
tan rars els dugué a naturalitzar per ampliar la seua col·lecció, tot i que el
mateix "amant de les aus"
sabia que aquestes dues espècies eren prou escasses, fins i tot va afegir que
en totes les voltes que havia anat a caçar al Fondo, mai no havia vist una
banyuda. Es creu que en la dècada de 1950 desaparegueren dels aiguamolls
valencians.
L’any 1975 al Marroc encara
quedava una població de 1.200 fotges banyudes que ben segur afavorien la
presència al sud d’Ibèria. Però donada la seua rarefacció, en 1990 desaparegué
com a reproductor de tot l’estat excepte unes poques parelles que quedaren
arraconades als aiguamolls gaditans, on criaren entre 10 i 25 parelles. En 1991
al voltant de Doñana sols quedaven tretze parelles de banyudes reproduint-se en
llibertat. Entre 1992 i 1995 no es pogué comprovar cap reproducció de l’espècie
a Andalusia que sempre fou el principal reservori de l’espècia a l’estat espanyol.
Eixe mateix any una parella va fer niu al Fondo d’Elx (Ramos-Sánchez i Fidel
Sarmiento, 1999). En 1996, entre 5 i 10 parelles criaren a la llacuna de Ratosa
(Màlaga) i a les llacunes de l’Espera (Cadis).
L’any 2001 es van reproduir 80
parelles, l’augment fou conseqüència de la reintroducció de fotges criades en
captivitat, llavors bona part dels progenitors foren fotges precedents dels
programes de reintroducció d’Andalusia i del País Valencià. En 2002 es
calculava que sols hi havia 20 parelles reproductores als aiguamolls andalusos
(La Garcilla, núm. 112) i un total de 21 parelles més a la resta de l’estat.
L’any següent criaren 68 parelles gràcies al fet que tinguérem un exercici amb
una pluviometria generosa, i el mateix va passar en 2004 on 66 parelles tingueren
èxit en la seua reproducció, a tot
l’estat. Per contra, en anys secs com foren 2005 i 2006 sols es comprovà la
reproducció de 15 parelles, cadascun d’eixos dos anys, una de les quals ho va
fer a la marjal dePego-Oliva que tirà endavant quatre pollets. En 2007 tornaren
les pluges i pujaren les parelles reproductores a 96, de les quals el 80% ho feren
a Andalusia, el 10% als aiguamolls de València i Castelló i un 5% al Delta de
l’Ebre i un altre 5% a s’Albufera de Mallorca. El repartiment de les parelles reproductores
valencianes fou el següent: una parella a la marjal d’Almenara, quatre a
l’Albufera, una a Pego-Oliva i tres més a Xeresa-Xeraco.
En 2008 tornaren a minvar perillosament,
sols es van trobar 25 parelles i 32 l’any següent. 2010 tornà a ser un bon any
de pluges que provocà un augment de fins a les 60 parelles i 85 en 2011. En
2012 a Andalusia sols es reproduïren 5 parelles.
Nombre màxim de parelles per aiguamoll valencià fou de 24 per al període de 2000 fins a 2011, segons el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (2013).
En dates posteriors no hi ha
massa informació de noves reintroduccions a casa nostra. Entre 2010 i 2015 es
van amollar 38 exemplars al Tancat de Milia. En 2019 van cedir quatre individus
a l’Oceanogràfic de València que deixaren tancats al Llac Viu. Sols van
sobreviure dos exemplars que feren una posta de la qual prosperaren tres
pollets.
 |
| Fotja banyuda al Fondo d'Elx, 2024. Arxiu RMiB |
Salvar la fotja banyuda
La fotja banyuda fa molts anys
que està estrictament protegida, va ser inclosa com a espècie protegida en la
Directiva Ocells (Directiva 79/409/CEE del Consell, de 2 d'abril de 1979) i en
el Conveni de Berna (Decisió 82/72/CEE, de 3 de desembre de 1981). De fet, és considerada
en “Perill d'Extinció" pel Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades d’Espanya
i està inclosa en el Llibre Vermell dels ocells d'Espanya de 2021, amb la
categoria d’en perill crític. Aquesta espècie pateix una forta davallada de la
seua població per la degradació del seu hàbitat, que es veu molt afectat pels
períodes de sequera, quelcom cada volta més freqüent. Encara que des de 2007
s’han fet esforços per reproduir-les en captivitat i alliberar els joves, la
seua població no ha canviat la seua tendència negativa. Sense augmentar els
aiguamolls apropiats per a l’espècie i decretar un veda de caça total en ells,
les poblacions de banyudes no remuntaran. També caldria afavorir la seua
protecció al Marroc, a més d’encetar programes de reintroducció a Portugal,
Alger i Tunísia.
Sens dubte, la caça constitueix
la principal causa de mortalitat per a l'espècie perquè té un greu hàndicap, és
molt pareguda a la fotja comuna (Fulica atra), una espècie cinegètica. Bona
part de les fotges banyudes que introduïm al medi natural moren cada temporada
de cacera en les tirades d’aus aquàtiques que s’autoritzen dins dels mateixos
parcs naturals on queden arraconats els darrers exemplars. La mateixa Generalitat
valenciana calcula que almenys el 20% de les fotges banyudes alliberades cada
any en els programes de reintroducció que encapçala el País Valencià són mortes
pels caçadors. De fet, una de les mesures que proposa el ministeri per a salvar
aquesta espècie és decretar una moratòria per a la caça de la fotja comuna als
espais protegits que mantinguen fotges banyudes.
 |
| Fotja banyuda al Clot de Galvany, 2024, Arxiu RMiB |
Plans de reintroducció
Donada la greu crisi poblacional
d’aquesta espècie es van encetar un pla específic de recuperació a Andalusia. Al
centre de la Cañada de los Pájaros (Coria
del Río, Sevilla) començaren a criar-les en captivitat, i en 1992 amollaren els
primers joves marcats amb un cridaner collar blanc per intentar evitar que les
mataren els caçadors, fins a 2019 amollaren 1.200 exemplars. Reforçaren els
individus reproductors que mantenien en captivitat amb ous provinents del
Marroc que col·lectaren en 1998. Després establiren un altre nucli reproductor
al Zoo de Jerez. Algunes reintroduccions han tingut prou èxit com la que es va
fer a la Charca de Suárez (Motril)
entre 2013 i 2018 que aconseguiren arribar als 32 exemplars al final del període,
amb reproduccions amb èxit del primer any que obtingueren sedimentar una població
de 30 exemplars i quatre parelles reproductores en 2018 (Rodríguez, 2018).
En 1998, les fotges banyudes estaven
pràcticament extingides com a reproductores a tota la península i els pocs
exemplars que quedaven restaven als aiguamolls del sud del País Valencià. La
Generalitat valenciana que ja feia anys que havia encetat un programa de cria
en captivitat que havia fracassat a conseqüència de la consanguinitat dels
exemplars captius, això provocà una taxa de natalitat molt baixa i els pocs pollets
que naixien eren estèrils. Llavors la Conselleria de Territori i Habitatge va
desenvolupar un projecte per a millorar la qualitat dels exemplars que
mantenien en captivitat i obtingueren finançament de la Unió Europea amb fons
LIFE-NATURALESA. Eixe mateix 1998 decidiren col·lectar ous de les fotges banyudes
marroquines per a guanyar viabilitat genètica dels reproductors. Amb el
vistiplau del govern magrebí es van col·lectar 30 ous de 17 nius en un
aiguamoll prop de Larache. Una volta arribats a les instal·lacions de cria en
captivitat de la Granja del Saler, a València, nasqueren i es van criar amb èxit
22 exemplars que s’utilitzaren per a renovar els exemplars reproductors. Les
naturalistes que s’encarregaren de dur endavant aquest programa foren Covadonga
Viedma Gil i Natalia Ramón Chilet (Quercus 149, juliol 1998, p. 46), de fet, en
part gràcies a l’èxit d’aquest projecte Covadonga Viedma Gil de Vergara fou elegida
com a Coordinadora Nacional d’Aus Aquàtiques per part del Ministeri de Medi
Ambient.
Al Centre de Recuperació del
Saler van aconseguir-se un total de 31 parelles reproductores i això va
permetre reintroduir entre 1999 i 2012 un total de 1.113 fotges banyudes. El
repartiment dels exemplars alliberats en eixe període fou el següent: 137 exemplars
anaren a l’Albufera de València, 298 a la marjal dels Moros, 60 al Fondo, 6 al
Clot de Galvany, 21 a la marjal d’Almenara i 68 a la marjal de Xeresa-Xeraco. Fruit
del seu èxit es van cedir exemplars a les Illles Balears i Catalunya. S’alliberaren
52 fotges a s’Albufera i a s’Albufereta de Mallorca que entre 2004 i 2007 que formaren
part del programa de reintroducció de l’espècie a les Balears que dugué
endavant el Centre Natura Parc de Mallorca. L’any 2003 es van cedir 20
exemplars més que amollaren al Delta del Llobregat. Els anys 2015 i 2016 es va
comprovar la cria en arrossars al Delta de l’Ebre.
Del total d’individus que
s’alliberaren al medi natural es va comprovar la formació de 5 parelles en
2001, 8 en 2002, 5 en 2003, 20 en 2004, 8 en 2005, 8 en 2006 i 9 en 2007. Una
volta finalitzà el projecte LIFE la Conselleria va assumir la seua continuïtat amb
l'objectiu d’establir una població silvestre viable als aiguamolls valencians. Tot
i els esforços de cria i reintroducció les fotges banyudes encara continuen
sent molt escasses, de fet al País Valencià, en 2024 sols les trobem habitualment
al Fondo d’Elx.
Les dades demostren que tot i el
gran esforç de la cria en captivitat i la posterior reintroducció dels joves
nascuts cada temporada en la natura, les seues poblacions no remunten. Sense
ampliar els hàbitats apropiats i sense decretar estrictes prohibicions de caça
als seus reservoris, sols aconseguirem que l'espècie no s'extingisca a casa
nostra. Hui en dia, tenim aquesta espècie en l'UCI, per tant, sols es manté
gràcies a la constant reintroducció de joves nascuts en captivitat, però no
remunten les seues poblacions per a poder considerar-les viables.
 |
| Fotja banyuda al Barranc del Carraixet, 2009, Arxiu RMiB |
Fonts i referències
AMAT, J.A., RAYA, C. (2004) “Focha
moruna Fulica cristata”. Pp. 192-202. En: MADROÑO, A., GONZÁLEZ, C., ATIENZA,
J.C. (Eds.). “Libro Rojo de las Aves de España”. Dirección General para la
Biodiversidad-SEO/BirdLife, Madrid.
Andalusia, Programa de
Conservació de la fotja banyuda (2001-2012):
BALLESTEROS, G., CABRERA, M.,
ECHEVARRÍAS, J.L., LORENZO, C.J., RAYA, C., TORRES-ESQUIVIAS, J.A. i VIEDMA, C.
(2008). “Tarro canelo, cerceta pardilla, porrón pardo, malvasía cabeciblanca y
focha moruna en España. Población en 2007 y método de censo”. SEO/BirdLife.
Madrid.
Banyudes a Pego-Oliva:
https://www.levante-emv.com/salud/2007/12/15/medio-ambiente-confirma-presencia-focha-13495022.html
BirdLife Internacional (2016). “Fulica
cristata” in La Lista Roja de Especies Amenazadas de la UICN: e.T22692907A89656879.
https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2016-3.RLTS.T22692907A89656879.en
Cañada de los Pájaros:
https://canadadelospajaros.com/programa-de-reproduccion-de-especies-amenazadas/focha-cornuda/
Ministeri de Medi Ambient i Medi
Rural i Marí, Secretaria General Tècnica (Editors) (2007) “Estrategia para la
conservación de la focha moruna (fulica cristata) en España”
Ministeri d’Agricultura,
Alimentació i Medi Ambient. Editors (2013) “Estrategia para la conservación de
la cerceta pardilla (marmaronetta angustirostris), focha moruna (fulica
cristata) y malvasía cabeciblanca (oxyura leucocephala) en España”.
Oceanogràfric:
https://www.oceanografic.org/especie/focha-cornuda/
ORTEGA, F., RAYA, C., PARACUELLOS,
M., GUERRERO, F. (2007) “Reintroducción de la focha moruna (fulica cristata):
valoración de diferentestécnicas en la formación de nuevosnúcleos de
reproducción en elmediterráneo occidental”. In PARACUELLOS, M. (coord. de la
ed.) (2007). “Ambientes mediterráneos. Funcionamiento, biodiversidad y conservación
de los ecosistemas mediterráneos.
Colección Medio Ambiente, 2. ISBN: 978-84-8108-386-6. Instituto de
Estudios Almerienses (Diputación de Almería). Almería.
RODRÍGUEZ, E. (2018) “Evolución y
situación de la población de focha moruna (Fulica cristata) en la Charca de
Suárez (Motril): Aplicacionesa su gestión.”
SÁNCHEZ, E. (1992)
“Reintroducidas por primera vez veintidós fochas cornudes criades en
cautividad”. Quercus n. 77, juliol 1992, p. 11.
https://seo.org/ave/focha-moruna/
Tancat de Milia:
https://www.levante-emv.com/comarcas/2013/02/14/reintroducen-focha-cornuda-l-albufera-12917692.html
VAERSA Editors (2011) “Centros de Recuperación de Fauna”.
VIEDMA, C., RAMÓN, N. (1989) “La
focha cornuda será recuperada con huevos recogidos en Marruecos”. Quercus n.
149, juliol de 1989, p. 46.
Text i fotos Rafa Muñoz, Arxiu RMiB.
