DANA 2024 (1) La caquistocràcia

 

La caquistocràcia i la DANA de 2024.

 

“Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre”.

Raimon

 

 

Índex

1)      Introducció

 

2)      La caquistocràcia

 

3)      Que és una DANA?

 

4)      Casuística climatològica d’octubre de 2024

 

5)      El medi físic i els punts crítics

i)        L’embassament del Buseo

ii)       L’embassament de Forata

iii)     El barranc de Poio

iv)     El riu Magre

v)      L'encontre Magre-Xúquer

vi)     El barranc del Possalet i la Saleta

vii)   L’Horta Sud

viii)  Subconca del Gallego-Pelós-Murtal i de l'Horteta-Giles-les Canyes

ix)     Polèmica sobre el Pla Sud

x)      Polèmica per les canalitzacions dels rius

xi)     Ocupació urbanística de barrancs i rius

xii)   L’Agricultura intensiva

xiii)  Afeccions a l’Albufera de València

 

6)      L’entorn polític

i)                 Mazón, “el somriures, vividor i incompetent”

ii)                Les mentides de Mazón

iii)              L’equip del president

iv)              Salomé Pradas, “la descol·locà”

v)               Nuria Montes, “la descarà”

vi)              Argüeso, “el desaparegut”

vii)            L’únic subdirector disponible

viii)           El cap dels bombers

ix)              Un director d’Emergències gens resolutiu

x)               Un director general malastruc

xi)              Un home d’acció fidel i mut

xii)           “El comodí amagat”

xiii)         La “ciutadana” desapareguda

xiv)        La portaveu del CECOPI

xv)          El conseller “maleducat”

xvi)        El lloctinent pocavergonya

xvii)           El metge que fuig de polèmiques

xviii)         El negociador

xix)        L’exèrcit al rescat

xx)          Vilaplana i el president calent

 

7)      Els responsables de l’estat

i)        Pilar Bernabé, condemnada a callar

ii)       Fernando Grande-Marlaska, sols veu el que vol

iii)     Óscar Puente Santiago i la competència

iv)     Teresa Ribera, esguitada pel fang

v)      AEMET José Ángel Núñez, professionalitat

vi)     UME Francisco Javier Marcos, eficàcia

 

8)      Organismes i legislació

i)        Delegació del Govern

ii)       L’AVSRE, el CECOPI, el CCE i 112

iii)     Els Ajuntaments i les emergències

iv)     Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), (AEMET-CV) i (AVAEMET)

v)      Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX)

vi)     Els bombers i les Unitats de Bombers Forestals (UBF)

vii)   Els Agents Mediambientals

viii)  L’UME, la policia i la guàrdia civil

ix)     Les diferents emergències

x)      Legislació valenciana sobre inundacions i emergències

xi)     Vessant judicial de la DANA

 

9)      Condicionants socials i urbanístics

i)        El contrasentit d’un voluntariat no gestionat ni preparat

ii)       Sobre canyes, llits fluvials i riuades

iii)     Antecedents

 

10)    Cronologia d’una catàstrofe

i)            28 d’octubre del 2024, el dia d’abans

ii)           29 d’octubre del 2024, la catàstrofe

iii)         30 d’octubre del 2024, el trist endemà

iv)          31 d’octubre del 2024, el dia de dol i l’abandó

v)           1 de novembre del 2024, els voluntaris

vi)          2 de novembre del 2024, el despertar de la Generalitat

vii)        3 de novembre del 2024, la visita de la vergonya

viii)       4 de novembre del 2024, la construcció de les coartades

ix)          5 de novembre del 2024, l’inici de la reconstrucció

x)           6 de novembre del 2024,

xi)           7 de novembre del 2024,

xii)         8 de novembre del 2024, justificant l’injustificable

xiii)        9 de novembre del 2024, la indignació dels valencians

xiv)       10 de novembre del 2024, en els detalls s’amaga la veritat

xv)         11 de novembre del 2024, el jorn de “es poden haver comés errades”

xvi)       12 de novembre del 2024,

xvii)           13 de novembre del 2024, la segona DANA

xviii)         14 de novembre del 2024, el recompte de víctimes

xix)        15 de novembre del 2024, fum a les Corts Valencianes

xx)         16 de novembre del 2024, el superministre d’obres públiques

xxi)        17 de novembre del 2024, els contractes de reconstrucció per als amiguets

xxii)           18 de novembre del 2024, els primers cessaments polítics

xxiii)         19 de novembre del 2024, un militar al rescat del president

xxiv)         20 de novembre del 2024, el primer decret d’ajudes

xxv)           21 de novembre del 2024,

xxvi)         22 de novembre del 2024, el nou govern caquistocratic

xxvii)       23 de novembre del 2024, la manifestació de l’ensenyament

xxviii)      24 de novembre del 2024, la desfeta de l’Albufera i la mort d’un treballador

xxix)         25 de novembre del 2024,

xxx)           26 de novembre del 2024, les clavegueres estan embussades de fang

xxxi)         27 de novembre del 2024, el llibre valencià en l’UCI

xxxii)       28 de novembre del 2024,

xxxiii)      29 de novembre del 2024,

xxxiv)     30 de novembre del 2024, la segona manifestació contra Mazón

 

11)   Conclusions

Annex 1 Pluja acumulada

Annex 2 Enllaços i referències

 

1.       Introducció

Amb aquesta crònica de la DANA de 2024 encete una nova etapa en el Bloc. Fins ara el principal focus d’aquest quadern estigué centrat en la biodiversitat, especialment intentà divulgar sobre el món de les aus. Ara obriré el punt de vista, per la meua evolució personal i pel convenciment que ens acostem a un punt d’inflexió crític, que marcarà el nostre futur com espècie, llavors cal parlar molt més d’ecologia. Quin millor començament que intentar explicar la complexitat i la magnitud que implicaren les inundacions del 29 d’octubre de 2024. Intentaré aprofundir les causes climatològiques i físiques del medi, en l’entorn polític i en els gestors que intentaren gestionar la crisi: Farem una aproximació als organismes administratius que estigueren implicats i també esbrinarem els condicionants socials-urbanístiques per a endinsar-nos en una cronologia detallada dels fets. Com a societat no tenim més opció que aprendre de les errades i preparar-nos per la nova era que els valencians acabem d’inaugurar.

 

2.       La caquistocràcia

Hi ha un terme que gasten en politologia: la caquistocràcia. Aquesta paraulota designa un govern format pels més ineptes, els més incompetents, els menys qualificats i els més cínics d’un determinat grup social. El 29 d’octubre al centre del País Valencià caigué una tempesta de proporcions bíbliques, tècnicament va ser una DANA. La gestió tan dolenta que va fer el govern valencià d’aquestes inundacions provocà més de 224 morts. Doncs analitzarem aquest episodi on concorren diferents circumstàncies que malauradament seran habituals en aquest nou temps del segle XXI. D’una banda, tenim una mostra de la nova climatologia que acabem de provocar amb el canvi climàtic antropogènic, d’altra tenim singular la gestió que va fer la crisi un govern liberal-populista, opció que comença a imposar la seua hegemonia arreu el món.

 

3.       Que és una DANA?

Una DANA és un fenomen atmosfèric caracteritzat per la col·lisió de dues dinàmiques diferents que concorren segons l’altitud. D’una banda, una borsa de baixes pressions en les capes altes de l’atmosfera d’aire molt fred, quan queda aïllada de la resta de baixes pressions que dominen la zona de borrasques que roda al voltant del polo nord i aplega a la nostra latitud sol quedar-se ancorada a un lloc geogràfic concret, sense menejar-se molt respecte de la resta d’aire circumdant. Si aquesta illa d’aire fred en les capes altes coincideix amb aire calent i humit en les capes baixes, interaccionen provocant precipitacions torrencials, una gota freda o una DANA. Els mesos de tardor a casa nostra sovint tenim vent de llevant que espenta un aire calent i humit. En entrar a la costa i xocar amb les serralades litorals eixe aire calent carregat amb molta humitat guanya en altura i interacciona amb la bossa d’aire fred. Aquestes circumstàncies atmosfèriques solen ocórrer als mesos de tardor, quan el mar Mediterrani està molt calent després de la insolació de l’estiu i aporta més humitat, a més aquest és el moment que les bosses d’aire fred polars tornen a enfortir-se després del període estival. En eixos casos sabem que ens esperen fortes inundacions. Segons María José Estrela, catedràtica de Geografia en la Universitat de València, “Aquesta DANA en concret va ser tan devastadora perquè va estar molts dies ancorada, pegant voltes pel sud d’Espanya i el Mediterrani”, això va permetre que l’aire càlid i humit de les capes baixes s’ajuntarà amb l’aire fred de les capes altes provocant un diluvi molt intens.

 

À Punt, explicació de la DANA a migdia del 29 d'octubre

4.       Casuística climatològica d’octubre de 2024

El 29 d'octubre, meteorològicament parlant, teníem vent de Xaloc en altura que fixà la borsa d'aire fred, mentre en superfície bufava ven de Gregal espentant aire calent i molt humit procedent del Mediterrani, doncs eixe dia tinguérem damunt nostre la fàbrica del diluvi. La forta intensitat del fenomen la causaren unes noves circumstàncies climàtiques, perquè teníem rècord de la temperatura de l’aigua del Mediterrani. Segons dades del Climate Change Institute de la Universitat de Maine, la temperatura de la superfície del mar Mediterrani entre 1901 i 2024 havia marcat el seu màxim els mesos d’octubre i novembre d’aquest any, amb una pujada d’1,79 °C. A finals d’octubre el mar en el golf de València tenia una mitjana de 22 °C, que va oscil·lar entre els 15,5 °C de mínima i els 28,4 °C de màxima. Eixes temperatures més caldes afavoriren la presència de molta més humitat en l’atmosfera, que es va convertir en més combustible per a generar unes pluges molt més torrencials. 

Un estudi preliminar que publicà World Weather Attribution, tot i que sols va tenir temps per analitzar les dades inicials, va concloure que la DANA del 29 d’octubre tingué unes pluges un 12% més intenses del que era habitual. De fet, Toris arreplegà 630 I/m² en 24 hores i va batre el rècord anterior de torrencialitat que tenia Vinaròs, enguany el municipi de la Ribera Alta va comptabilitzar 158 l/m² en una sola hora. Aquest estudi va deduir que la pujada de temperatures provocades pel canvi climàtic antròpic va multiplicar la violència d’aquest episodi de pluges. Una mala notícia és una altra de les seues previsions, diuen que a casa nostra es reduirà el període de recurrència d’aquestes grans tempestes a la meitat, a partir d’ara tindrem el doble de probabilitat de patir-les a conseqüència de l’augment mitjà de temperatures d’entre 1,3 i 1,5 °C. 

 

5.       El medi físic i els punts crítics

           i) L'embassament del Buseo

L'endamà del 29 d'octubre, pany de la presa del Bueso.

L’embassament del Buseo té una capacitat de retenció de 7,5 hm³. Està situat al costat de Xera, i arreplega aigües del riu Reatillo que té una conca de 148 km² i és un afluent del riu Túria. El construïren en 1903 per a facilitar el regadiu i la seua gestió correspon a la Generalitat. Es tracta d’una presa d’arc de gravetat que buida per un canal lateral. La presa s’alça 50 metres del llit i està dissenyada per a retindre fins a 8 hm³, com a desaigüe té un sobreeixidor lateral amb una capacitat d’evacuació de 60 m³/s. Per sort, el dia 28 d’octubre aquest embassament estava pràcticament buit amb 0,77 hm³, un 10,23% de la seua capacitat. El dia 29 plogué molt a la seua conca, es calcula que li entraren 2.000 m³ i pogué amollar 1.000 m³. A les 21:00 hores es va omplir del tot i l’aigua acabà eixint-se per dalt del pany. Segons càlculs dels tècnics l’embassament estigué al 113,86% de la seua capacitat. El nivell de les aigües pujà entre 2 i 2,5 metres per damunt de la presa, en sobreeixir i caure al peu, provocà danys estructurals tant al pany com al rocall on es fonamenta. El 31 d'octubre, la precarietat de l’estructura de la presa obligà a declarar l'escenari 2 del Pla d'Emergència. Es tracta d'una figura d’emergència hidràulica pel seriós perill de trencament o avaria greu d’un embassament i no hi ha capacitat d’assegurar el seu control mitjançant les mesures ni els mitjans disponibles. L’endemà s’envià personal de l’UME per a mantenir el monitoratge permanent amb drons. Per sort havia baixat prou el nivell de la presa, per la qual cosa la consellera Susana Camarero va afirmar que no hi havia perill imminent, tot i que la por que tenien era que tornaren les pluges torrencials. El 12 de novembre la Generalitat aprovà inversions d’urgència per valor de 4,7 milions d’euros per a consolidar la presa. El dia 14 es va comprovar que hi havia cinc punts amb filtracions entre el rocall de les muntanyes que envolten el pany de la presa. Tot mentre continuaven buidant 3,35 m³/s per a baixar el nivell i reduir la pressió de l’aigua embassada amb l’objectiu d’evitar el seu ensorrament i poder iniciar treballs de consolidació. El 18 de novembre es va comprovar que les filtracions havien cessat gràcies a l’acusat descens de nivell de les aigües que havia baixat 10 metres. La primera localitat que hi ha aigües avall és Xera, però està damunt una muntanya lluny de l'acció de les aigües. Més complicat el tingué el dia 29 d'octubre Sot de Xera. Es tracta d'una xicoteta localitat de muntanya que compta amb 456 veïns. Està al fons de la vall, 4,5 km, aigües avall de la presa. El nucli urbà està situat a la vora del riu, a més partit en dos barris, cadascun dels quals està a un costat del riu. La riuada provocà l'evacuació preventiva de 50 veïns, trencà els dos ponts que comunicaven els dos barris i enderrocà algunes de les cases que estaven a la vora del riu, cosa que provocà la mort d'un pare i el seu fill de quatre anys.

 

L'embassament de Forata desaiguant el 29 d'octubre

ii)       Embassament de Forata

Aquesta presa situada al terme de Iàtova es va construir en 1969 per a interceptar la conca alta del riu Magre. La instal·lació  té una capacitat màxima 37,3 hm³, l’equivalent a 37.300 milions de litres d’aigua. Aquest embassament compta amb una presa de gravetat que el 28 d’octubre tenia acumulat un 16,72%, un total de 5,28 hm³. El dia de la tragèdia, a les 10:55 hores tenia poc més, sols 5,58 hm³, però a les 13 hores pujà als 6,46 hm³ i a les 17:55 hores la presa havia retingut una allau de 31,59 hm³, arribant a omplir-se a les 19:15 hores, pujant al seu màxim de 37,17 hm³. Llavors CHX no tingué més remei que obrir comportes per a buidar el màxim que donaven, 900 m³/s. A les 16:55 hores CHX comunicà a Emergències que en les següents hores baixarien pel tram mitjà i baix del Magre més de 1.000 m³/s, que afectarien seriosament les localitats de Montroi, Real, Alfarb, l’Alcúdia i Algemesí. Foren unes hores d’angoixa perquè a Forata li entrava el doble d’aigua de la que podia buidar i els tècnics dubtaren que la presa aguantarà la pressió. Per sort, els cabals entrants minvaren i la presa suportà el pitjor escenari de la seua història. La por al possible trencament d’aquest embassament centrà bona part de l’atenció de CHX i del CECOPI. De fet, els tècnics consideraren la possibilitat que a les 21 hores col·lapsarà aquesta infraestructura. Això evità que prestaren atenció als cabals fluctuants de la rambla de Poio. Segons declaracions del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Arturo Mazón Guixot (Alacant, 1974) fou la trucada del secretari de Medi Ambient, avisant-li del perill de trencament de Forata la que provocà l’emissió de l’alarma de les 20:11 hores, quan aleshores la tragèdia la protagonitzava la rambla de Poio, i al CECOPI ningú s’havia adonat!

Emergències convoca als municipis de la ribera del Magre i del Xúquer aigües avall de Forata per a una multiconferència les 18.45 hores, per a coordinar actuacions dabant el perill de trencament de la presa. Aquesta conferència no es va fer, tal volta perquè Argüeso estigué desaparegut tot el dia de la DANA. Llavors, Miguel Polo, president de CHX, parlà per telèfon amb regidors i alcaldes, en les comunitats de regants de Carcaixent, Barxeta, Albaida, Carlet, Algemesí, Montroi, Fortaleny, Albalat de la Ribera, Riola o Cullera, a més d’intentar-ho sense èxit amb uns altres, com fou el cas de l’alcalde de Real perquè caigueren les comunicacions telefòniques.

Barranc de Poio, intersecció amb l'A-3, 29/10 13:30 h. Foto ElDiariocv

 

iii)     El barranc de Poio

La conca hidrogràfica de la rambla de Poio s’estén per 622 km² i té un desnivell superior als 1.000 en els 50 km de longitud que hi ha des de les serres de Xiva i Setaigües fins a la seua desembocadura en l’Albufera. Al llarg del seu recorregut rep diferents noms i diferent amplària, abans de l’A-3 arriba 120 m, després s’estreny fins als 24 metres. En 2004 finalitzaren les obres de canalització dels 11 km del seu tram baix, entre Paiporta i l’Albufera. Eixa actuació sols era una part del que estava previst i en realitat sols pretenia delimitar la seua llera per a permetre construir en la resta de la seua àrea inundable. També hi havia redactat un projecte d’adequació ambiental i drenatge de tota la conca de Poio per part de CHX, tot i que es quedà esperant finançament per part de l’estat, cosa que mai s’aprova pels vots del bipartidisme sumats als de VOX. Confederació Hidrogràfica del Xúquer va declarar el Barranc de Poio com a àrea d'Alt Risc Potencial i Significatiu d'Inundació (ARPSI), llavors en redacció del Pla de Gestió de Riscos d'Inundació (PGRI) de la seua conca havien d’elaborar els corresponents mapes de perillositat i dels riscos d'inundació, a partir de 2013. En eixa documentació recolliren la relació de 99 inundacions històriques que van baixar per eixe barranc. Eixos minsos 11 km van pretendre domar el Poio fent-li un caixer de ciment i formigó que poguera evacuar fins a 800 m³/s, evidentment es quedà massa curt davant dels 2.000 m³/s que arribaren per la seua llera. Però encara hi ha més, a banda del tsunami que baixava pel Poio no es mesura riuada que baixava pel barranc de l’Horteta que no s’ha pogut quantificar i que junts,  possiblement, duplicaren el cabal inicial de 2.000 m³/s. La canalització del tram final fou molt responsable d’agreujar la destrucció perquè concentrà el cabal i l’accelerà, multiplicant la seua capacitat de destrucció. Eixa onada baixant a tota velocitat, quan es va desbordar sobtadament provocà bona part de la mortalitat que patiren a l’Horta Sud. Ningú no va avisar de l’avinguda del barranc de Poio perquè no el prestaren atenció. Hi hagué diverses raons, primer no ajudà que a migdia les pluges torrencials que caient a Xiva, Xest i les del sud de Riba-roja de Túria tingueren un fort augment del seu cabal que aplegà als 193,93 m³/s. El problema fou que a les 12 hores va baixar fins a un mínim de 37,51 m³/s. A les 12:56 hores, un grup de la Unitat de Bombers Forestals de Bunyol va rebre l’ordre del Consorci Provincial que anaren a controlar el cabal del barranc de Poio, a Xiva. Com els cabals continuaren baixos, a les 15 hores, tot el món al CECOPI degué oblidar-se d’ell. Malauradament, el volum de l’aiguat tornà a pujar, en un principi poc, però a les 17:00 pujà fins als 325,52 m³/s. Malgrat que això no era res comparat amb el que s’estava gestant. A les 18:00 hores pel seu llit anava un tsunami de 1.725,89 m³/s i una hora després, encara pujà més, arribant als 1.938,71 m³/s, moment en el qual la riuada s’endugué la caseta on estava l’equip de control d’aforaments, just abans de creuar l’A-3. Quan pitjor estava el Poio, entre les 18 i les 19 hores, es va fer un recés al CECOPI. Salomé Pradas desconnectà a la delegada del govern, a l’UME, a l’AEMET i al CHX i no els tornà a donar pas fins a les 19:00 hores. Fins a les 18:12 quan va tocar al batle de Cullera, Mazón no havia donat senyals de vida. Just a les 19:00 hores, quan el president de la Generalitat anava en cotxe cap al CECOPI a l’Eliana, tots els ulls estaven centrats en l’embassament de Forata per por a que poguera enfonsar-se. També a eixa hora estava molt crítica la presa del Buseo. Just en eixa mateixa hora terrorífica es multiplicaven les cridades demanant auxili i les localitats negades augmentaven per segons. En el CECOPI quan tornaren a donar pas a tots els membres i l’únic que faltava era el president perdut, amb eixe panorama crític, amb molts fronts oberts, ningú va pensar en el Poio. Llavors la gran avinguda va botar l’A-3 i en pocs minuts caigué un tsunami sobre l’Horta Sud. Segons els geòlegs les aigües hi arribaren fins als 3 metres d’alçada, tot sense que ningú avisarà a l’Horta Sud.

 

El Pontón, Requena, l'endemà, foto de Javier Requena a LEVANTE EMV

iv)     La conca alta del riu Magre

El riu Magre és un afluent del riu Xúquer que té una longitud de 126 km, la seua conca s’estén per 1.543,7 km² i el seu cabdal mitjà és de 0,91 m³/s. Neix al vessant est de la serra de Mira, a Conca, aviat entra al País Valencià per a baixar pels plans de Sinarques, passant per Utiel, on s’uneix al riu Mare que baixa de Caudete de les Fonts. A Utiel encaixonen un rierol que generalment sols és un filet estret d’aigua. 

Després entra a la Vega per arribar prop de Requena, aquesta vila tingué la precaució d’allunyar-se del riu i pujar-se’n a dalt d’un turó. Llavors el riu talla una profunda i estreta vall que parteix les serres de Cabrelles i Martés per anar a descansar a l’embassament de Forata. Quan passa les comportes rep aigües del vessant sud de Bunyol, llavors  travessa la Vall dels Alcalans, a la Ribera Alta, per anar a morir al tram baix del riu Xúquer, al costat d’Algemesí i molt prop de la mar. 

El dia 29 d’octubre el riu Magre a l’altura de Requena dugué un cabal màxim de 27,32 m³/s. Les fortes pluges que caigueren al llarg de tot el seu recorregut provocaren moltes destrosses. En el seu tram alt, a Utiel s’endugué la pitjor part perquè la localitat havia crescut cap al llit del riu i a més és l’únic tram de la part alta que van formigonar, en eixir-se l’aigua arribaren les destrosses.

Després d’ofegar Utiel, l’avinguda del Magre s’emportà quasi tots els ponts que hi havia en la vega fins a Requena, però la resta de pobles manté prou distància amb el Magre i no patiren grans desfetes. Un riu Magre que duia més de 1.000 m³/s també enderrocà el pont medieval de Xalans, molt prop de la vila de Requena. Aquest pont tenia un basament medieval que ja havien trencat diverses riuades. La primera documentada l’assotà poc abans de 1597. El Magre tornà a enfonsar-lo diverses voltes més fins que el van refer, en 1735 i després aguantà en peu fins a l’avinguda del 29 d’octubre. Aigües avall del Magre patiren fortes inundacions moltes localitats de les dues Riberes i la riuada estigué a punt de trencar la presa de Forata. 

 

Riu Magre a Algemesí, 29/10 a les 13:30 hores. Foto d’Òscar García a LEVANTE EMV.

v)      L’encontre Magre-Xúquer

El riu Magre baixa abraçant Algemesí pel sud per a trobar-se el Xúquer, just després que haja deixat arrere Alzira. Els dos rius envolten per sud Albalat de la Ribera i freguen Polinyà del Xúquer, Riola i Fortaleny. El nucli vell de Sueca tot i estar ben prop està sàviament construïda dalt d’un turó i, generalment no es veu afectada per les riuades. El capvespre del 29 d’octubre patiren fortes inundacions les localitats veïnes de l’encontre del Magre i del Xúquer, com eren les de la Ribera Alta: Algemesí; Alginet; Alfarb; Catadau; Llombai; Real; l’Alcúdia; Guadassuar; part d’Alzira; Montroi; o Benifaió. Després un Xúquer prenyat amb el riu Magre dibuixa uns meandres que en eixir-se van negar els pobles riberencs de la Ribera Baixa: Albalat de la Ribera Baixa; Corbera; Polinyà de Xúquer;  Fortaleny; Llaurí; Riola; Sollana; Almussafes; Benicull de Xúquer; la part baixa del terme de Sueca; Favara; i Cullera. Molts veïns de la Ribera Baixa no es podien creure que l’avinguda haguera baixat pel Magre, fins aleshores sempre havien vingut del Xúquer.

 

Foto del bloc: De Festa en Festa 2.0 (defestaenfesta.com) 

vi)     El barranc del Possalet i la Saleta

Aquesta és coneguda com la rambla invisible perquè bona part del seu recorregut està soterrat baix ciment. Té la seua capçalera a Xest on s’anomena barranc del Possalet i arreplega les aigües d’escorrentia d’eixa localitat més les que cauen al sud de Riba-roja de Túria. El seu recorregut continua cap a Loriguilla i la Reva, però només aplegar al polígon de l’Oliveral desapareix entre naus industrials. Llavors anava per on hui s’alça València 2000, l’A-3, pel barri de Sant Josep Artesà de Quart i pel centre Comercial Bonaire on el seu llit torna a aparéixer tot i que es redueix a una amplària de 14 metres, convertint-se en un embut. En arribar a la zona industrial de Quart de Poblet i Aldaia l’anomenen barranc de la Saleta. Llavors separa Aldaia d’Alaquàs i torna a desaparéixer en arribar als polígons de Xirivella, finalment, la seua escorrentia entropessa amb la V-30 i el nou llit del Túria, sense trobar cap eixida. El sense sentit de soterrar una rambla té un greu problema, quan plou en ganes hi ha inundacions, en el cas de la DANA fou un autèntic desastre que provocà la mort de molts valencians. Aquesta riera va ser la responsable de la inundació de Loriguilla, del polígon i part de la vila de Quart de Poblet, d’Aldaia, Alaquàs, Xirivella i la Torre de València. Encara que es considera com la mateixa unitat hidrològica que el barranc de Poio, té un recorregut independent que va paral·lel, tot i que molt prop al Poio, però sense unir-se. Com ell hauria de desembocar prop de Pinedo, però es queda atrapat pel nou llit del Túria, com no pot desaiguar augmenta les afeccions de les inundacions. Cada volta que plou fort s’inunda el triangle Xirivella, Alaquàs i Picanya, per això aquestes localitats fa quaranta anys que reclamen solucions, com que trauen el barranc del centre d’Aldaia i que facen una desembocadura. Davant de grans precipitacions tampoc serviria de molt perquè caldria garantir-li un llit, una planura d’inundació que estiguera lliure de ciment, a més de facilitar-li una eixida prou gran al llit del Túria. El dia de la DANA l’aigua en trobar els obstacles urbanitzats es va desviar, anà cap a l’aeroport de Manises, va agafar l’A-3 com si fos un tobogan i entrà a Quart de Poblet negant els barris més baixos.

 

Mapa del Visor Cartogràfic GVA, zones inundades a l’Horta Sud

vii)    L’Horta Sud

L'Horta Sud fou la comarca que més intensament va patir les conseqüències de les inundacions. Es tracta de la tercera comarca amb més població del país, amb 483.000 habitants, davant sols té el cap i casal amb 808.000 veïns i l'Alacantí amb 509.000. També és la tercera comarca amb més densitat de població amb 1.563 hab./km², sols va després de València Ciutat amb 6.000 hab./km² i de l'Horta Nord amb 1.770 hab./km². Aquesta densitat junt amb la complexitat del seu teixit productiu amb molta indústria o amb moltes zones comercials, carreteres i vies de ferrocarril que foren assotades per les inundacions, provocaren moltes pèrdues de vides, d’habitatges i d’infraestructura econòmica. Per dues raons principals, eixe dia no va ploure quasi res i ningú va enviar les alarmes per a protegir la ciutadania, quan els aplegà el missatge al mòbil, les víctimes d’eixa comarca o tenien l’aigua al coll o ja estaven ofegats.

 

Foto d’un vídeo del barranc de l’Horteta a Torrent, 18:26 h del 29/10. A LEVANTE EMV.

viii)  Subconca del Gallego-Pelós-Murtal i de l'Horteta-Giles-les Canyes

Hi ha un grup de barrancs i rambles que neixen a les muntanyes de Godelleta com el barranc de Gallego i el Murtal o el Pelós que recull l’escorrentia dels turons del sud del terme de Xiva. Tots tres s’ajunten per a desembocar al Poio, poc després de travessar l’A-3 en el terme de Quart de Poblet. D’altra banda, està el barranc de l’Horteta que neix a Toris, el Giles que ho fa a Montserrat i el de les Canyes que neix als altells al sud del terme de Torrent. Tots tres s’uneixen per a separar el Mas del Jutge del nucli urbà de Torrent, poc després moren al Poio, just al costat del carrer Llíria i del pont del camí dels Fornells, en la capital torrentina.

Bé, doncs aquest grup de barrancs i rambles el 29 d’octubre arreplegaren bona part de la “plutjarrà” que marcà els màxims d’eixe jorn, la que mesuraren les estacions de Toris, Godelleta, Montserrat o Xiva. Com que no hi ha mesurament dels cabals d’aquest sistema de rambles, sols es pot fer una aproximació. De resultes d’eixos càlculs, es dedueix que per aquests rierols baixà molt més que els 2.000 que baixaren pel Poio, pogueren ser prop dels 4.000 m³/s. De fet, la inundació total que baixà pels dos vessants i arribà fins a Picanya i Paiporta degué ser de 6.000 m³/s, la qual cosa provocà que la inundació anara més enllà de la seua conca natural.

 

Foto de Xavi Arnau, Nou Llit del Túria per Quart de Poblet, 29/10

ix)     Polèmica sobre el Pla Sud

Després de les greus afeccions que provocà la riuada de 1957 a València es va decidir desviar el riu Túria cap al sud de la ciutat i es va preparar un llit molt ample, el conegut com a Pla Sud. En la DANA de 2024 pareix evident que eixes obres de canalització del Túria van ajudar que València ciutat no s'inundés. En canvi, tot i que no és tan evident, hi ha moltes probabilitats que aquesta infraestructura agreujarà les inundacions de les localitats que estan al voltant del barranc de la Saleta-Possalet. A més també va fer de dic de contenció que ben segur provocà una pujada del nivell de l’aigua a Xirivella, la Torre, el Forn d’Alcedo o Castellar Oliveral.

Cal assenyalar que les pluges torrencials foren més fortes en la conca del riu Magre i en els barrancs que neixen a Xest, Xiva, Riba-roja de Túria, Toris i Montserrat. A la conca del Túria també plogué molt, però no tant. Si eixe diluvi hagués caigut en la conca mitjana del Túria, a pesar de tenir diversos embassaments per a retenir-la, potser s’haguera desbordat el Túria, perquè de fet el nou llit arribà a baixar pràcticament ple. Malauradament, cap de les infraestructures hídriques que tenim estaven preparades per a contenir la gran quantitat d’aigua que caigué. El pitjor de tot és que amb l’escenari de canvi climàtic, és molt probable que puge el volum de les precipitacions, llavors hauríem d’ampliar les rieres, preses i canals per a evitar noves catàstrofes hídriques.

 

Canalització del Magre a Utiel que sols agreujà la riuada, 24/11/24, Arxiu RMiB

x)      Polèmica per les canalitzacions dels rius.

La canalització del llit d’un riu amb un caixer recobert de formigó fa que augmente la velocitat de l'aigua. Encara que això afavoreix la capacitat d’evacuació hídrica per reduir la fricció, en canvi, afavoreix un augment de la velocitat del cabal, puix augmenta la força destructiva de l’aigua. Un riu canalitzat mentre mantinga la capacitat d’evacuar el cabal que li entra funcionarà amb eficàcia, malgrat que si el volum hídric excedeix la capacitat del caixer, l’aigua s’eixirà fora, amb molta més velocitat i provocant una inundació sobtada que serà molt més mortífera. Més velocitat de l’aigua augmenta la capacitat d’arrossegament dels obstacles, com contenidors, vehicles i runes. D’altra banda, l’altre model d’un riu o una riera és el que ha desenvolupat la natura gràcies a mil·lennis d’experiència, és un llit naturalitzat. Davant una precipitació amb cabals extraordinaris aquest model comptarà amb vegetació a les vores que reduirà la velocitat de l’aigua, reduint l’erosió de la glera i l’arrossegament de restes vegetals i sediments. A més, si la riera compta amb una zona d’inundació ampla, amb meandres, això permetrà disposar de més superfície per a facilitar l’expansió de l’aigua, reduint la seua velocitat i el volum de líquid en circulació i l’altura de la inundació. Així s’afavoreix la sedimentació dels materials arrossegats i l’absorció d’aigua pel sòl per a nodrir les aigües subterrànies. També es redueix la capacitat d’un augment sobtat del nivell i la velocitat de la inundació, minvant significativament la possibilitat de mortalitat. Hi ha molts eixamples dels avantatges de la renaturalització dels rius, com és el cas d’Ontinyent, en les actuacions fetes al barri de la Cantereria, al costat del riu Clariano o al darrer tram de riu Arga, a Navarra.

 

Utiel, ocupació del llit del Magre, 24/11/24, Arxiu RMiB

xi)     Ocupació urbanística de barrancs i rius

L'avarícia de constructors i polítics és incapaç de cap planificació del territori, perquè l'objectiu d'ambdós col·lectius són els beneficis econòmics, com més ràpids en el temps, millor. La lògica del benefici econòmic reclama desregulacions de les zones inundables per a poder obtenir més superfície per a construir. Davant els sucosos beneficis que obtindran no importa que l’endemà ens caiga un diluvi, perquè els que s’ofegaran seran uns altres.

Com a eixample, en 2017 vuit municipis de l’Horta Sud: Albal, Aldaia, Alfafar, Manises, Massanassa, Picanya, Quart de Poblet i Xirivella, demandaren judicialment a CHX per a exigir que rebaixarà les exigències per a definir les zones inundables i limitar la seua edificació. Aleshores, una zona declarada com a inundable implicava greus limitacions per a construir dins, però el Tribunal Suprem, en 2019 va rebutjar els arguments dels municipis. Açò és una clara mostra que la responsabilitat per la gestió del territori, i en concret l’edificació en zones inundables, també és responsabilitat directa de molts consistoris, amb alcaldes de sigles partidistes molt diferents. Un altre el tenim el 21 de març del 2022, el conseller de Foment i Infraestructures de Múrcia, José Ramón Díez de Revenga (@JRDiezdeR) demanava al govern de l’estat que retirarà els mapes de zones inundables perquè paralitzaven les llicències per a construir, tot mentre afirmava en premsa: "Al final no es podrà construir enlloc". Més prop tenim una bona mostra amb la reducció que acaba d’aprovar la Generalitat per a reduir la franja de protecció a la vora del mar.

Enfront de l’oblit de les zones d’inundació tenim la saviesa dels estudis científics que ha permés comprendre el funcionament del medi fluvial i dels processos climàtics, quelcom plenament coincident amb l’experiència de la tradició. Bona mostra d’això és la dita: “a la vora del riu, no faces el niu”. Davant el negoci immobiliari ningú no es para en pensar que està demostrat que el canvi climàtic també accelera l’augment del nivell del mar i que empitjorarà la violència de les tempestes augmentant les inundacions en zones costaneres. Demà quan una tempesta marina provoque una tragèdia, amb els diners de tots s’hauran de pagar indemnitzacions, reparacions de platges o construir espigons. Cosa que mai pagaran ni els polítics que van autoritzar l’edificabilitat prop del mar ni els empresaris que compraren sòl per quatre xavos i s’ompliren les butxaques venent apartaments en primera línia de la platja.

 

Viñas Utiel, Arxiu RMiB

xii)   L’Agricultura intensiva

El camp valencià va patir de valent la destrucció de la DANA que va afectar 25.500 hectàrees, que pertanyien a més de 10.000 llauradors i va fer malbé 650 milions de quilos d’aliments. L’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja) valora les pèrdues en 1.000 milions d’euros. El que denuncien els agrònoms mediambientalistes és que una agricultura intensiva que prioritza la producció, elimina tota coberta vegetal que no siga productiva als conreus, llavors deixa desprotegit el sòl i davant fortes precipitacions es produeix una pèrdua de sòl fèrtil. Sense coberta vegetal al sòl, l’aigua té una escorrentia més violenta i destructiva, és molt ràpida i empitjora les conseqüències de les inundacions. Les grans finques agrícoles amb rec a degoteig afavoreixen l’escorrentia de la pluja que no fa falta per als cultius, perquè evita la germinació de les “males herbes”, reduint despeses addicionals en herbicides per a erradicar-les. En 2024 un 23% de la superfície total dels conreus a tot l’estat era de regadiu, a casa nostra la superfície de regadiu era de 307.269, un 52,1% del total conreat. Una altra de les afeccions de l’agricultura intensiva és que simplifica el paisatge, llevant marges verds, arbres, barranqueres i erms, això implica més metres de sòl sense coberta vegetal, més escorrentia, menys infiltració al subsol, puix riuades més intenses. És necessari recuperar els paisatges agrícoles tradicionals per a guanyar en recuperació hídrica i reduir l’augment de l’escorrentia i la violència de les inundacions.

 

xiii)  Afeccions a l’Albufera de València

Ambdues riuades principals afectaren el parc natural de l’Albufera de València. La pitjor fou la que baixà per l’Horta Sud que arrossega tones de fem i contaminants. El Servei Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València va elaborar un informe on valorava el preu de recuperar el parc de les afeccions que li provocà la DANA que pujaria als deu milions d’euros per a netejar i regenerar-lo. El parc va rebre 120 hm³ d’aigua quan té una capacitat 29 hm³, això implicà una entrada de fins a un 70% més del que li entra en un any. Llavors el nivell de l’Albufera pujà més d’un metre abans que el bombatge i l’obertura de comportes pogueren evacuar-la al mar. Es pensa que la riuada arrossegà 85.000 m³ de fem i residus diversos, omplint-lo amb desenes de tones de contaminants, detergents, olis, greixos, hidrocarburs, medicaments o metalls pesants que afectaran greument la qualitat de les aigües. L’acumulació d’aquests residus i de tones de restes vegetals poden provocar un desequilibri que acabe afectant la vida aquàtica per l’eutrofització. A més l’aiguat va dur 6.600 m² sediments al fons del llac que caldria dragar, a més provocà desperfectes en séquies i camins, motors i cassetes. El mar tornà a les platges centenars de metres cúbics de tota mena de residus, molts d’ells canyes que tapen tota l’arena.

 

6.       L’entorn polític 

i)                    Mazón, el “somriures vividor i incompetent”

Els president “somriures”, es defineix a la xarxa X com a president de la Generalitat, president del PPCV, advocat i “runner”. Sempre fou espavilat i simpàtic, tot i que la seua biografia el delata. Sent un jovenet de dinou anys s’apuntà a Noves Generacions del PP, llavors estudiava dret, però en realitat a ell li agradava la cançó melòdica, fent el paper de cantant simpàtic. La seua principal virtut va ser tenir un instint especial per a saber acostar-se al millor caliu, amb això aconseguia amagar que era una xitxarra, un vividor mandrós que mai volgué treballar molt. 

En 1995 en arribar al poder el seu padrí Zaplana, amb 21 anyets el feren director de l’Institut Valencià de la Joventut. Pot ser que pensaren que amb les cançonetes melòdiques encisaria molt jovent. Com molt dels militants del PP es llicencià en Dret, en aquest cas ho feu en 1997, a la Universitat d’Alacant. En 2003, quan arribà Camps a la Generalitat el nomenà director general de Comerç i Consum. Tot i que li durà poc el càrrec perquè era un dels cadells de Zaplana i una volta s’assentà en el poder, Camps va defenestrar tots els zaplanistes. En un partit tradicional qui guanya col·loca als seus i assassina políticament als lloctinents del perdedor. 

Llavors tornà a Alacant on li feren lloc a les llistes municipals de Catral i això li facilità l’accés a la Diputació d’Alacant, on va ser vicepresident encarregat de la gestió de les carreteres. Es va dedicar a complir amb tot el que li encomanaven els seus majors, sense protestar i amb bona cara, per això, l’any 2006 estigué imputat en el cas Brugal. Fent de regidor i amb un càrrec en la diputació no tenia molta feina, per això entre 2011 i 2013 s’entretingué en el grup musical Marengo. Com tenien molts amics importants passaren a la fase final on es triava el representant per al festival d’Eurovisió. Malgrat les recomanacions, com eren una mala còpia de Julio Iglesias, massa melosos i prou lletjos, no duraren massa en el mon melòdic. 

Quan tornà el bon ven per a Carlos quan va finalitzar travessia del desert del PP que significà el govern del Botànic. En 2019 va eixir regidor d’Alacant i el feren president de la Diputació, eixe va ser el seu primer gran èxit i l’aprofità per a passejar somriures per tot arreu i cridar l’atenció dels caps pensants del PP que buscaven cares noves per a rejovenir el partit de les dretes. En eixos moments el PP era una mescla de dinosaures polítics cremats per anys de corrupció i uns joves, provinents de famílies bé als quals tota la seua carrera vital es reduïa a fer de palmers en les Noves Generacions. Com dins del planter popular els quedava poca cosa presentable, es decidiren per encimbellar al maduret simpàtic, el que pareixia ser el més modernet, Mazón. Puix ni més ni menys que el feren president del PP d’Alacant, com no trobà opositors de pes a València ni amb la castellonera Isabel Plàcida Bonig i Trigueros (Castelló de la Plana, 1970), en 2021 el feren cap del PP de la CV. 

Amb la ventolera del canvi bufant-li en el cul, en 2023 va guanyar les eleccions a Corts sense majoria absoluta. Va fer unes negociacions exprés amb VOX que duraren poc més d’un cafenet, en les quals va dir que sí a tot el que l’exigien els ultradretans. Mentre es reunia amb els ultradretans sembla que també tingué problemes de cobertura al mòbil perquè tancà l’acord sense consultar a Alberto Núñez Feijóo​ (Orense, 1961). Sense demanar el vistiplau de Madrid es va convertir en president de la Generalitat i boicotejà les possibilitats de Feijóo de formar  govern del PP a l’estat. Mazón va enllestir un govern a la seua imatge, eren un grup de madurets amb l’únic mèrit que havien pujat en el PP amb un somriure en la cara i sense fer res més. No eren grans polítics, ni gestors, ni responsables, ni professionals de res, fins i tot no sabien furtar amb la gràcia que el feren els seus predecessors. Dels ultradretans sols assenyalar que els seus mèrits eren molt més deficients, hi havia toreros obedients i la resta eren un exèrcit d’extremistes espanyolistes, que renegaven del valencià i de l’autonomia, la seua brúixola sols apuntava a l’ofrena de noves glòries a Santiago Abascal Conde (Bilbao, 1976). 

En assolir el govern compliren religiosament amb les exigències de la ultradreta i desmuntaren la llengua, la cultura, la ciència, fins i tot les emergències que creien que era un “xiringuito” sense funció. Això sí, s’apujaren el sou mentre omplien les butxaques dels seus amics i dels mecenes: els boueros, caçadors, terratinents, senyorets i senyoretes de bé, catequistes restrets, terraplanistes i maltractadors de dones. En una de les primeres intervencions del president a les Corts va interpel·lar molt eufòric a Joan Baldoví  i Roda (Sueca, 1958) dient-li amb un somriure dibuixat d’orella a orella: “Señor Baldoví, conmigo ha vuelto la alegria y la música a la Comunitat Valenciana, ¡Sonría!”. 

El resultat del monstre format per incompetents i ultradretans va ser tan catastròfic com la DANA que ofegà moltes comarques valencianes. Quan aparegué el primer entrebanc seriós, Mazón i bona part del seu govern estaven desapareguts, les poques conselleres que hi havia al front, estaven esbalaïts o rabiaven molt mala llet. Conclusió, davant el pitjor desastre natural del País Valencià no teníem ningú competent al capdavant, mentrestant els valencians morien com si visqueren al segle IV i ens atacaren els bàrbars gots. Amb la seua inacció, Mazón i el seu govern provocaren la mortalitat per causa natural més gran de  tot l’estat, des del franquisme.

 

ii)                   Les mentides de Mazón

“L’AEMET va informar que a les 18:00 hores s’acabava la DANA”. Per això el president va fer una declaració a les 11:45 del matí del 29 d’octubre, des del palau de Generalitat i que publicà en xarxes socials, malgrat això que després hagué d’esborrar-lo.

“En arribar al CECOPI no hagueren d’explicar-me res, vaig estar informat en tot moment”. Arribà dues hores i mitja més tard del començament de la reunió del CECOPI. Mentre que fonts presents en la reunió del CECOPI digueren que el retard en emetre el senyal d’emergències fou perquè en aplegar el president hagueren d’explicar-li la situació perquè autoritzarà la seua l’emissió.

“Al president li costà molt temps arribar al CECOPI per culpa del trànsit”. Des del restaurant on eixia del ressopó a les 17:45 fins al Palau de la Generalitat sols hi ha vuit minuts caminant. No tornà a reaparéixer fins a 18:28 quan parlà per telèfon amb Jordi Mayor, alcalde de Cullera, i aquest assegurà que fou una conversa sense gens d’interés, “semblava de copa i puro”. Després li costà una hora i quart aplegar a l’Eliana, quan eixa vesprada ni plovia ni hi havia molta densitat de trànsit, i eixe recorregut es fa en uns 25 minuts.

“El sistema ES-Alert no l’havien gastat mai ni l’aprovà la Generalitat”, però estava contemplat com una eina més en les circulars internes sobre prevenció d’inundacions.

“Confederació Hidrogràfica del Xúquer no va avisar sobre l’avinguda que baixava pel barranc de Poio”. CHX envià molts correus a Emergències, però a més segons contempla el pla de seguiment d’inundacions, ha de supervisar els rius i embassaments, mentre que dels barrancs i rieres sense cabals permanents s’encarregava la Generalitat. Les dades hídriques que obté CHX són obertes i es publiquen en temps real en la seua web. Llavors deu ser el CECOPI el que una volta se supervisen i analitzen les dades, ha d’emetre les alarmes oportunes i avisar als municipis, cosa que no van fer.

“La situació de crisi va ser sobtada, ningú no s’ho esperava i els protocols no funcionaren”. Mazón i la consellera Salomé Pradas tingueren tota la informació al seu abast, amb eixa situació i amb eixos mateixos protocols en la DANA de 2019 s’alertà a la població dies abans i s’evitaren moltes morts. En realitat hi hagué una inacció total, no van avisar als municipis ni van emetre alarmes amb instruccions concises per a evitar la tragèdia.

“El sistema de previsió d’emergències es va veure superat pel nivell de l’aigua”. Els sensors enviaren dades dels grans cabals que baixaven, el problema fou que el CECOPI no avisà la població a temps, en una vesprada que en l’Horta Sud no plovia, en hora punta quan tota la gent tornava a casa després del treball i els carrers i carreteres estan plenes de cotxes. Per què no ordenaren el mateix que va fer la Universitat de València o la Diputació? Els primers anul·laren l’activitat docent el dia d’abans i els segons, veient l’evolució complexa de la meteorologia enviaren als treballadors a casa, eixa mateixa jornada a les 14 hores.

“Patirem una apagada informativa que no ens va permetre assabentar-nos de l’avinguda que baixà per la rambla de Poio”. Des de les 12.56 del 29 d'octubre, el Centre de Coordinació d'Emergències de Generalitat desplegà quatre unitats de bombers forestals per a controlar els cabals del riu Magre en tres punts i del barranc de Poio en un altre, a més també comptaren amb ampla informació de CHX i d'AEMET. Llavors, per què el CECOPI no va emetre les alarmes ni avisà als municipis que patiren les inundacions si els seus mateixos equips estaven enviant-los dades?

“La culpa de la gestió de la crisi és del govern de Sánchez que no va actuar davant la DANA”. El president Mazón no recordava que el 17 d’agost de 2022, quan un tren de rodalia hagué de parar enmig de la via davant la proximitat d’un incendi forestal. Llavors el parlamentari Mazón en unes declaracions fetes l’1 de setembre, va recordar al govern de la Generalitat que les actuacions de les emergències eren responsabilitat seua, perquè per llei tenien el control de totes les competències d’emergències, afegint que els protocols estaven meridianament clars.

El 24 d’octubre de 2023 Mazón assegurava en declaracions a Onda Cero que “sols en els sous dels polítics hem generat uns estalvis nets de 20 milions d’euros”. En canvi, en agost de 2024 aprovà una pujada de retribucions per als assessors que passaren de 34.000 a 57.500 € anuals. Malgrat això, el 19 de novembre de 2024 després de la DANA, només fer la cerimònia de presa de possessió del nou vicepresident per a la reconstrucció, van llevar el límit dels sous dels alts càrrecs de la Generalitat.

L’1 de desembre Mazón va assegurar que “les ajudes del govern en realitat són crèdits que cal tornar pagant els interessos corresponents”. El govern havia aprovat 16.000 milions xifra que contrasta amb els 400 que dona la Generalitat. Del total que aporta el govern central, 10.600 milions són ajudes directes que no cal tornar i no tributen, la resta són crèdits al 0% d’interés.

“L’ajuda de l’UME es va demanar des del principi i amb el desplegament més gran possible”. Mazón recriminava el 4 de novembre que l’exèrcit trigà molt a desplegar-se per a socórrer als afectats tot i que ell l’havia demanat des d’un primer moment. En realitat va ser la delegada del govern la que en un primer moment hagué d’insistir a Salomé Pradas perquè autoritzarà el seu desplegament. La consellera va rebutjar dues voltes l’oferiment i, finalment, a les 15:21 hores demanà la seua activació perquè anaren exclusivament a Utiel. Després, a les 20:36 hores el subdirector d’Emergències Jorge Suárez, tornà a sol·licitar el desplegament total dels militars per a totes les zones afectades.

 

José Manuel Cuenca Ais

iii)                 L’equip de confiança del president

Santiago Lumbreras Peláez és secretari autonòmic de Relacions Institucionals i Transparència, fou el cap d’informatius de Ràdio 9 en època de Zaplana. En eixe període va elaborar llistes de treballadors hostils al PP. Després anà al diari “la Prensa” d’Alacant i dugué l’oficina de comunicació de Terra Mítica. Un altre dels escuders del president és José Manuel Cuenca Ais (Ibi), té el càrrec de secretari del Gabinet del President i de Comunicació. És un altre periodista que treballà a la Cadena Cope dirigint l’emissora de Múrcia, també encapçalà les emissores d’Alacant i Dénia. És el company de carreres del president amb el qual comparteix més aficions, a més comparteix pis a València amb el president. Completa el trio d’íntims  Cayetano García, secretari d’ajuntament, expert en lleis i els processos administratius, es considera que és el cap d’estratègia del president.

 

iv)                 Salomé Pradas, “la descol·locà”

L’advocada Salomé Pradas Ten (Castelló de la Plana, 1978) (@salomepradas) és una consellera amb cara de “santa penitent” que mai en la vida ha trencat un plat, amb una gestualitat a mig camí entre la impassibilitat i l’acollone. Sembla que en cap moment va comprendre que havia arribat la fi del món. Tingué la virtut d’estar al peu del canó en tot moment, però ni coneixia res dels procediments d’emergències ni tingué al seu abast cap tècnic preparat. Salomé tampoc va treure el valor de prendre el comandament, i el delicte és que no pogué localitzar a Mazón fins que fou massa tard.

Aquesta consellera de Justícia és una advocada que degué tenir bons padrins perquè només acabar la carrera la col·locaren al col·legi d’Advocats. Després es dedicà a la docència de Dret Mercantil en la Jaume I de Castelló, tal volta el dret més avorrit. Militant del PP des de l’escola infantil, començà la tasca política en 2012 com a secretària d’organització de la Junta Local de Castelló. En acabant va ser directora de Medi Natural, regidora de Castelló i senadora. El 12 de juliol de 2024 Mazón la designà consellera de Justícia i Interior.

Enmig de la pitjor catàstrofe natural en molts anys sempre feu l’efecte d’estar totalment desbordada i bloquejada, sense capacitat per a prendre decisions que podrien haver salvat molta gent. Semblava ser un vaixell enmig d’una tempesta esperant veure el seu far, Mazón, però el far estava desaparegut, fent tot menys el que devia haver fet, comandar la crisi. Fonts presents en les reunions del CECOPI assenyalaren la impressió que Salomé en tot moment estigué molt nerviosa i bloquejada, “entrava, eixia, intentava tocar per telèfon a Mazón que no contestava. Quan tornava a entrar al centre de comandament demanava que li tornaren a explicar una situació que anava degradant-se per minuts”. En les poques declaracions públiques que va fer quedaren paleses les seues incongruències i contradiccions. Com el seu desconeixement o no, del sistema d’emissió de missatges de text als mòbils, l’ES-alert. Ignorà els oferiments d'ajuda i els consells que li oferia la delegada del Govern en primera instància, com podia fer cas a la lloctinenta de Sánchez!

Aquesta inoperància contrastà amb la bel·ligerància que demostrà Pradas en 2021, quan va demanar la dimissió de la consellera d’Agricultura del govern de Ximo Puig, Mireia Mollà, per la mort de deu ruscs dels cinquanta que es van amollar al Desert de les Palmes per a experimentar la seua contribució a la reducció dels matollars i moriren famolencs enmig del bosc. Ella és responsable de la mort de 220 valencians i malgrat que mereixien la seua dimissió, els membres del PP sempre estan per damunt com l'oli, mai poden dimitir per la gràcia de Déu. Sorprenentment, Pradas no va ser la primera víctima de Mazón, és probable que coneguera detalls de les opacitats de Mazón del dia de la DANA i li ensenyarà les dents al president, intentant salvar-se! Segurament calgué prometre compensacions futures a canvi del seu silenci. 

v)                  Nuria Montes, “la descarà”

Nuria Montes de Diego (Madrid, 1969) consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. Demostrà ser una extremista i inconscient defensora del govern del PP davant els dimonis de l’esquerra. Demostrà no tenir cap tacte quan va advertir als familiars dels morts en la catàstrofe que no s’acostaren a la Fira de Mostres per a intentar trobar als seus difunts, devien quedar-se callats a casa. El 18 de novembre va cessar, fou la primera víctima de Mazón tot i que el seu delicte fou la mala llet a l’hora de defensar al president. 

vi)                 Emilio Argüeso, “el desaparegut”

Emilio Argüeso Torres (Alacant, 1969) el Responsable d’Emergències de la Generalitat, en la seua agenda oficial a data 12/11 no apareixia cap entrada des del 24 d’octubre. Unes altres fonts indiquen que el dia 29 d’octubre, entre les 12.30 i les 13 hores es va reunir amb el cap de servei d’Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Festes Taurines a la Conselleria de Justícia i Interior, de la qual penja el seu càrrec públic. Segons declaracions a Alicanteplaza, el secretari va assegurar que des del dimarts al migdia va estar visitant municipis per a després estar present en la primera reunió del CECOPI a l'Eliana convocada a les 17 hores, per a posteriorment romandre tota la nit en les dependències del 112. En canvi, uns altres asseguren que tot el dia 29 estigué desaparegut a Elx i no donà senyals de vida fins al 30 d’octubre a les 11 del matí en el CECOPI.

Emilio té una trajectòria política cridanera, després de militar en Noves Generacions del PP d’Elx se n’anà a les Joventuts Socialistes del PSOE. Més tard fou guàrdia civil, policia local d’Archena i Totana. En 2009 tornà a la militància al Partit Popular, però com no aconseguí ser secretari local del PP d’Elx, va marxar a Ciutadans on arribà a delegat Territorial de Múrcia. En 2015 isqué com a diputat a Corts per Elx en la llista de Ciutadans i en 2019 el nomenaren senador. Enmig de la crisi del partit de 2021, l’expulsaren i se n’anà al grup mixt. Diversos excompanys del partit l’acusaren de ser un talp del PP, el responsable de la desestabilització i de l’enfonsament definitiu del grup parlamentari de Ciutadans. En 2023 li pagaren els serveis prestats, el van nomenar secretari autonòmic de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, càrrec que deixà per a ocupar el de secretari Autonòmic d’Emergències i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE), des del 12 de juliol de 2024. Finalment, l’1 de desembre es va fer pública la seua destitució. 

vii)               L’únic subdirector disponible

Donada la desaparició d’Emilo Argüeso del CECOPI, el seu relleu el va prendre el subdirector l’Agència Valenciana de Seguretat i de Respostes a les Emergències (AVSRE), Jorge Suárez Torres (@SDGEJorsuato). 

viii)              El cap dels bombers

El representant dels cossos de bombers al CECOPI era el veterà José Miguel Basset, inspector en cap del Consorci de Bombers que tenia molta experiència en incendis forestals. És conegut per tindre un comandament amb caràcter, resolutiu, capaç de mantenir molts fronts al cap al mateix temps, i que no es “deixa acoquinar pels polítics”.

 

ix)                 Un director d’Emergències gens resolutiu

Una altra de les figures que ha rebut més crítiques per la seua actuació en la DANA fou Alberto Javier Martín Moratilla (Madrid, 1965) (@AlbertoMart15), és director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, abans fou cap del Servei Operatiu i Intervencions del Consorci Provincial de Bombers d’Alacant, amb quaranta anys d’experiència com a bomber. Orgànicament dependent d’Argüeso i de la consellera de Justícia.

 

x)                  Un director general malastruc

El mateix 29 d’octubre Mazón va nomenar a Vicente Huet Ballester com a director general d’Interior, llavors amb responsabilitats en emergències, que no pogué atendre. Tingué molt mala sort aquest expert en bous, perquè la seua experiència prèvia havia sigut ser alcalde de Barxeta, membre de la Junta Nacional que dirigeix Feijóo i també fou cap del gabinet del president de la Diputació.

 

xi)                 Un home d’acció fidel i que sap callar

El president de la Diputació de València i alcalde de Gavarda, Vicent José Mompó Aledo (Gavarda, 1981), és considerat com l’home fort del PP a la província. De bon matí anà al seu poble per a supervisar els danys de la localitat. Estigué ocupat per la inundació d’Alfarb i pels rescats en helicòpter a l’Alcúdia. A les 11 hores Intentà tornar a Utiel en un camió de bombers, però hagueren de parar per a socórrer els camions tombats pel tornat. Una volta finalitzaren els rescats continuaren cap a Utiel. Li reclamaren al CECOPI on arribà a les 17:30 hores. Des d’aleshores estigué al CECOPI quan a les set de la vesprada es plantejaren llançar l’alarma als mòbils pel risc del trencament de Forata, tot i que reconeix que en cap moment ningú els va parlar de l’avinguda de la rambla de Poio. Tot el jorn estigué sense parar de parlar per telèfon, de fet recorda com en una conversa amb l’alcaldessa de Xiva va dir-li que tot anava bé i mitja hora després li tocava per a dir-li plorant que al seu poble hi havia una catàstrofe. Va declarar que Mazón no estigué incomunicat perquè ambdós parlaren diverses voltes al llarg del dia per a mantenir-lo informat. Pensa que el problema que tingueren al Centre d’Emergències fou la manca d’informació i temps per assimilar la velocitat en la qual s’encadenaven les notícies de tragèdies. Reconeix que el CECOPI s’havia d’haver convocat molt abans de les 17 hores del dia 29 d’octubre.

 

xii)               “El comodí amagat”

L’actual vicepresidenta i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge té fama de treballadora i valenta, amb caràcter, tal volta per això es va incorporar a les reunions del CECOPI per a donar suport a Mazón i suplir la inoperància de Salomé Pradas. Susana Camarero Benítez (Madrid, 1970) és advocada per la Universitat de València, des dels vint-i-cinc anys ha tingut càrrecs polítics, des de 1995 ha sigut diputada en Corts i del Parlament espanyol.

 

xiii)              La “ciutadana” desapareguda

La consellera d’Hisenda, Economia, Administració Pública i portaveu del govern Ruth Merino Peña (Castelló de la Plana, 1970), una volta començà la tragèdia de la DANA desaparegué, quedà amagada o marginada pel president, que no degué refiar-se massa que fora capaç de protegir-li l’esquena. Aquesta economista milità en Ciutadans i va contribuir a la seua dissolució dins del PP. El seu paper de portaveu, amb vents en contra l’assolit la vicepresidenta Camarero.

 

xiv)             La portaveu del CECOPI

La directora general de Prevenció d'Incendis Forestals, la capitana de la Guàrdia Civil Rosa María Tourís López (Vilanova de Arousa, 1973) va exercir de portaveu després de les reunions del CECOPI, a partir del 4 de novembre. 

xv)               El conseller maleducat

José Antonio Rovira Jover (Sant Vicent del Raspeig, 1962) era el conseller d’Educació, però no tingué temps per a visitar cap escola, passat un mes de la tragèdia. La seua inhibició l’hagueren de suplir les famílies i el professorat, amb ajut dels voluntaris treballaren per a intentar recuperar els centres educatius afectats per les inundacions. El 23 de novembre s’organitzà una manifestació a València per a exigir la seua dimissió. L’endemà es va conéixer la mort d’un treballador de Tragsa que estava per a enderrocar segons la inspecció, ell no tingué temps d’acostar-se a Massanassa on s’havia produït l’accident, explicà en roda de premsa que ell era d’Alacant i tenia dret d’anar a veure la seua família. 

xvi)             El lloctinent pocavergonya

El conseller de Medi Ambient Infraestructures i Territori, Vicente Martínez Mus (Xilxes, 1970) amb la DANA es va convertir en un dels lloctinents del president. El 2 de desembre la poca vergonya de la manipulació puja de grau quan el conseller va anunciar la reforma de la llei de protecció de l'horta i la revisió del Pla d'actuació territorial del risc d'inundació (PATRICOVA) per a "facilitar les obres de canalització de rius i barrancs". Aquest anunci el va fer en una reunió amb els alcaldes d'Aldaia, Riba-roja, Loriguilla, Quart de Poblet, Xirivella, Alaquàs i Xest on també va participar el conseller d'Agricultura, Miguel Barrachina Ros (Sogorb, 1969).

Asseguraven que el Pla d'Actuació Territorial de l'Horta (PAT) era el responsable del retard en escometre les actuacions als barrancs de Poio i el de la Saleta que contemplà un projecte d’adequació ambiental i drenatge de les seues conques i el seu vessament a l’Albufera, que es va redactar en abril de 2006. El projecte va aconseguir la declaració d'impacte ambiental favorable en 2012, però va caducar entre 2016 i 2017 perquè els ministeris encapçalats per Miguel Arias Cañete (Madrid, 1950) i després, el d’Isabel García Tejerina (Valladolid, 1968), ambdós del PP, no van assignar partides pressupostàries per a començar les obres, no per la protecció de l’horta.

En 2020 van recuperar aquestes actuacions, tot i que calia adaptar-les a la Llei de Protecció de l’Horta, malgrat que no presentà cap inconvenient. Sols va haver-hi un informe condicionant que demanava que les obres respectaren el paisatge. En realitat el ribald de Mus arriba al punt de voler reduir la protecció de l’Horta i les normes que restringeixen la construcció en zones inundables per a poder tindre més sòl per a construir. Si després ve una altra riuada, s’ompliran les butxaques amb els fons de recuperació. Una altra manipulació del belitre de Mus és que els projectes d’adequació redactats no contemplen cap canalització, al contrari tenen previst construir àrees de drenatge amb vies verdes per afavorir àrees no l’avinguda puga estendre’s, llavors mitigar l’aigua que entre a les poblacions, però ell sols parla de canalitzar.

 

xvii)            El metge que fugi de polèmiques

El conseller de Sanitat Marciano Gómez Gómez (Conca, 1959). Entre les seues iniciatives ben airejades pels mitjans de comunicació pròxims, estigué la creació d’un formulari de registre en línia perquè s’apuntaren sanitaris voluntaris. Un gran desgavell fou demanar infermeres voluntàries sense facilitar cap contracte, això sí per als nous càrrecs llevar els límits retributius. És cert que actuà amb rapidesa perquè el dia 3 de novembre va establir un grup sanitari per al control epidemiològic. També demostrà capacitat de diàleg amb el ministeri, encapçalat per Mónica García Gómez (Madrid, 1974). 

xviii)          El negociador

Juan Francisco Pérez Llorca (la Marina Alta, 1976) és el síndic, la veu de Mazón a les corts i ha demostrat total fidelitat al president. Va ser alcalde de Finestrat, demostrà capacitat de diàleg en les negociacions amb Ens Uneix, gràcies a les quals va aconseguir el control de la Diputació de València. També va aconseguir que Feijóo acceptarà un baró que havia pujat gràcies a Pablo Casado.

 

xix)             L’exèrcit al rescat

El 19 de novembre Mazón va nomenar el tinent general, Francisco Gan Pampols (Figueres, 1958) com a conseller encarregat de la reconstrucció. Aquest militar en la reserva és llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la UNED. Sembla posseir un perfil professional competent perquè fou director de l'Acadèmia General Militar i del Centre d'Intel·ligència de l’Exèrcit. Estigué dirigint missions de Nacions Unides i de l'OTAN a Bòsnia, fou cap d'Estat Major de la Brigada Multinacional Oest a Kosovo i estigué dirigint missions de reconstrucció a l'Afganistan. L’1 de desembre, en una de les primeres declaracions que va fer sent vicepresident segon, va dir que si hagueren llançat a temps les alarmes, s’hauria salvat més gent, tot i que rematà afegint que les persones grans que vivien a les plantes baixes s’hagueren ofegat igual perquè ningú els coneixia!

 

xx)               Vilaplana i el president calent

Aquesta periodista que en el seu dia va treballar a Canal 9, té vint anys d’experiència en el món de la comunicació. Ara es dedica a buscar-se la vida com a experta en comunicació, és una lluïdora presentadora d’esdeveniments i dona cursos d’oratòria. Va assegurar que mai s’havia reunit amb el president Mazón, sols havien coincidit en actes públics i innocentment pensà que era un dinar professional tot i que, presumiblement, el “molt honorable” volia quedar per anar a “pescar”. Per això la va dur a un restaurant íntim, amb reservats i habitacions, molt apropiat per a les intencions del president. La periodista es va veure atrapada per les evidents pretensions del “molt honorable” que per tal d’aconseguir-la li va oferir la direcció de la televisió À Punt. Ella diu que en el temps que estigueren junts, entre les 15:00 i les 17:45, rebutjà l’oferiment per coherència i convicció política. Per a sortejar les evidents intencions en un reservat íntim i davant unes copes, raonaren sobre la seua especialitat, oratòria i comunicació. Presumiblement, el president acabà la reunió més calent que un mico i s’oblidà del que estava caient fora. Vilaplana assegurà que mentre durà l’encontre, el president isqué diverses voltes per a parlar per telèfon, llavors és mentida que estiguera incomunicat, tot i que les neurones del senyor devien fer fum. En l’actual versió, el forat cronològic pendent està entre les 17:45 i les 18:28 quan massa content tocà al batle de Cullera, Jordi Mayor. Tal volta l’honorable calent i massa content pel vi, anara a baixar la pressió de la bragueta. Després torna la traçabilitat del president que anà al Palau de la Generalitat, amb el telèfon tirant fum i començant adonar-se del desastre que ens queia damunt.

 

 

7)      Els responsables de l’estat

 

                                                                           i.      Pilar Bernabé, condemnada a callar

La delegada del Govern, Pilar Bernabé García (València, 1979) de 2019 a 2022 va ser quarta tinent d’alcalde de València. En la crisi ha demostrat caràcter i molta contrarietat pel deure de callar per cortesia institucional i mossegar-se la llengua per a no contestar els continus atacs per part de la Generalitat per amagar les seues mancances, a més de no poder denunciar les incompetències de l’equip de Mazón. 

                                                                         ii.      Fernando Grande-Marlaska, sols veu el que vol

El jutge i ministre d’Interior de l’estat fou enviat pel president com a paracaigudista al CECOPI per a fer d’enllaç amb la Generalitat, però Fernando Grande-Marlaska Gómez (Bilbao, 1962). El que no fou capaç va ser evitar l’atac al president en la visita a Picassent ni fer que les forces de seguretat identificaren els ultradretans que els agrediren a Paiporta.

 

                                                                        iii.      Óscar Puente Santiago i la competència

El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible Óscar Puente Santiago (Valladolid, 1968) ha protagonitzat una efectivitat que haguérem desitjat en la resta de dirigents. En pocs dies va obrir les vies de l’AVE. Els seus equips treballaren a destall per a obrir les carreteres nacionals. Molt espectacular fou la reparació de l’A-7. Mantingué contacte amb els ciutadans que se li adreçaven via xarxes denunciant problemes concrets, que encara no foren de la seua responsabilitat directa se solucionaven. De fet, el 23 de novembre el ministre es queixà que havia arreglat tot el que era de la seua responsabilitat i que feia dies que esperava un llistat d’obres públiques pendents per a reparar-les ell, encara que foren responsabilitat autonòmica.

 

                                                                       iv.      Teresa Ribera, esguitada pel fang

La vicepresidenta tercera del Govern i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic Teresa Ribera Rodríguez (Madrid, 1969) estigué molt ocupada preparant l'examen per a convertir-se en comissaria i vicepresidenta de la Comissió Europea. Tot i que intentà parlar en Mazón el dia 29, no li demanaren res. Passat l'esglai inicial, el PP encetà la seua campanya per a estendre responsabilitats a tot el món, excepte les de Mazón. Llavors s'enfocaren en Ribera acarnissadament, acusant-la de la gestió de Confederació Hidrogràfica del Xúquer i de l'AEMET. Malgrat les mentides i la violència de les intervencions populars en el Parlament Europeu, no tingueren èxit i Ribera aconseguí l'important càrrec en la cúpula de la Comissió.

 

À Punt

                                                                         v.      AEMET José Ángel Núñez, professionalitat

José Ángel Núñez era el cap d’AEMET al País Valencià i participà en les reunions del CECOPI. Sempre compliren en la seua tasca de predicció i informació, de fet, començaren a emetre missatges d’alerta quatre dies abans. Núñez va declarar que bona part dels que moriren ho feren en localitats on no plovia i que això devia provocar profundes reflexions a tots els responsables. Va afegir que “AEMET no gestiona emergències, sinó que dona avisos”. Va aclarir que: “Les alertes les dona la Generalitat amb la qual col·laborem. La Generalitat convoca el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi) a la qual assistim també, però nosaltres no tenim capacitat de gestió”.

 

                                                                       vi.      UME Francisco Javier Marcos, eficàcia

Francisco Javier Marcos Rodríguez (Toledo), és el general de la Unitat Militar d’Emergències (UME) (@UMEgob) que té el comandament del Batalló 3 de la base Jaume I, format per 500 efectius. Tot i que va declarar que no podien entrar a la zona d'emergència sense l'autorització del director d'emergències de la comunitat autònoma, després va assegurar que es va avançar a les ordres i ordenà el desplegament de les forces abans de rebre ordres, per a guanyar temps donat la gravetat de la situació del 29 d’octubre.

 

7)      Organismes i legislació

 

i)                    Delegació del Govern

Delegació del Govern (@DGobiernoCV) és un organisme amb un alt representant de l’estat, que és l’interlocutor de l’estat davant els governs autònoms i la ciutadania. Gestiona directament i coordina els cossos de seguretat de l’estat, com són policia i la Guàrdia Civil, a més s’encarrega de garantir i mantenir el trànsit per les vies de comunicació estatals, carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports i ha de garantir la seguretat de les instal·lacions estratègiques, com la nuclear de Cofrents.

 

Foto Generalitat Valenciana

ii)                   L’AVSRE, el CECOPI, el CCE i 112

La gestió d’una emergència es una competència exclusiva de la Generalitat Valenciana, segons l’article 49 de l’Estatut d’Autonomia, desenvolupat per la Llei 13/2010, de 23 de novembre sobre Protecció Civil i Gestió. Per a dirigir la gestió d’una emergència s’ha de convocar un Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) en el qual estan presents els tècnics especialistes en els diferents vessants de les emergències, així com els polítics responsables de prendre les decisions necessàries per a protegir la població, les infraestructures i el teixit econòmic. La seua tasca es valorar les dades procedents de diferents fonts i agències, algunes de les quals són autonòmiques i unes altres estatals. Amb eixa informació el centre de comandament ha de valorar les incidències i actuar en conseqüència. També és l’encarregat de coordinar els diferents organismes i ha d’emetre les ordres, consells o alarmes adients. Per a poder actuar compta amb uns procediments reglamentats, són uns protocols específics, un guia amb les instruccions concretes per atendre cada una de les possibles incidències. L’òrgan administratiu responsable de les emergències es l’Agència Valenciana de Seguretat i Emergències (AVSRE) i el seu director és Alberto Martín Moratilla. Aquest és l’organisme responsable de recopilar i centralitzar tota la informació, hidrològica, climàtica, de seguretat, de trànsit i ha de transmetre tota eixa informació al centre director que és CECOPI.

Una altre dels organismes per a gestionar les emergències està conformat pel Centre de Coordinació d’Emergències (CCE), es tracta d’un servei 24 hores que compta amb els tècnics i els mitjans per a la gestió de les emergències. Disposa d’un gabinet d’informació per a difondre els avisos i les incidències a les xarxes socials, amb una pàgina web: (112cv.gva.es) i una xarxa de ràdio digital d’emergències (COMDES) per controlar les bases i els vehicles d’intervenció.

És l’encarregat de transmetre els avisos d’emergència i compta amb el sistema d’alertes, l’ES-Alert que permet emetre missatges de text d’alerta als mòbils, amb immediatesa i amb possibilitats de seleccionar les zones concretes que han de rebre-les, està actiu des de principis de 2023. Per al seu funcionament té redactats uns estrictes protocols, uns plans de prevenció ordinaris que contemplen una comunicació permanent amb l’AEMET i amb les confederacions hidrogràfiques que tenim al nostre territori.

Compta amb un centre de comunicació que atén el telèfons del 112 (@GVA112) en el qual disposa d’un grup de telefonistes que atenen les cridades d’emergències que arriben al número 112. Entre les diferents ferramentes que té el 112 hi ha un document o registre que es diu Carta, que detalla al minut tots els inputs que es reben al 112 en una emergència, eixe registre pot demanar-lo qualsevol polític. Tant el CECOPI com el 112 i el Centre de Coordinació d'Emergències (AVSRE) estan ubicats a l’avinguda Camp de Túria, número 66 de l’Eliana.

 

iii)                 Els Ajuntaments i les emergències

Des de 2024 els 542 consistoris del nostre país han de tenir elaborat un Pla Territorial d’Emergències. A més tenim 227 municipis inclosos en les zones inundables que han de tindre elaborat un altre document específic, el Pla d’Actuacions davant les Inundacions.

 

iv)                 Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), (AEMET-CV) i (AVAEMET)

L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) (@AEMET_Esp) i la seua Delegació Valenciana són els organismes encarregats de la recollida de dades climàtiques provinent de diferents fonts. Amb eixa informació han d’elaborar prediccions de l’oratge, facilitar les seues prediccions així com les dades obtingudes en temps real, tant a la població com als organismes de l’estat.

A més disposen d’informació del territori que inclou cartografia de les zones inundables. La seua màxima responsable és l’enginyera civil i economista María José Rallo del Olmo (Castelló de la Plana, 1971). L’AEMET té delegacions territorials, la nostra és l’AEMET CV (@AEMET_CV) que està encapçalada per José Ángel Núñez que va declarar: "Els nostres protocols no han estat suficients o el nostre missatge no ha calat, perquè dimarts al matí, quan ja feia diverses hores que estava activat l'avís vermell, la vida de la ciutadania era absolutament normal".

A banda hi ha una xarxa valenciana d’aficionats a la meteorologia, AVAMET (@avamet), que tenen repartides de dalt a baix del país més de 700 estacions que el dia 29 d’octubre estigueren mostrejant la situació atmosfèrica.

 

v)                  Confederació Hidrogràfica del Xúquer

Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) (@CHJucar) és un organisme depenent del ministeri de Medi Ambient que entre els seus objectius té la supervisió, informació i restauració de la xarxa fluvial de la conca  hidrogràfica del riu Xúquer i unes altres adjacents com és la del Túria. A banda, també tenim part del nostre territori dins de la Confederació del Segura i una altra zona al nord, depén de la Confederació de l’Ebre. CHX és dirigida per Miguel Polo Cebellán que compta amb un pressupost anual de 58,2 milions d'euros, dels quals només han gastat 1,1 milions d'euros en actuacions preventives. CHX tradicionalment ha sigut quelcom alié i allunyat, massa amagat darrere de la burocràcia administrativa fent mostra de manca sensibilitat i opacitat en les seues comunicacions a la ciutadania. Per a la supervisió, la CHX compta amb una xarxa automàtica d’informació hidrològica (SAIH) que obté dades dels més de 3.000 sensors ubicats en estacions remotes de control que es transmeten de manera automàtica a un Centre de Procés de Conca (CPC). Per aconseguir-lo gasten una xarxa de comunicacions via satèl·lit o via ràdio. Eixes dades supervisen el volum dels cabals de rius i rambles, la pluja o l’estat dels embassaments, aquesta informació es transmet cada cinc minuts i es carreguen automàticament en el CPC sense filtrar ni depurar, llavors eixes mesures són provisionals fins que siguen validades. Els seus sistemes de presa de dades són oberts i transparents per a la Direcció General de Protecció Civil i d’Emergències, que són els responsables d’analitzar la informació i emetre els consells o activar les alarmes oportunes. És cert que la qualitat de les dades que faciliten és molt deficient i les seues gràfiques són completament impresentables. Els plans d’Emergències es reparteixen la pressa i supervisió de les dades entre diferents organismes públics. A casa nostra, CHX és la responsable del control de rius i embassaments, mentre que la Generalitat l’ha de fer en barrancs, rambles i rieres. D’altra banda, no pareix molt efectiu l’enviament de dades crítiques mitjançant el correu electrònic.

 

vi)                 Els Bombers i les Unitats de Bombers Forestals (UBF)

Els Bombers tenen un representat desplaçat al CECOPI que és José Miguel Basset. Els bombers professionals depenen dels ajuntaments amb més població i de la Diputació de València. Està coordinat pel Consorci Provincial de Bombers que els ficà en prealerta el dia abans de la DANA i ordenà l’activació dels reforços a les 23:59 del mateix dia dilluns 28 d’octubre. Disposen d’helicòpters per al rescat que el gastaren des dels primers moments del dimarts 29. Els bombers de València denunciaren que el dia de les inundacions sols es va activar una xicoteta part dels efectius de guàrdia i no consentiren la incorporació voluntària dels recursos que estaven en període de descans.

Els Bombers Forestals durant les inundacions, entre altres tasques, tenen assignat el control de les escales, és a dir, les regletes que marquen el cabal de rius, rambles i barrancs, segons el Pla d'Inundacions de 2010 i pel Manual de Pràctiques de Bombers Forestals que es va fer en 2011, amb un Govern del PP. En 2017 el govern del Botànic va revisar i validar aquests protocols. Per a poder complir amb la revisió dels cabals, els brigadistes fan entrenament específic, així com tasques de manteniment de les escales, llavors coneixen les ubicacions, saben com prendre les dades i com han de comunicar-les. La Central del Consorci rep aquestes mesures que ha de traslladar al Centre de Coordinació d'Emergències (CCE).

El dia 29 el coordinador de l'operatiu d'inundacions va donar instruccions perquè quatre unitats UBF, entre les 12.56 hores i les 15.00 hores anaren a Xiva, Carlet, Requena i Utiel per a controlar el cabal del riu Magre i de la rambla de Poio. Això demostra que Emergències tingué al seu abast el seguiment de cabals que van prendre les seues unitats i pogueren comprovar la perillositat de l’avinguda, a més, també comptaven amb  els avisos de CHX i d’AEMET. Llavors no és justificable que Mazón assegurarà que no tingueren coneixement de la riuada que caigué per la rambla de Poio, per tant, fou una greu negligència que no avisaren les localitats o que s’esperaren a emetre l’alarma als mòbils quan la ciutadania s’estava ofegant. El problema fou que algú en el CECOPI ordenà la retirada de l’equip desplaçat a la rambla de Poio a les 15 hores, quan encara no pujà el seu cabal.

Dies després de la catàstrofe les brigades forestals es queixaren que no els desplegaren per a participar en les tasques de rescat i ni de suport a les localitats afectades, quelcom inexplicable quan gran part de les localitats inundades es queixaren que fins 48 hores després de les inundacions no s’acostà que equip de rescat. El País Valencià compta amb 20 brigades forestals amb personal preparat i equipat, tenen camions especials que permeten arribar a qualsevol punt i tenen quatre helicòpters que podrien haver emprat per al rescat.

 

vii)               Els Agents Mediambientals

El cos d’agents de medi ambient van rebre el 29 d’octubre una nota interna a les 11:30 hores que demanava al personal que estiguera en zones amb preemergència de color taronja o superior, els agents no devien treballar en el medi natural, devien anar a les oficines de la demarcació o quedar-se en instal·lacions segures. Afegia que segons recull el Pla Especial d’Inundacions de la Generalitat, els agents també formaven part del personal que devia fer seguiment dels cabals. A instància del 112 dirigida a la Direcció General del Medi Natural i aquest adreçant-se als caps de servei, podrien encomanar aquesta tasca als agents.  

 

Foto de l'UME BIEM III de Bétera

viii)              L’UME, la policia i la guàrdia civil

El ministeri de Defensa compta amb un cos de l’exèrcit que és la Unitat Militar d’Emergències (UME). És un cos de l’exèrcit específic per treballar en crisis de protecció civil o en catàstrofes. Operativament, rep ordres de la Delegació del Govern, encara que depén orgànicament del ministeri de defensa. A casa nostra tenim destacat el Batalló d’Intervenció en Emergències (BIEM III) i el batalló d’Helicòpters d’Emergències, ambdós tenen seu a la base militar Jaume I de Bétera. Aquest batalló compta amb 527 efectius. A més el ministeri d’Interior té el control dels cossos de seguretat de l’estat desplegats al País Valencià que són la policia i la guàrdia Civil i depenen organitzativament de la Delegació del Govern.

 

ix)                 Les  diferents emergències

Segons l’article 116 de la Constitució espanyola, desenvolupat en la Llei 17/2015 hi ha tres estats d’emergència: d’alarma, d’excepció i el de siti, que es poden decretar en funció de les diferents incidències. Mitjançant l’Article 13 de la Llei Orgànica 4/1981 el govern de l’estat pot sol·licitar al Congrés dels Diputats la declaració de l’Estat d’Excepció, que fins i tot permetre limitar els drets constitucionals, com va passar en la pandèmia quan ens confinarem als domicilis. Amb la pandèmia de la Covid-19 el govern central activa el nivell 3, amb el qual pren el control, assumint fins i tot competències que siguen pròpies de les comunitats autònomes. Amb una alarma activa dels nivells 1 i 2, per defecte la gestió i el lideratge depén dels governs autonòmics.

 

x)                  Legislació valenciana sobre inundacions i emergències.

La Llei 13/2010, de 23 de novembre, de Protecció Civil i Gestió d'Emergències de la Comunitat Valenciana va crear la Unitat Valenciana d’Emergències. Es va publicar al DOGV, núm. 6405, de 25 de novembre de 2010 i es va ratificar en el BOE, núm. 300, de 10 de desembre de 2010 (Referència: BOE-A-2010-19046). Aquesta norma autonòmica indica clar i ras que el Consell és “l’òrgan superior de direcció i coordinació” de la resposta a les emergències, no pas el Govern central com s’ha intentat vendre.

Mitjançant l'article 12 s’assenyalà que en activar-se la figura de “situació d'emergència catastròfica”, el president de la Generalitat és el que assumeix el comandament únic i la direcció de totes les activitats d'emergència. No quedà clar si consellera Pradas coneixia o no, la possibilitat d’activar l’alerta als mòbils. El que pareix evident és que Mazón sempre fou conscient que no devia activar l’emergència catastròfica, per a evitar assolir el control de la crisi. Deixant el comandament en mans de la incompetent Salomé Pradas fugia de futures responsabilitats jurídiques, donant una mostra més de la seua retorçada moral i poca vergonya i manca de responsabilitat.

El Pla d'Acció Territorial sobre Prevenció de risc d'inundacions de la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) es va aprovar l'any 2003 i es va revisar mitjançant el Decret 201/2015, de 29 d’octubre. La seua aprovació va limitar la construcció damunt de les 15.000 hectàrees considerades com a zones de risc d’inundació. Aquest document assenyala que al País Valencià tenim més de mig milió de ciutadans vivint damunt de sòl potencialment inundable, repartits per més de 70 municipis a València, 34 a Alacant i 10 a Castelló. Afix que un 12% del territori valencià és considerat com a zona de risc d’inundacions, l’equivalent a 280.000 hectàrees. El document estableix les funcions de cadascun dels diferents grups de seguiment que ha d’actuar en les riuades i especifica que CHX ha d’encarregar-se del seguiment dels grans rius i embassaments, mentre que la Generalitat l’ha de fer amb les rambles i rieres sense cabals permanents. Com a curiositat, desvela que des del segle XIV hi ha documentades més de seixanta grans inundacions al cap i casal.

L'any 2018, el Govern del Botànic va aprovar el Pla d'Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL) que implicava la desclassificació de 7.500 hectàrees en els voltants de la costa en les quals es prohibia construir, a més prohibia construir a menys de 500 metres de la costa, cosa que ja va modificar Mazón reduint-lo a sols 200 m. De les 7.500 hectàrees on no es podria construir, 2.562 ho serien per ser zones inundables i d’eixes 1.137 hectàrees estarien qualificades prèviament com a urbanitzables en zona inundable, 297 a la província de Castelló, 477 en la de València i 675 en la d'Alacant. Els municipis més afectats serien Alcalà de Xivert amb 193 hectàrees, Santa Pola amb 109, Cullera amb 64 i Orpesa amb 94. Si el govern de Mazón modifica el PATIVEL, això implicaria poder urbanitzar en eixes zones inundables.

Mitjançant el Decret 81/2021, de 7 de maig, s’aprovà una revisió del Pla Especial enfront del Risc d’Inundacions CV que s’aprovà amb el Decret 156/1999. En ell es definien els protocols d’actuació davant les emergències per inundació, així com els Plans d’Emergències de les presses. En l'Annex que protocol·litza el risc de les presses, defineix que la CHX és la responsable de notificar al Centre de Coordinació d'Emergències de la Generalitat dels escenaris d'emergència, i Emergències és l'encarregat d'efectuar les notificacions pertinents als municipis afectats.

 

xi)                 Vessant judicial de la DANA

El Tribunal Superior de Justícia Valencià en data del 20 de novembre va rebre tres denúncies contra Carlos Mazón i dues querelles per la via penal. El sindicat CGT va presentar una denúncia per un delicte contra la seguretat en el treball per no haver fet el que calia per a evitar la mort de molts treballadors. L’organització Iustitia Europa presentà una altra querella per omissió del deure d’omissió de socors i homicidi per imprudència greu contra la Generalitat. El TSJCV va acceptar un altre recurs presentat per un particular per la inacció de la presidència i contra l’agència de Seguretat i Emergències. El sindicat ultradretà “Manos Limpias” va presentar una denúncia en el jutjat contra la responsable de l'Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET), María José Rallo de l'Olmo, i contra el director de l'Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, Javier Montero, per presumptes delictes d'homicidi imprudent, imprudència i danys per les conseqüències de la DANA. El 21 de novembre es va conéixer que els jutjats no havien acceptat a tràmit aquesta denúncia de “Manos Limpias”. Un altre jutjat d'instrucció també rebutjà una altra de “Hazte Oír” contra la delegada del Govern Pilar Bernabé, en aquest cas per un defecte de forma.

 

9         Condicionants socials i urbanístics

 

i)                    El contrasentit d’un voluntariat ni gestionat ni preparat

Mural de Paco Roca i Martín Forés

Pedro Arcos González (Moreda, 1958), cap del Grup d’Investigació en Emergència i Desastre de la Universitat d’Oviedo, qüestiona actuacions habituals en les emergències que creiem que són positives per defecte i que justifiquem amb eslògans com “el poble salva al poble”. Assenyala que permetre l’accés massiu de voluntaris a les zones afectades sense preparació ni organització pot augmentar el caos i massa sovint provoquen més problemes que solucions aporten. Una allau de voluntaris sense gestió ni cap organització pot bloquejar els accessos a les emergències, a l’equipament pesant, als subministraments i dificulta identificar els llocs on cal actuar prioritàriament. El voluntariat sense preparació, pot convertir accions molt benintencionades en greus problemes de salut pública, com és omplir les clavegueres de fang que una volta solidificat bloquegen l’evacuació dels pluvials i de les aigües brutes. Omplir els magatzems d’ajuda sense organització, amb productes amb dates de caducitat diferents, ocupant espai i recursos amb productes que no es necessiten, com és la roba usada i sovint bruta pot bloquejar les xarxes d’emmagatzemament i distribució dels productes més necessaris. Uns voluntaris sense les mínimes eines de protecció poden contreure o ajudar a estendre malalties infeccioses, augmentant la complexitat de l’atenció sanitària. Arcos González encapçala la Unitat de Recerca en Emergència i Desastre (UIED) que es va crear l'any 1995 en l'Àrea de Medicina Preventiva i Salut Pública del Departament de Medicina de la Universitat d'Oviedo. El seu treball s’ha especialitzat a desenvolupar funcions de recerca, docència i consultoria tècnica en l'àmbit de la Salut Pública, en situacions d'emergència i desastre. Forma part del Grup de Recerca en Epidemiologia Mediambiental i de Salut Pública de la Universitat d'Oviedo, així com de la Xarxa d'Ajuda d'Emergència (ReliefWeb) del Departament d'Assumptes Humanitaris de Nacions Unides i del Global Alliance on War, Conflict and Health (GAWCH). La UIED gestiona una Base de dades de Desastres d’Espanya i la Base de dades d'Incidents de Múltiples Víctimes.

 

Rizoma de canya (Arundo donax) Arxiu RMiB

ii)                   Sobre canyes, llits fluvials i riuades

Només passar la DANA per tot arreu s’alçaren veus exigint la neteja dels barrancs de brossa i canyes que embussaven els ponts i provocaven les inundacions. Va ser la típica excusa per a desviar les responsabilitats i culpar als ecologistes perquè no volen netejar els barrancs. Ningú no va parlar dels problemes que causaren les infraestructures mal dissenyades, polígons, centres comercials i habitatges que tallaven les rieres, el fem, cotxes, contenidors i enderrocs que arrossegà l’avinguda i que provocaren molt més embussos que la vegetació. Si s’ha de parlar de la vegetació és necessari distingir, la vegetació autòctona està totalment adaptada als episodis d’inundacions i té molts més avantatges que problemes pot provocar. Una altra qüestió és la canya (Arundo donax), que és una de les 100 espècies invasores més nocives que existeixen al món, és al·lòctona pel seu origen asiàtic, que introduirem  pels seus usos en els conreus i en la construcció.

La canya és un supervegetal que entre les seues adaptacions per a colonitzar nous indrets aprofita l’arrossegament que fan les riuades, perquè escampen els seus rizomes, això provoca acumulacions que poden obstruir els ulls dels ponts o punts estrets. Una volta passa la riuada els seus rizomes queden estesos pel llit del barranc, si troben espais sense vegetació arrelen i creixen amb molta força ofegant la resta de vegetació. És una espècie molt resistent, si es crema o es talla la seua part aèria aviat rebrota i acaba amb la resta de vegetals competidors. Llavors l'única forma d’exterminar-la és esbrossar el terreny, col·locar damunt una capa de geotèxtil durant divuit mesos, perquè sols es poden exterminar les seues arrels si en rebrotar no poden accedir a la llum del sol. Estudis asseguren que eliminar un quilòmetre de llit ple de canyes costa al voltant d'un milió d'euros, i requereix manteniment per a evitar que tornen a brotar. A casa nostra tenim al voltant de 50.000 quilòmetres de llit entre barrancs i rius que són susceptibles d’acollir canyars.

Erradicar les canyes no vol dir llevar tota la vegetació de les rieres, la coberta vegetal autòctona ajuda a retindre el sòl evitant l’erosió, retarda la velocitat de l’aigua i afavoreix la seua absorció pel sòl, per tant, ajuda a la recàrrega dels aqüífers, llavors la vegetació és molt important per a reduir els impactes de les riuades. Un llit d’un riu o barranc formigonat i net del tota vegetació quan ve una avinguda es converteix en un tobogan, l’aigua baixa per ell sense obstacles i agafa molta velocitat. Si l’avinguda no és massa gran, l’aigua se’n va aviat cap al mar. El problema el tindrem quan el cabal que baixe pel canal siga més gran que la capacitat de desaigüe, llavors l’aigua se n’eixirà i a conseqüència de la seua velocitat tindrà molta més capacitat destructiva quan entropesse amb infraestructures o habitatges.

També la pujada del nivell de les aigües d’una riuada és molt més sobtada, donant molt poc temps per a fugir, per tant, provocant més víctimes. En canvi, un barranc o riu, amb vegetació de ribera i amb el seu espai d’inundació lliure de construccions, en arribar una barrancada l’aigua s’estén i, el seu nivell no puja molt, a més la vegetació redueix la velocitat de l’avinguda, llavors és més difícil que hi haja víctimes ni danys en les infraestructures. Aquesta va ser la protecció tradicional davant les avingudes, allunyar-se del riu. La saviesa popular ja ho diu “A la vora del riu no faces el niu”.

 

Zones inundades DANA 2024, prov. (Visor Cartogràfic GV)

iii)                 Antecedents

2004

L’Ajuntament de Xest es va oposar al projecte de fer una presa a la capçalera del barranc de Poio que tenia previst el Pla Hidrològic Nacional per a retenir 10 hm³.

2011

El Butlletí Oficial de l’Estat de dijous 5 de gener de 2012, va publicar la Resolució de 16 de desembre de 2011, de la Secretaria d'Estat de Canvi Climàtic, amb la declaració d'impacte ambiental per al projecte d’adequació ambiental i drenatge de la conca de Poio. L’objectiu era reduir el risc d’inundació en aquesta rambla, però el projecte, com molts altres que afecten els valencians i queden lluny de la capital, quedà oblidat als calaixos del ministeri.

2014

Compromís al Congrés dels Diputats proposà unes modificacions dels pressuposts generals de l'Estat per valor de 5 milions d’euros per a dedicar-los al manteniment dels barrancs de l’Horta de València, donat el seriós perill d’inundació (Esmena 219, 28 d’octubre del 2014). Van demanar un milió d’euros més per a la reposició d’infraestructures als barrancs del País Valencià (Esmena 221, 28 d’octubre del 2014). No prosperaren perquè el PP i PSOE votaren en contra.

2016

CHX va aprovar la normativa sobre zones inundables basada en el Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables, que imposava limitacions a les edificacions en les dites àrees, així com un nou reglament sobre el domini públic hidràulic.

2017

El Ministeri de Medi Ambient va publicar una modificació del Reglament del Domini Públic Hidràulic. El mes de març molts batles de l’Horta Sud afectats per aquesta norma per estar immersos en una zona declarada com a inundable protestaren per les limitacions als usos del sòl que implicava, limitant-los la seua capacitat d’urbanitzar dins. Això demostra que les responsabilitats per l’ocupació de zones inundables és molt ampla, pot ser cap polític estiga lliure de culpa.

2019

En l’episodi de DANA que afectà la Vega Baixa del Segura, el govern del Botànic activà el CECOPI 48 hores abans i alertà l’UME 24 hores abans que començaren les pluges. També ordenaren reforçar el servei del 112 i ordenaren la suspensió de l’activitat educativa. Eixe mateix episodi afectà greument Ontinyent, assolant el barri de la Cantereria que estava a la vora del riu Clariano i quedà totalment inundat. Després de la crisi, el consistori encapçalat per Jorge Rodríguez Gramage (Ontinyent, 1979) va comprar els habitatges afectats, els va enderrocar i va convertir-lo en un parc inundable en 2022.

2020

El senador de Compromís Carles Mulet Garcia (Castelló de la Plana, 1975) presentà una esmena als pressuposts generals de l'Estat de 2021 demanant una partida pressupostària per a l’adequació del barranc de Poio, cosa que estava pendent des de 2006. Les votacions rebutjaren l’esmena amb els vots del PSOE, PP, PNV i VOX.

2021

Salomé Pradas que aleshores era portaveu del Partit Popular, va retreure i demanà la dimissió de consellera de Medi Ambient, Mireia Mollà i Herrera (Elx, 1982), per la mort de deu rucs que havien amollat al desert de les Palmes per a fer un test de control de la vegetació, amb els que pretenien controlar la vegetació davant els riscos d’incendi, llavors sol·licità la seua dimissió. 

2023

Mitjançant el Decret de 22 de febrer de 2023 es va crear la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE). Es va concebre com a un organisme autònom amb autoritat i plena capacitat de comandament i control de la resta d’organismes que intervenen en les emergències. Devien garantir una ràpida intervenció, tenien plena potestat per a emetre alarmes a la població. Justament tot el que va fallar per la incompetència i desorganització dels polítics que comandaren la DANA de 2024.

La seua finalitat era la intervenció, coordinació i col·laboració davant qualsevol catàstrofe ocorreguda dins del País Valencià, tot i que també podia donar suport a unes altres comunitats autònomes. Fins i tot podia treballar al servici d’institucions de l'Estat davant casos de greu risc, catàstrofe, o altres necessitats públiques. Tenia comandament directe sobre les unitats de bombers forestals, amb les seues autobombes i unitats transportades en helicòpter.

Malgrat la conveniència de professionalitzar la gestió i comandament de les emergències, un dels primers decrets del govern de Mazón que impulsà la consellera de VOX, Elisa María Núñez Sánchez (Elche de la Sierra, 1977), fou suprimir per via d’urgència aquesta unitat el 27 de novembre de 2023 perquè la considerava una paradeta dels socialistes.

2024

El govern de Mazón en els pressuposts de 2024 va reduir la partida per a infraestructures, canalitzacions de rambles i barrancs. En 2023 tenien assignats 37,9 milions i aquest exercici baixà a 19 milions d’euros. Entre altres despeses amb aquesta assignació hi havia inversions per a previndre inundacions al riu Magre, per a fer reparacions en la presa de Buseo i per obres en la Vega Baixa.