Influx de cauets al Mediterrani

 

Cauet, Arxiu RMiB

El cauet (Alca torda) és una au marina que pertany al grup dels àlcids, a més dels cauets aquest grup el formen, entre altres espècies, els frarets (Fratercula arctica) i els somorgollaires (Uria aalge), tot i que a casa nostra, aquestes dues espècies són molt ocasionals. Totes tres comparteixen un disseny de plomatge caracteritzat per tenir les parts de darrere, el cap i el bescoll negres, mentre que les ventrals, el pit, les galtes i la gola són blanques. Per tant, són aus prou paregudes als pingüins tot i que a diferència d’ells, sí que poden volar. Donada aquesta similitud, qualsevol ciutadà, desconeixedor de la nostra fauna, en vorer un cauet el primer que pot pensar és que té davant un pingüí


Cauet gegant (Pinguinus impennis)


Són “pingüins”?

No! Tot i que el nom de pingüí era el que empraven els navegants escandinaus per a referir-se al cauet gegant (Pinguinus impennis), una au molt pareguda al cauet que es va extingir a conseqüència de la persecució per part dels mariners. Quan trobaven un el mataven per a poder deixar de menjar peix, en les llargues travessies pels mars del nord. El que més s’estimaven eren els seus ous que mesuraven 13 centímetres i pesaven 400 grams. Aquest cauet gegant feia honor al seu cognom, arribava fins a 78 cm d'alt i als 5 kg de pes, per la qual cosa no podia volar. Les darreres parelles d’aquesta espècie es reproduïren fins a 1831, una erupció volcànica a l’illa d’Eldey, a Islàndia, provocà la mort de les darreres parelles. En arribar els primers mariners a les aigües antàrtiques, quan trobaren aus versemblants als cauets gegants i que tampoc volaven, els batejaren amb el mateix nom, com a pingüins


Cauets al niu en Varanger, Noruega, Arxiu RMiB

Com és i com viu el cauet?

Tornant al nostre protagonista, el cauet és molt més menut, arriba fins a 48 cm de longitud i té un pes d’entre 600 i 840 grams. Les seues ales són curtes i molt estretes en proporció a la seua envergadura de fins a 68 cm, mentre que les ales arriben a una llargària màxima de fins a 69 cm. Viuen en llibertat una mitjana d’entre 13 i 20 anys, tot i que mitjançant l’anellament d’un cauet marcat a les Illes Britàniques en 1967, es va comprovar que un arribà fins als quaranta-un anys.

Mengen xicotets peixos que atrapen amb el fort bec, per aconseguir-ho han de bussejar fent llargues cabussades en les quals poden arribar fins als 35 metres de profunditat, aguanten submergits una mitjana de 35 segons. Per a poder agafar peixos fugissers s’impulsen amb les ales, que són curtes, estretes i acabades en punta, semblen aletes, són molt efectives per a la natació, fins i tot els permeten arribar a una velocitat de natació submergida d’1,5 metres/segon. En canvi, les ales són molt menys adequades per al vol, com manquen de prou superfície de sustentació necessiten impulsar-les amb fortes i ràpides braçades, intercalades de curtes planejades quan hi troben vent.

Es reprodueixen en illes i costes del nord d’Europa, un 70% de les parelles ho fan a Islàndia, un 20% a Irlanda i Gran Bretanya, mentre que el 10% restant trien els països escandinaus, Canadà o Groenlàndia. Els adults formen parelles estables per a tota la vida, tot i que se separen una volta terminada l’època de reproducció i en tornar de la migració es retroben en la seua colònia de reproducció.

Construeixen un precari niu als replans dels cingles costaners, on sols ponen un ou. Entre els mesos de maig i juny el coven entre els dos pares, entre 16 a 19 dies. Els pollets resten al niu entre 12 i 14 dies, quan desenvolupen el plomatge es llancen al mar perquè encara no saben volar, llavors comencen a alimentar-se al costat dels seus pares. En agost se separa la família per a començar el llarg viatge migratori cap al sud, cadascú pel seu compte.

El gruix de les seues poblacions hivernen al Mar del Nord, però una part de les aus provinents d’Islàndia, Irlanda i les illes britàniques s’estimen més baixar fins a la frontissa marítima cantàbrica. Els primers individus arriben a les aigües del nord peninsular a finals d’octubre, tot i que continuen arribant fins a mitjan desembre. Al cap d’Ajo, Cantàbria es van detectar 687 cauets el 5 de novembre (Menéndez, J. et al., a Trektellen), eren dels primers grups nombrosos que es detectaven. Quinze dies després de les primeres arribades al nord peninsular, una reduïda part de cauets continuà el seu periple entrant al Mediterrani per l’Estret de Gibraltar.  El 3 de desembre d’aquest any, en tres hores de cens passaren davant de l’illa de Tarifa 116 cauets (Pérez, B. et al., a Trektellen) i 186 més per la Punta Blanca de Ceuta (Campello, V. et al., a Trektellen). Eixe mateix dia continuaven passant pel cap d’Ajo 785 àlcids (Menéndez, J. et al., a Trektellen) i arribant des de França, al cap Higuer de Guipúscoa van vorer 300 més (Portu, Z., et al., a Trektellen).

Aquests individus segueixen viatge anant en paral·lel a les costes andaluses, murcianes. El dia 8 de desembre pel Cap de Gata, en 2 hores de cens passaren 40 exemplars i tenien sedimentades, al seu voltant 15 més (Martín, R., et al., a Trektellen). Passen per davant de casa nostra i es concentren al golf del Lleó, entre el cap de Creus a Catalunya i Toló, França. Gràcies a l’anellament científic sabem que bona part de les aus que entren al Mediterrani provenen d’Irlanda i Gran Bretanya

 

Viatge migratori dels cauets, Collage RMiB

El gran viatge d’un cauet: “Hèrcules O’Connor”!

Un teòric cauet nascut a Irlanda, al que denominarem Hèrcules O’Connor, que trie per a passar l’hivern al Mediterrani ha de mamprendre una llarga cursa de 850 km internant-se en l’oceà en el cap Mizen, fins a poder arribar Finisterre gallec. Després ha de fer 746 km més per a baixar la frontissa de Portugal. En girar el cap de Sant Vicent fins a l’Estret de Gibraltar li resten 356 km més. Una volta a les portes del Mediterrani, per a arribar als esculls de la platja del Molló, a Pilar de la Foradada, l’entrada sud de les nostres aigües, ha de sumar uns altres 510 km.

Fins a arribar al sud del País Valencià, el nostre cauet que res ha d’envejar al seu homònim, l’heroi mitològic grec, porta un desplaçament mínim de 2.462 km. Encara li falta prou per a finalitzar la seua epopeia, li resten altres 382 km per a pujar en paral·lel a les nostres costes fins al riu Sénia. Una volta entre Catalunya encara haurà de fer 355 km més fins a arribar al Golf del Lleó, travessant el Cap de Creus.

L’immens viatge suma un total de 3.200 km, tot i que a finals de febrer haurà de desfer camí per a tornar a la seua colònia. Sens dubte es tracta d’un viatge herculi, fent un mínim de 6.400 km per a vindre al Mediterrani i tornar després a la seua colònia de cria. Un cauet britànic s’estalviarà respecte de l’irlandés al voltant de 100 km en cada tram, gairebé ben poc.

 

Cauet en vol, Arxiu RMiB

Any roín de tempestes, manca d’aliment a més de malalties víriques?

En la tardor de 2022, a partir del diumenge 13 novembre entrà davant les costes de Galícia un front fred molt potent, va ser el primer dels que es van encadenar sense treva fins a set dies seguits, amb forts vents gèlids i onatges de rècord, a l’Atlàntic. La mala mar impossibilita la pesca als cauets, la qual cosa sumada a l’elevat consum energètic del llarg viatge migratori, obliga els cauets a fugir aviat, per a buscar aliment en aigües abrigades. El mal oratge espentà les aus marines prop de les costes i això facilita la seua observació als caps cantàbrics i gallecs. El matí del 24 de novembre, davant del cap Prior, al Ferrol, es van quantificar un pas de cauets de 2.000 aus/hora (Antonio Gutiérrez). A Guipuscoà arribaren a observar fins a 8.000 àlcids en pas. 


Collage amb seqüència meteorològica del 14 al 20 de novembre de 2022 a weathermodels.com 


Una part dels cauets continuaren viatge per a entrar al Mediterrani, gastant les poques reserves energètiques que quedaven als més febles. Una mostra de la forta entrada de cauets al Mediterrani la tenim amb els recomptes fets des de l’illa de Tarifa, el dia 13 de novembre es va detectar l’entrada de 145 cauets mentre que el dia 27 del mateix mes s’observaren més de 1.000.

La situació dels cauets s’agreujà, encara més, perquè una volta dins de les nostres aigües, no trobaren massa aliment. La manca d’aliment en les nostres aigües es deu a diversos factors. Un d’ells és l’augment de la temperatura de l’aigua. El mes de juliol biòlegs de l’IMEDMAR-UCV que estudiaven el fons marí front al Prat de Cabanes mesuraren una temperatura anormal de 29 °C, a 10 metres de profunditat. La temperatura mitjana del mar en novembre era de 18,7 °C, mentre enguany és de 21,4 °C (Abel Campos, al Fòrum de WhatsApp Pajarer@s País Valencià).

Cal afegir que amb els vessaments de gasos, estem alterant la concentració de CO₂ en l’atmosfera, però també del que està dissolt al mar. Eixe augment modifica l’acidesa d’una aigua que hauria de ser bàsica, amb un pH de 8,2. Aquesta acidificació del mar dificulta el desenvolupament de closques i esquelets de coralls, plànctons i crustacis. Cal recordar que el plàncton és la base de la piràmide alimentària del mar, és el que mengen els peixos blaus, que poden complementar amb alevins, larves i ous de crustacis. A més l’augment de l’acidesa del mar provoca el blanqueig dels coralls perquè sota un ambient estressant expulsen el seu protozou simbiòtic, la Zooxanthellae, que és el responsable de donar-li la seua coloració normal.


Cauets a la desembocadura del Túria, Arxiu RMiB


Tot mentre l’activitat extractiva pesquera continua per damunt de la capacitat de regeneració natural de les espècies. Cada volta hi ha menys peixos, els pescadors de cércol del Grau de Castelló que capturaven sardina i l’aladroc, han hagut de marxar cap a les aigües entre Gandia Torrevella perquè davant de Castelló han desaparegut totalment els bancs d'aquestes dues espècies. (Abel Campos, al Fòrum de WhatsApp Pajarer@s País Valencià).

Els darrers anys, durant la temporada de cria els cauets no poden alimentar-se bé per manca de recursos. Això provoca que els pares hagen d'allunyar-se fins a 100 km del niu per a trobar peixos amb els quals nodrir al pollet famolenc, la qual cosa suposa un gran consum energètic i un creixement deficient per al poll. Eixe esforç extraordinari i el poc aliment per al fill haurien provocat que no puguen acumular suficient greix per a afrontar el llarg viatge migratori. Aquesta tardor es calcula que entre el sud de Gran Bretanya i França s'han comptabilitzat al voltant de 100.000 àlcids morts.

Un altre factor que podria explicar l’alta taxa de mortalitat de cauets és que aquest estiu s’han detectat diversos casos de grip aviària en aus a l'Atlàntic. Tot i que molt més greu és el brot d’influença aviària (H5N1) que està afectant les costes del Pacífic sud-americà. El darrer informe del Servei Nacional Forestal i de Fauna Silvestre peruà ha comptabilitzat la troballa dels cadàvers de 16.890 pelicans del Perú (Pelecanus thagus), 4.324 mascarells de Grant (Sula granti), 630 mascarells cama blau (Sula nebouxii) i 168 mascarells peruans (Sula variegata), ben segur que sols són una mínima part de les aus afectades. Per sort de moment no s’ha trobat cap ocell contagiat a casa nostra. Tampoc cap de les 44 aus recollides al Centre de Recuperació del Valle, a Múrcia, estaven afectades per la grip aviària, tot i que no podem descartar que els pròxims dies es troben cauets infectats.

Llavors les dades actuals indiquen clarament que la gran entrada de cauets al Mediterrani és resultat de la concatenació de fortes tempestes a l’Atlàntic que han provocat la fugida de moltes aus. Una part de les aus han vingut fluixes, s’han trobat amb una manca d’aliment en les nostres aigües, la qual cosa ha agreujat la seua debilitat que ha acabat provocant la mort dels més febles. 


Cauet, Arxiu RMiB

Els cauets al País Valencià en la tardor de 2022

Històricament, el cauet era una espècie que ens visitava en bons números tot i que hi havia molta variabilitat segons els anys. Als anys 80 i 90 es comptabilitzaven entre 35.000 i 40.000 cauets entrant al Mediterrani des de l’Estret de Gibraltar (Pep Arcos, eldiario.es). Per a fer-nos idea de la seua presència cal conéixer que en gener de 1998 se’n van vorer al voltant de 500 cauets enfront del Saler. Entrat el segle XXI, a la província de València baixaren prou els registres, solíem tindre una mitjana propera als vint exemplars/any, amb un màxim de 200 exemplars.

Les dades d’Alacant des de l’any 2000 continuaren mantenint bons registres puntuals. El 5 de gener del 2000 es van observar 711 cauets a la badia de Santa Pola. Aquest és un altre indret propici a l’ajuntar fons arenosos i poc profunds. Aquest indret acull els màxims de cauets entre els mesos de gener i febrer. D’altra banda, en un dels llocs més apropiat per a veure el pas migratori primaveral és el cap de Cervera, el 23 de març de 2005 es va calcular un pas de 306 ex/hora. (S. Arroyo i J. Ramos. 2010. “La Matruca”. Núm.20). 





Màxim de cauets

Enguany a casa nostra començà l’entrada de cauets en les dates d’arribada habituals, el primer report va ser el d’una au l’11 de novembre al Cap de l'Horta, Alacant (Observador: Miguel Ángel Andrés). Des d’aleshores s’han observat un total de 1356 exemplars (fins al 21 de desembre) a les costes del País Valencià, per tant, estem en un bon any de cauets. Aquesta xifra la considerarem com la quantitat màxima de A. torda presents al nostre territori. Cal recordar que estan englobats tant els individus vius com els trobats morts o molt febles.



Dificultats per a censar els cauets

És prou difícil mesurar la quantitat reial de cauets que ens visiten, cal tenir en compte que són aus pelàgiques difícils d'albirar perquè poden pescar allunyades de les costes. A més, per a trobar aliment s'han de moure molt cercant els bancs de peixos o per a trobar refugi davant els marejols. Per la qual cosa deu ser freqüent que comptem diferents voltes un mateix exemplar que estiga menejant-se per una àrea concreta.

Cal afegir que en un recompte d’aus hi ha variables que poden contaminar les dades, influeix molt l’esforç i la quantitat d’observadors. Estadísticament, és molt diferent si parlem de recomptes en localitats molt poblades, que tenen més densitat d’ornitòlegs i, per tant, trauen més registres d’exemplars, que si estem en un tram de costa allunyat de les viles més poblades.

La detectabilitat d’aquestes aus també és molt variable segons siguen les característiques del lloc d’observació. És més fàcil observar grans grups de cauets en zones amb concentració d’aliment, com va ocórrer en les gàbies de la piscifactoria de l’Albir, on se'n van vorer fins a 30 exemplars el 16 de novembre (Juanma Ferreira, al Fòrum de WhatsApp: Pajarer@s País Valencià).


Un altre lloc idoni que suma la proximitat a un bon nombre d’observadors i que afix una bona facilitat per a l’observació en un indret amb una bona disponibilitat d’aliment i aigües tranquil·les el trobem a la desembocadura del llit nou del Túria. Aquí es va reportar un màxim de 21 exemplars, el 29 de novembre. (Toni Alcocer al Fòrum de WhatsApp: Pajarer@s País Valencià).

La conclusió és que les dades de cauets  davant de les nostres costes aquesta tardor, no són més que la xicoteta punta visible d’un fenomen que no podem quantificar en totalitat, tot i que si podem intentar aproximar-nos.





Mínim i màxim de cauets

Llavors, per fer una depuració de les dades màximes, si només comptabilitzem l’observació amb més individus simultanis, en el mateix període de temps i en una mateixa àrea, que en aquest cas seran les comarques, a la qual sumarem els exemplars morts o febles arreplegats en eixa mateixa zona, obtindrem el mínim màxim d’exemplars simultanis. Aquesta dada ens permetrà comparar-lo amb la màxima acumulada, a més podrem traure la mitjana d’ambdues, tal volta així podrem acostar-nos a una xifra més aproximada a la realitat.



Mortalitat

Comptabilitzarem com aus mortes totes les trobades sense vida o arreplegades febles, perquè aquesta espècie és molt difícil de recuperar una volta s’acosta a les platges o es deixa agafar. A l’hora d’escriure aquesta entrada s’ha reportat la troballa de 134 cauets morts o febles. Estan incloses les vint-i-quatre cridades al telèfon d’emergències 112, on la ciutadania va avisar de la troballa de cauetspingüins” morts o febles. Com que no coneguem el detall de lloc de la troballa ni la quantitat d’individus involucrats, afegirem a la llista total de mortalitat un individu més per a cada una de les trucades, tot i que no les computarem en la llista d’aus per comarca. Sens dubte aquestes dades de mortalitat són preocupants i a més són prou versemblants als percentatges provisionals obtinguts a Catalunya, en l’entorn del 10% en la primera setmana de desembre (Xavier Riera, ICO).




Observacions destacades

Entres tantes observacions de cauets cal destacar algunes fites excepcionals. En un cas es va assistir en directe a l’atac d’un gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis) que matà un cauet per a furtar-li el peixet que acabava de pescar (Víctor París a Cullera, 29/11 al Fòrum de WhatsApp: Pajarer@s País Valencià). Com que tenim tants exemplars famolencs i prop de les costes s’han produït enganxades de cauets amb els hams dels pescadors de canya perquè confonen l’esquer amb un peix viu. Ben segur que la majoria de les “pescades” les hauran tornat vives al mar, però aquest trauma i la ferida en un exemplar debilitat, a la llarga poden haver provocat més morts. Aquesta pesca singular de cauets s’ha arribat a publicar en premsa (esdiario.com, l’Albir, 27/11/22). Un altre cas es va donar al port de la Vila Joiosa. Un exemple de la desesperació d’alguns individus la tenim el 6 desembre, en la costa d’Oriola un cauet molt exhaust es va pujar damunt d’una taula de surf de rem d’Antonio Rosa (Infototal)



Albirament de cauets a Catalunya, font l'ICO.


Els cauets a Catalunya

Els catalans anomenen a l’A. Torda: gavot. Aquest 2022 han tingut l’entrada més nombrosa des de l’any 2009, tot i que segons estimacions, al Golf del Lleó passen els mesos freds un màxim de fins a 7.000 aus, que en anys dolents baixa fins als 500 individus. Per a poder comparar dades dels darrers anys, en 2016 sols es van reportar 138 observacions de gavots a la seua web i en 2021 es quedaren en 48 exemplars. Enguany les primeres dades van ser molt preocupants, el 30 de novembre hi havien trobat 30 gavots morts i només dos vius, la major part de les baixes eren joves de l’any (Ricard Gutiérrez, D. G. Polítiques Ambientals i Medi Natural, Generalitat de Catalunya). Amb el pas dels dies les perspectives milloraren, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) havia comptabilitzat un total de 458 exemplars vius i 24 morts. Això representava una mortalitat del 5,2%, data que és prou elevada respecte dels darrers anys. No fa massa temps hi ha hagut exercicis en els quals es veien fins a 1.170 exemplars i només trobaven un mort. En afegir les dades dels primers deu dies de desembre, a tota Catalunya s’havien reportat 1078 gavots a la web de l’ICO i la mortalitat havia pujat fins al 10%. D’altra part, segons Ricard Gutiérrez, cap dels exemplars arreplegats estava contagiat per grip aviària, tots estaven sense greix, massa prims i exhausts per a continuar vivint (Xavier Riera ICO).


Trist epíleg!

Per a completar dades afegint el nombre de cauets que han ingressat als Centres de Recuperació de Fauna (CRF) vaig demanar via correu electrònic als tres centres del País Valencià, la quantitat de cauets que els havien arribat aquesta tardor, sense requerir cap més detall. Per a justificar la petició vaig afegir l’enllaç d’aquesta entrada. Sols he rebut resposta del CRF de la Santa Faç, moltes gràcies! M’han contestat molt amablement que calia fer una sol·licitud mitjançant un canal oficial, després si l’autoritzaven els superiors, em contestarien!

En teoria és un dret de la ciutadania poder obtenir informació de les administracions públiques, i més si no es demanen dades "sensibles" o que requerisquen una complexa recopilació. Evidentment, el nombre de cauets que han entrat als centres de recuperació deu ser quelcom crític i complex per a requerir autorització dels caps del servici. Á més les peticions d'informació els han d'arribar per canals oficials. Cal anar a un PROP i presentar un escrit pel registre d’entrada, crec que ja no exigisquen afegir-li una pòlissa! Llavors l'adreça de correu que apareix en la web de conselleria on es publiciten els CRF deu ser sols per a enviar lloances als funcionaris i als acurats responsables del servici.

Tristament, la transparència de l'administració valenciana encara hui és una quimera. La Conselleria de Medi Ambient no dubta a demanar col·laboració de la ciutadania per a comunicar troballes de fauna ferida. Millor si les duem directament als centres, sempre que no siga en cap de setmana. Capten informació de tota mena d'observacions naturalistes que es poden comunicar fàcilment en un portal web, però en cas de necessitar qualsevol senzilla informació sols cal esperar trobar la gràcia administrativa, això sí, adreçada pels canals apropiats.


Llistat dels 161 observadores i observadors:

Ana Abad, Abel Campos, Adolfo Torres, Agustín Signoli, Alberto Gasquet Orradre, Alberto Remacha Medina, Alejandro Gómez Vilches, Alicia Negredo, Ana S.G., Andrés Balfagón Sarrión, Andrés Mauricio Gutiérrez Burgos, Ángel Bereje Guidault, Ángel Sallent, Antoni Abad Guillem, Antonio Rosa, Are Nakrem, Arnau Rivera López, Arturo Cabos, Associació Professional d'Agents Mediambientals de la CV #APAMCV, Borja Sanz, Brendan Grogan, Berto Gil Climent, Carles Fabregat, Carlos Claramunt, Carlos Jiménez Sánchez, Carlos Mompó, Celestino González, Celestino Gonzàlez, Daniel Musitu, Daniel Domingo, Daniel Dumas, Daniel Ferràndez i Castelló, Daniel Izquierdo Méndez, Daniel Ferriz, Daniela Jiménez Díaz, Daniela Pérez, Deborah, Deidre Asbjorn, Dominique Bayne, E. Alonso, E. Gil, Elías Gomis Martín, Elisa Sáez Antón, Eugenio Castillejos, Filip Madsen, Fran Lloris, Francisco Carpe Ristol, Francisco José Llàcer, François Berthet, Gabriel Llorens, Gaspar Belmonte, Guillem de los Santos Pérez, Grainne Grogan, Gregorio Chaguaceda Tomás, Grup OCA (SVO), Hugo García Vilas, Ileana Cordova, Irene Torregrosa, Isabel Martín Rubusch, Izan Zapata Gimeno, Javier Cifuentes Cano, Javier Cots Berbegal, Javier Gans, Jesús Carrión Piquer, Jesús Gisbert, Jesús Moro Deordal, Joan Balfagón, Joan Ferré, Joaquín Carrión, Jon Clark, Jordi Miralles García, Jorge Verdú, Jorge Plaza, José Alberto Fernández Ugarte, José Antonio Casañ, José Ignacio Dies, José Juan Ramón, José Maria Criado, José Pérez Viñas, José Pozo, José Ventura, José Vicente Navarro San Andrés, Josep Bort, Josep Puentes, Joan Luis Bort, Juan Antonio García Pertegaz, Juan Antonio Pujol “Crónicas Naturales de Torrevieja”, Juan I. Deán, Juan Luis Morales Jiménez, Juan Sorli, Juan Ricardo Villora Martínez, Juanjo Mascarell, Juanma Ferreira, Jùlia, Julian Sykes, Kayla Villeda, L. Alberto Ramos Franco, Luís Correia, Luis Óscar Carretero Bonilla, Luis Jesús Martín Sánchez, Maite Santos, Manolo García, Manolo Salas, Marce Martín Pajares, Marcos Real Gelardo, Marcos Ramia, Marga Alcalá, Maria Antón Tello, María Jesús Jiménez Hernández, Maria Wittemann, Mario Navarro Gomis, Marta Ibáñez, Marta Romero, Martín Rey Pellitero, Miguel Andújar, Miguel Barber, Miguel Ángel Andrés, Miguel Ángel Gómez Serrano, Miguel Ángel Pavón, Miguel Martín Jiménez, Miguel Ángel Monsalve, Miguel Barber, Miguel Tirado, Mingatxo, Miquel Rivera, Óscar Aldeguer Peral, Pablo Bernal, Pablo Santonja, Pablo Vera García, Pascual López, Pascual Monferrer Aguilella, Pau Lucio, Pedro del Baño, Pepe Santamaría Reos "Santa", Peter Lewis, Pilar Gil Vaquerizo, Pilar Gil, Quique Luque López, Rafa Muñoz i Bastit, Ramón Salvador Donat, Roger Solsona Martínez, Román, Rubén Palomar, Samuel Aunión Díaz, Santi Marco, Santiago García, Sara Molina, Sara Pérez Herrero, Sergi Sales, Sergio Arroyo-Morcillo, Sergio Moya, Servei de Vida Silvestre GVA, Servei Municipal de Neteja de Torrevella, Sonia Bernal, Tania, Timo Vilkka, Toni Alcocer Cordellat, Toni Mulet, Toni Pérez, Ubaldo Fernández, Vicente Tamarit Garcerá, Víctor París, Virgili Beltrán, Xavier Parra Cuenca, Xurxo Piñeiro Alvarez i Yannina Maggiotto.

 

Cauet, Arxiu RMiB


Bibliografia i Referències:

París V. Huerta i Polo-Aparisi, M. Cauet Alca torda.In Polo-Aparisi, T. i Polo-Aparisi, M. (eds.) 2021. “Atles dels ocells de València.” Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO). València.

Els cauets a Catalunya: 

https://www.elperiodico.com/es/medio-ambiente/20221130/avistamiento-pinguinos-alca-torda-mediterraneo-corcega-espana-francia-79343542

https://www.niusdiario.es/espana/catalunya/20221130/llegada-masiva-alcas-arrastradas-temporal-costa-catalana_18_08109160.html

Els àlcids al nord peninsular: 

http://elnidodelxuan.blogspot.com/2014/03/los-alcidos.html

https://www.asturnatura.com/especie/alca-torda

Dades de busseig del cauet: 

https://www.pajaricos.es/a/a1/alca.htm

Cauet Gegant: 

http://svocuadernocampo.blogspot.com/search/label/Alca%20gigante

Influença aviar al Perú: 

https://www.france24.com/es/minuto-a-minuto/20221205-m%C3%A1s-de-22-000-aves-marinas-mueren-por-influenza-aviar-en-per%C3%BA

Dades de cauets al País Valencià en eBird: 

https://ebird.org/spain/map/razorb?neg=true&env.minX=-3.8375869005869667&env.minY=34.95403446955306&env.maxX=4.797667005663033&env.maxY=44.9613784959585&zh=true&gp=true&ev=Z&excludeEx=&mr=1-12&bmo=1&emo=12&yr=all&byr=1900&eyr=2022

Alimentació dels peixos bentònics a Cullera:

Jaramillo, A.M., Cantos, G., Porras, R., Bendito-Durà, V. (2011). “ Composición de la dieta y estrategia alimentaria de cinco especies de peces bentónicos de la costa de Cullera (España)”. Mediterránea. Serie de Estudios Biológicos.

https://www.researchgate.net/publication/266392125_Composicion_de_la_dieta_y_estrategia_alimentaria_de_cinco_especies_de_peces_bentonicos_de_la_costa_de_Cullera_Espana/citation/download

Cauets morts:

https://castellonplaza.com/aparecen-cinco-alcas-comunes-muertos-playa-goles-rio-mijares

https://www.levante-emv.com/safor/2022/12/13/falsos-pinguinos-aparecen-muertos-gandia-79901687.html

https://castellonplaza.com/aparecen-cinco-alcas-comunes-muertos-playa-goles-rio-mijares

https://www.levante-emv.com/ribera/2022/12/06/veintena-falsos-pinguinos-aparecen-muertos-el-perello-alcas-79628385.html

https://www.levante-emv.com/ribera/2022/12/05/falsos-pinguinos-gola-perello-muere-79602447.html

https://www.elperiodic.com/almassora/aparecen-cinco-pajaros-pinguino-muertos-playa-almassora_868655

https://infototal.es/pinguinos-muertos-arrastrados-a-tierra-en-guardamar/

Cauets morts a Múrcia: 

https://cadenaser.com/murcia/2022/12/05/por-que-estan-apareciendo-alcas-muertas-aves-similares-a-los-pinguinos-en-las-costas-de-la-region-de-murcia-radio-lorca/

Cauets i el telèfon 112

https://www.elclickverde.com/blog/la-comunidad-valenciana-registra-24-llamadas-por-avistamiento-de-alcas

¿Pingüinos en Alicante? (Diario Información)

https://www.informacion.es/vega-baja/2022/12/07/pinguinos-primos-rara-alca-comun-79546428.html

Dades del CR Font del Vidre

https://www.elperiodicomediterraneo.com/castello-provincia/2022/12/01/tres-pinguinos-muertos-castellon-orpesa-benicarlo-vinaros-alcas-79361509.html

Cauets (A. Torda) a Catalunya, ICO:

https://www.ornitho.cat/index.php?m_id=30328&langu=ca

Registres de Cauets en novembre de la web BirdingAlbufera.es:

https://birdingalbufera.es/es/noticiario/public/?mes=11-2022

Un cauet pescat a la platja de l’Albir:   

https://www.esdiario.com/alicante/630855776/un-pinguino-se-instala-en-la-playa-de-alfas-del-pi.html

Cauet pescat a la Vila Joiosa en 2003 (Natur@licante)

http://www.naturalicante.com/noticias/Noti-nov-2003/noticias-nov-03.htm

Cauets al sud d’Alacant. La Matruca:

http://ahsa.org.es/wp/wp-content/uploads/2010/12/matruca_20.pdf

Migració a l’Estret anys 80 i 90:

https://www.eldiario.es/sociedad/tragica-migracion-alcas-llega-costas-espanolas_1_9772893.html

Trektellen, web de seguiment del pas migratori:

https://www.trektellen.nl/species/records/6/0/226/-2/2022?g=&l=&k=

https://www.trektellen.nl/count/view/1251/20221203

La Radio del Somormujo. Prog 174 -Llegada masiva de Alcas. Juan Carlos Illera / Jose Luis Copete / Xavier Riera ICO

 

(Data d’actualització, 22 de desembre de 2022)

Text i fotos de Rafa Muñoz




Ver linces en Andújar

 

Lince ibérico macho de tres años, Arxiu RMiB

Del 21 al 25 de noviembre de 2022 realizamos un viaje para intentar observar a nuestro felino endémico, el amenazado lince ibérico (Lynx pardinus), en uno de sus mejores reductos, la sierra de Andújar (Jaén). Además queríamos disfrutar con las águilas imperiales, nutrias, buitres negros y leonados, como especies más destacadas de la amplia que se puede disfrutar con facilidad en el parque natural de la sierra de Andújar.

 

Lince ibérico, Andújar nov. 2022. Arxiu RMiB

El lince ibérico

En la zona le llaman el “gato” y efectivamente el lince aparenta ser un gato grande moteado y  rabón. Tiene patas largas, más los pies que las manos que finalizan en unos pies grandes, sus garras son retractiles. En el extremo superior de sus orejas luce unos elegantes pinceles o penachos y de sus mejillas cuelgan dos bigoteras o barbas prolongadas. Su envergadura entre el hocico y la cola es de entre 80 y  110 cm, la altura ronda entre los 42 y 46 cm, su peso máximo alcanza los 16 kg.

Como la mayoría de los felinos son animales solitarios y territoriales, los dominios de los machos son más grandes y abarcan los de varias hembras. Sus territorios alcanzan entre los 4 y los 30 km². Alcanzan la madurez sexual entre los 2 y los 4 años de vida, las hembras finalizan su periodo fértil a los 9 años. En los meses de diciembre y enero entran en celo, ocasionalmente pueden emitir unos roncos maullidos. En esta época los machos se centran en marcar su territorio, el cortejo de las hembras fértiles y la defensa de sus feudos. Después de una gestación de 60-65 días realizan los partos entre marzo y abril. Nacen entre tres y cuatro crías por parto, pero generalmente solo sobreviven dos.

Son animales eminentemente crepusculares, son depredadores especializados en la captura del conejo, con uno al día tienen suficiente para cubrir sus necesidades energéticas, estos suponen el 70% de sus presas. Pueden capturar otras presas como corzos, crías de ciervo o gamos. No toleran la presencia de otros predadores por lo que no dudan en matar zorros, mustélidos o meloncillos, lo que paradójicamente beneficia a su presa, sus poblaciones aumentan al no tener que soportar más predadores. Acechan a sus presas como la haría un gato desde un oteadero, otras veces siguen sus rastros y se acercan sigilosamente hasta que logran acercarse a la distancia óptima, entonces con un potente salto se abalanzan sobre sus presas. 

 

Lince ibérico en Andújar, nov. 2022. Arxiu RMiB

Recuperar un felino al borde de la extinción

El lince es una especie singular que estuvo muy próxima a la extinción, en 2009 era considerado como el felino más amenazado del planeta (9). En 1985 se estimó que quedaban poco más de 800 ejemplares en libertad, pero después de comprobar la acelerada debacle de sus poblaciones que en 1999 apenas superaban los 200 linces en libertad, el Ministerio de Medio Ambiente con el apoyo de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza (UICN) diseñaron una estrategia para intentar revertir la eminente extinción, el objetivo era que en 2011 abandonara la categoría de en peligro crítico de extinción de la lista de la UICN (9). El plan comenzó a funcionar en 2001 y el año siguiente comprobó que solo quedaban 102 ejemplares en libertad, acantonados en dos reductos, 60 en la sierra de Andújar y 42 en Doñana (9).

En 2004 se inició el programa de cría en cautividad con 12 linces. Como eran muy pocos, entre 2004 y 2019 capturaron un total de 28 ejemplares para reforzar el núcleo reproductor. El primer nacimiento se obtuvo en 2005 y gracias al éxito del proyecto, a partir de 2010 comenzaron las sueltas de linces que hasta 2019 liberaron un total de 29 ejemplares (3).

Las entidades que se encargan de la reproducción de linces en cautividad son: el Parque Zoo-botánico de Jerez de La Frontera, el Centro de Cría de El Acebuche en Doñana, el Centro de Cría de La Olivilla en Córdoba, el Centro Nacional de Reprodução de Silves, Portugal y el Centro de Cría de Zarza de Granadilla en Cáceres.

Gracias a los esfuerzos conservacionistas y al refuerzo de poblaciones con la cría en cautividad, su población total en el mes de mayo de 2021 había subió a los 1.365 ejemplares. Ese mismo año se contabilizaron 500 nacimientos de 277 hembras reproductoras en libertad.

Al inicio de la segunda década del siglo XXI los linces estaban distribuidos en 13 núcleos poblacionales, todos ellos dentro de la Península Ibérica. Los 12 núcleos en territorio español contaban con 1.156 ejemplares. Cinco de ellos se ubican en Andalucía y cuentan con 519 individuos. Las tres áreas en Castilla-La Mancha tienen 473 individuos y la cuatro que hay en Extremadura alcanzan los 164 ejemplares, además del núcleo de Portugal tenía 209 linces.

Bajando al detalle de cada una de las áreas con poblaciones linceras, resulta que en Andújar y Cardeña viven 200 linces, en Guarrizas 164, en Doñana-Aljarafe quedan 94, en Guadalmellato 44 y en la Sierra Norte 17, todas estas zonas se encuentran en Andalucía.

En Castilla-La Mancha destaca el núcleo de Montes de Toledo que se ha convertido en el más poblado del estado con una población de 221 linces, en la Sierra Morena Oriental hay 170 y en Sierra Morena Occidental otros 82 más. En Extremadura el núcleo principal se encuentra en Matachel y acoge 121 “gatos”, le siguen la zona de Ortigas con 20, Valdecañas/Ibores con 14 y Valdecigüeñas con otros 9 ejemplares (4).

Es una especie en expansión y gracias al seguimiento de algunos ejemplares liberados con un collar radiotransmisor, se ha comprobado que son capaces de dispersarse muy lejos de sus zonas habituales. En 2019, gracias a una cámara de foto-trampeo se comprobó que un lince estuvo divagando por Villena, en la comarca del Alt Vinalopó, en el País Valencià (6).

Otro ejemplar llamado Litio, después de ser liberado en el Algarve Portugués, en junio de 2018 llegó hasta Santa Coloma de Cervelló, a escasos 15 minutos de Barcelona. Para ello atravesó toda la Península Ibérica y un espeso nudo de autopistas y carreteras del área metropolitana de la capital catalana (7).

A pesar de la mejora poblacional no se ha detenido el programa de Conservación Ex-situ del Lince. El año 2022 tiene 28 parejas reproductoras, de las que 21 lograron gestar un total de 55 cachorros, de ellos sobrevivieron al destete 19 machos y 23 hembras (8).

 


Gráfica de cachorros de lince nacidos en cautividad, Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.

 


La sierra de Andújar

El 28 de Julio de 1989 se declaró este parque natural, situado en la vertiente sur de Sierra Morena, al noroeste de la provincia de Jaén. Protege una superficie de 74.774 Ha de dehesas y bosques mediterráneos situados entre los 1.290 m del pico Burcio del Pino, en Sierra Quintana y los 200 m, en el límite más cercano a Andújar (10).

Su configuración geológica presenta tres tipos de rocas dominantes, destacan a ojos inexpertos los bellos granitos que forman unos “bolos” muy singulares, una vez erosionados forman suelos arenosos. Las duras cuarcitas están presentes en los cortados más abruptos mientras que las más generalizadas son las pizarras, como son muy sensibles a la erosión, forman relieves suaves, que resultan patentes en las frecuentes lomas redondeadas.

La mayor parte de la superficie del parque está ocupada por enormes fincas cinegéticas que tienen el acceso restringido por miles de kilómetros de cercados cinegéticos. Principalmente están dedicadas a la caza mayor, por lo que abundan los ciervos, gamos, corzos, muflones y jabalís, pero algunas crían de reses bravas, vacas de carne, ovejas, caballos y cerdos ibéricos.


Alcornoque descorchado, nov. 2022. Arxiu RMiB


Este es el reino de las grandes monterías, aquí practica la caza mayor gente poderosa y acaudalada. Lo hizo el dictador Franco y su sucesor Juan Carlos I, “el campechano”. La tradición no se ha perdido, uno de los vecinos nos aseguró que aunque se oculta celosamente a la opinión pública, también caza con frecuencia el rey Felipe I, “el preparado”. Pensar que cuando era un principito adolescente y simpático, en 1996, presentó la serie documental sobre la fauna ibérica, “La España Salvaje”, donde alardeó de su teórico ecologismo (5).

 

Rafi, macho de tres años en Cabeza Parda, noviembre de 2022, Arxiu RMiB

¿Cuándo y cómo observar al lince en Andújar?

El mejor modo de poder tener la fortuna de ver un lince es realizar esperas en las zonas apropiadas, con ayuda de prismáticos y telescopios terrestres hay que batir el terreno para intentar detectar el movimiento de algún gato. Puede ayudarnos estar atentos a las señales de inquietud de urracas o cérvidos, cuando detectan su presencia. Pero recordar que son felinos, por tanto cazadores eminentemente crepusculares, el resto de la jornada el lince se dedica al descanso, les gusta solearse en invierno o dormitar a la sombra en la canícula.

El periodo en el que están más activos coincide con el celo, dependiendo de la climatología oscila entre la segunda semana de noviembre y la primera de enero. Otro periodo de gran actividad es cuando tienen las crías crecidas, estas son juguetonas y se mueven alrededor de sus madres, además ellas deben alimentar más bocas y por tanto necesitan cazar más.

Un factor importante para el observador de linces es la suerte ya que se puede coincidir con ellos en cualquier pista o carretera del parque o del entorno. Para ayudarla hay que circular despacio y con los ojos abiertos ya que la posibilidad de atropellos o no descubrirlos es alta. Cuando se coincide con ellos, es mejor moverse despacio y sin hacer ruido, así comprobaremos que no nos tienen miedo y ellos son capaces de seguir a lo suyo, ignorándonos.


 

¿Dónde encontrar el lince en Andújar?

La Lancha

Sin duda el mejor lugar donde intentar ver un lince es La Lancha. Para llegar si partimos desde Andújar, en la rotonda de la avenida Blas Infante nº 6 hay que tomar la comarcal A-6177 que sale dirección norte. Tras 14,2 km se llega al alojamiento rural Los Pinos, que cuenta con un restaurante muy recomendable. Nada más pasarlo, a mano derecha, nace la estrecha carretera JH-5002 que serpentea entre chalets y enormes pinos piñoneros que con sus raíces deforman el firme asfaltado como si fuera papel, llevar cuidado si no queréis destrozar los bajos del vehículo.


La Lancha


Una vez dejamos atrás las segundas residencias, la carretera sigue ganando altura entre vallados cinegéticos donde abundan los ciervos y gamos, además del resto ungulados silvestres. Aquí se pueden ver páridos y arrendajos. Cuando se llega a una meseta, el bosque se abre y deja paso a una dehesa aclarada, circulamos junto a unos corrales tapiados y enseguida se llega a un tentadero circular.


Comederos de granito, Arxiu RMiB


A mano izquierda aparece una pista de tierra, señalizada con un rótulo donde pone: La Lancha. Hay que seguirla durante 4,5 km, es una pista muy deteriorada que puede transitar cualquier vehículo siempre que vaya muy despacio y esquivando los baches más profundos. En ese tramo hay dehesas abiertas donde pastan reses bravas, rodeadas de cérvidos, jabalís y cerdos ibéricos. Llama la atención la presencia de unos singulares comederos construidos por picapedreros que vaciaron enormes bolos de granito, que encontraremos alineados a ambos lados de la pista. Esta zona es muy buena para ver alaúdidos, pícidos, fringílidos, córvidos y rabilargos.


Buitre negro en la Lancha, noviembre de 2022. Arxiu RMiB


Cerca del final de este tramo se pasa junto a una elaborada puerta forjada con su nombre y una cabeza de ciervo, Cabeza Parda. Un vecino nos aseguró que su reciente heredero era contrario a la caza y no dejaba practicarla. Esto había disparado las poblaciones de cérvidos y como están encerradas en un espacio finito y en una época de sequía pertinaz, se había reducido la disponibilidad de alimento por lo que las reses salvajes padecieron desnutrición severa. Esto provocó que la guardería del parque obligara al propietario a descastar un buen número de venados para reducir sus poblaciones y como se negaba a la caza con armas de fuego, contrató a un arquero.


Segundo observatorio de los Escoriales, La Lancha, Arxiu RMiB


Desde Cabeza Parda la pista mejora considerablemente el firme, entramos en la mejor zona donde poder observar un lince ibérico en libertad. El camino baja por un vallejo donde la vegetación se cierra, cuando se vuelve a abrir el paisaje hemos llegado a los Escoriales. A mano izquierda vemos como descienden las onduladas laderas. Enseguida encontramos el primero de cinco miradores que apuntan a la cola del embalse del Encinarejo. Cualquiera de ellos es ideal para sentarse en silencio, con ayuda de prismáticos y catalejo, si contamos con un poco de suerte, podremos observar el gato. No descuidéis las espaldas, algunas veces los linces  atraviesan la pista ignorando a los observadores, en ocasiones pueden pasar muy cerca. Aquí mismo se observa con facilidad una pareja de águila imperial además de buitres negros y leonados.

Curruca rabilarga, Andújar nov. 2022. Arxiu RMiB


La pista continúa serpenteando por la ladera, atraviesa un collado y tras recorrer 2,8 km llega al mirador del Jándula, situado junto al poblado de la Lancha, donde se alojaron los trabajadores que construyeron este embalse. La distancia total entre Los Pinos y el poblado de La Lancha es de 17,2 km.

 

El Encinarejo

El Encinarejo

Antaño fue una zona lincera muy buena pero en la actualidad hay menos posibilidades de encontrar al gato, sin embargo es un lugar de visita obligada y enseguida entenderéis porqué. Partiendo del complejo Los Pinos, siguiendo por la comarcal A-6177, tras recorrer 7,6 km se llega un estrecho puente de hierro que cruza el río Jándula, nada más atravesarlo nace una amplia pista con muy buen firme, entramos a El Encinarejo.

El camino de tierra circula paralelo al río que cuenta con un espectacular bosque de ribera donde reinan enormes pies de chopos, fresnos y olmos, algo más alejados del agua crecen enormes pinos piñoneros, grandes encinas y alcornoques.


Buitre leonado, Andújar nov. 2022. Arxiu RMiB


La pista sube una loma, cuando la corona, en el lado derecho del camino aparecen unos pretiles de piedra y una valla de madera. Desde allí, mirando al sur se domina una buena porción de terreno donde vale la pena hacer una espera. Siempre se ven venados o gamos, pero con suerte se puede encontrar algún lince o bisonte europeo que han reintroducido recientemente en esa finca. En la zona abunda el rabilargo, hay garzas, martinetes, martín pescador, cormorán en época invernal y oropéndolas en primavera y verano.


Urraca, Andújar nov. 2022. Arxiu RMiB


Bajando la suave loma, al alcanzar el nivel del río, aparecen un par de observatorios. El primero es el de Doña Rosa y el segundo el de Los Lastrones, ambos están techados aunque no están muy bien ubicados al quedar algo alejados del cauce. Tras haber recorrido 2,6 km se llega a los pies de la vieja presa del embalse del Encinarejo. Allí mismo, preferentemente a primera hora del día, se suele observar una pareja de nutrias y, en temporada, acompañadas sus crías.


Águila imperial ibérica adulta en la Lancha, nov. de 2022. Arxiu RMiB


Listas de aves observadas en eBird:

21/11/22.- 

https://ebird.org/checklist/S123153488

22/11/22.- 

https://ebird.org/checklist/S123153213

https://ebird.org/checklist/S123153305

https://ebird.org/checklist/S123153396

23/11/22

https://ebird.org/checklist/S123152912

https://ebird.org/checklist/S123152957

https://ebird.org/checklist/S123153029

24/11/22

https://ebird.org/checklist/S123152605

https://ebird.org/checklist/S123152741

https://ebird.org/checklist/S123152831

Águila perdicera en la Lancha, nov. de 2022. Arxiu RMiB

Bibliografía y referencias: 

(1)    https://elpais.com/diario/2001/04/16/sociedad/987372005_850215.html 

(2)    https://www.lynxexsitu.es/seccion.php?secc=NOTICIAS&id=115 

(3)    https://www.miteco.gob.es/es/parques-nacionales-oapn/plan-accion-2007_tcm30-61743.pdf 

(4) https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/notasprensa/transicion-ecologica/Paginas/2022/170622-linceiberico.aspx

(5)    https://www.turismodeandujar.com/parque-natural-sierra-de-andujar

(6)    https://valenciasecreta.com/lince-iberico-comunitat-valenciana/

(7) https://elpais.com/clima-y-medio-ambiente/2021-07-23/el-lince-iberico-se-acerca-a-cataluna-y-aragon.html 

(8)    https://www.lynxexsitu.es/seccion.php?secc=NOTICIAS&id=115 

(9)    https://www.lynxexsitu.es/ficheros/documentos_pdf/37/bookexsituvargas2009_3.pdf 

(10) https://www.turismodeandujar.com/historia-de-andujar

  

Ciervo macho, Andújar nov. 2022. Arxiu RMiB

Texto y fotos de Rafa Muñoz