Quadern amb les observacions d'aus, naturalesa i viatges d'un veterà de l'ornitologia valenciana, SVO / Cuaderno con las observaciones de aves, naturaleza y viajes de un veterano de la ornitología valenciana, SVO / Blog with the observations of birds, nature and trips of a veteran birder. SVO
El mes de setembre continua sense pluges a la marjal dels Moros i els
ocells es concentren en les llacunes més properes a la mar. Les especies amb un
pas més primerenc ja han baixat el seu nombre com les bequerudes (Gallinago
gallinago). Als canyars a les abundants xitxarres de canyar (Acrocephalus
scirpaceus) s'afegeix una Xitxarra bigotuda (Acrocephalus melanopogon). No ha
baixat el nombre de mosquiters de passa (Phylloscopus trochilus). Els blavets
(Alcedo atthis) són més abundants o potser estan més concentrats en els llocs
amb aigua.
Agró blau (Ardea cinerea)
Entre els ànecs destaquen les femelles i jóvens d'Ànec capblanc (Oxyura
leucocephala) i als canyars mirant amb molta cura es veu algú Rascló (Rallus
aquaticus). Els flamencs (Phoenicopterus roseus) han pujat a 29 exemplars i un
Agró blau (Ardea cinerea) menjava una anguila (Anguilla anguilla) que amb la poca aigua el té molt
difícil per fugir del bec dels predadors.
Flamenc (Phoenicopterus roseus) jove.
Cabrellot (Podiceps cristatus)
De dos cabussons coll-negre (Podiceps nigricollis) un va en plomatge
d'estiu i altre vestit d'hivern destaquen entre els abundants cabuçonets
(Tachybaptus ruficollis) i un poll de Cabrellot (Podiceps cristatus). Dels
ocells limícoles han augmentat les sisetes blanques (Actitis hypoleucos), han
baixat els territs i només que queden alguns territs variant (Calidris alpina) però
han arribat dos picarots (Tringa nebularia) mentre continuen els corriolets
(Charadrius dubius) i corriols grossos (Charadrius hiaticula), el dia 14 vaig vorer un Redonell (Philomachus pugnax) i el 21 un Fumarell de galta blanca (Chlidonias hybrida).
Flamencs (Phoenicopterus roseus)
Xitxarra de canyar (Acrocephalus scirpaceus)
Encara rep menjar dels pares un Xatrac d'albufera (Sterna hirundo) que té
berrugues a la cara i que continua fugint de la mort que de tant en tant
sobrevola la llacuna, als arpellots de marjal (Circus aeruginosus) s'afegeixen
els esparvers (Accipiter nisus) que en pas migratori travessen en vol ras la
llacuna buscant un àpat.
Mascle de Sympetrum meridionale
Els parotets de bassa aprofiten els dies temperats de tardor per buscar parella i pondre ous, vaig poder identificar amb ajuda de Toni Alcocer Sympetrum meridionale, Crocothemis erythraea i Orthetrum cancellatum.
A mitjans del mes d'agost ja comença la migració de les aus aquàtiques, estos dies són prou bons per a gaudir de l'observació d'ocells que només podem trobar en els passos migratoris. Un bon nombre d'espècies ens sorprendran, cal tindre en conter que els mosquits ja no ens molestaran a més que podem refrescar-nos amb un bany a la mar quan la calor de les hores centrals del dia comencen a molestar.
Xitxarra de canyar (Acrocephalus scirpaceus)
Als canyars abunda la Xitxarra de canyar (Acrocephalus scirpaceus) que encara tardarà a marxar a Àfrica, també el Trist (Cisticola juncidis). Més difícil és poder observar al Rossinyol bord (Cettia cetti) però els seus cants ens permeten reconéixer-lo. Ja han arribat els més primerencs com el Pit-blau (Luscinia svecica) mentre de les aus que només estan de pas vaig vorer uns quants mosquiters de passa (Phylloscopus trochilus) i una Cueta groga (Motacilla flava).
Territ bec-llarg (Calidris ferruginea)
Cabussó coll-negre (Podiceps nigricollis)
A les poques llacunes que mantenen aigua es poden vorer com a més destacat 16 Ànec capblanc (Oxyura leucocephala) i totes femelles o jóvens. Altres són els flamencs (Phoenicopterus roseus) amb un màxim de 9 exemplars entre els quals destaquen 5 joves de l'any, també el cada volta més freqüent Agró blanc (Ardea alba) i un escàs Cabussó coll-negre (Podiceps nigricollis) amb plomatge d'estiu.
Cabuçonet (Tachybaptus ruficollis)
Bequeruda (Gallinago gallinago)
De les aus que més m'estime són les limícoles i ara és un dels millors moments per observar-les juntes, molt abundants les bequerudes (Gallinago gallinago) vaig comptar fins a 21 a l'estany dels xatracs, Xerlovita camagroga (Tringa glareola), Siseta blanca (Actitis hypoleucos), Xerlovita (Tringa ochropus), Merita (Vanellus vanellus), Carregada (Glareola pratincola), Corriolet (Charadrius dubius), Corriol gros (Charadrius hiaticula), una femella de Fusell de mar (Pluvialis squatarola) amb plomatge d'estiu, Camallonga (Himantopus himantopus), Redonell (Philomachus pugnax), Territ variant (Calidris alpina), Territ menut (Calidris minuta), Territ bec-llarg (Calidris ferruginea) i Remena-rocs (Arenaria interpres).
Fusell de mar (Pluvialis squatarola) femella.
Xerlovita (Tringa ochropus)
Es pot gaudir de moments poc habituals com el vorer la primera Corba marina grossa (Phalacrocorax carbo) que va fer una parada per menjar, estava famolenca i en vint minuts va aprofitar la poca profunditat de l'aigua per pescar 4 anguiles d'uns 50 centímetres que va engolir ràpidament. També queden uns pocs pollets de Xatrac d'albufera (Sterna hirundo), de Xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis) i de Gavina vulgar (Larus ridibundus) que reben menjar dels adults. D'altres espècies només es veuen ocells joves com de Carregada (Glareola pratincola) o de Cabrellot (Podiceps cristatus). Acosteu-vos a descobrir les aus de la marjal però recordeu no fer sorolls, no dur gossos ni llançar brutícies.
El passat 8 de setembre vaig trobar a un gessamí de la meua terrassa a Almàssera
una gran eruga de 9 centímetres de llargària. És un cuc, és una larva d'un
lepidòpter, en este cas es d’una papallona nocturna amb un nom poc amable, és
el Borinot de la mort (Acherontia atropos) de la família dels esfíngids. El mal
nom de la papallona és pel dibuix que té al tòrax i és molt paregut a una
calavera.
Borinot de la mort (Acherontia atropos) Creative Commons
Cap de l'eruga de Acherontia atropos
Text i fotos de Rafa Muñoz 2017, excepte foto de papallona adulta de Creative Commons.
Jornades per commemorar els 25 anys del seguiment de la colònia d'Escateret als illots de Benidorm
L'Escateret europeu (Hydrobates pelagicus) és l'au marina més xicoteta amb sols 28 grams de pes, de la grandària d'una Oroneta (Hirundo rustica) només s'acosta a terra per reproduir-se i tria illes que estiguen lliures de rosegadors on només ponen un ou que coven alternant-se mascle i femella cada dos dies un total de 40-45 dies, els polls necessiten fins a 70 dies per poder créixer i eixir a la mar a guanyar la seua independència. Sols entren al niu de nit per evitar depredadors com el gavinot mediterrani. S'alimenten a la mar de menuts restes, de xicotets peixos i de crustacis. Al País Valencià és una espècie en perill segons el Catàleg Valencià d'Espècies de Fauna Amenaçada, Decret 32/2004. Crien a les Illes Columbretes, a l'Illa de Benidorm s'estima una població d'entre 550 i 850 parelles i segons any, a l'illa Mitjana (Benidorm) es van estimar 80 parelles i a Tabarca, en concret a l'illot de Galera unes 17-25 parelles. Al Parc Natural de la Serra Gelada, en concret
als illots de Benidorm té dues colònies de cria que s'han seguit 25 anys
gràcies a tasca de més 200 persones, aprofitant la facilitat d'accés i la proximitat a
Benidorm o la Vilajoiosa.
Per aquest motiu, des del Parc Natural de la
Serra Gelada amb l'empresa Initiative-PIM i amb la col·laboració de
l'Ajuntament de Benidorm organitzaren el dia 29 de juny una jornada dirigida a
experts i aficionats en aus marines on es posaren en comú les tècniques de
monitoratge utilitzades en les distintes poblacions d'escateret europeu
distribuïdes pel mediterrani. La Xarrada inaugural la van
fer José Ramón Viejo Director del parc, el subdirector de Medi Natural Josep
Ramon Nebot i el regidor Medi Ambient de Benidorm José Ramón G. De Zárate.
Escateret europeu (Hydrobates pelagicus)
Després un veterà pescador
de Benidorm Vicent Martínez ens va contar com als anys 50 l'illa de Benidorm
estava plena d'escaterets i ratolins famolencs, també ens va parlar del Bolig
una tècnica de pesca local que utilitzaven des de l'illa, altra curiositat
és que utilitzaven als escaterets per trobar sardines. També recordava com son
pare havia vist el, pot ser, l'últim Llop marí (Monachus monachus) de la costa
valenciana.
Escateret europeu (Hydrobates pelagicus)
Ana Sanz-Aguilar
investigadora del IMEDEA-CSIC dedicada als Escaterets de Benidorm ens va parlar
de la importància de obrir el focus i evitar mirar sols un lloc concret en els
estudis de dinàmiques de poblacions. En un racó concret pot anar mal l’evolució
i en altres molt bé, el va il·lustrar amb els casos de Gavina capblanca (Larus
genei), de la Gavina corsa (Larus audouinii) amb els canvis anuals a l’hora de triar el
llocs on reproduir-se.
Serra Gelada
Després Bruno Massa de la universitat de Palerm ens va contar que ell considera que l'escateret europeu en realitat són dues espècies diferents, ara són considerades dues subespècies; l'escateret mediterrani (Hydrobates pelagicus melitensis) i l'atlàntic (Hydrobates pelagicus pelagicus). Per al mediterrani calculen una població d'entre 8.500 i 15.500 parelles repartides en 7-8 colònies. Ell centra els seus estudis a la colònia de l'illa de Marettimo situada a l'est de Sicilià on estudia una colònia estable d'entre 2.500-3000 parelles. Ha pogut comprovar que a diferència dels escaterets atlàntics alguns individus comencen a reproduir-se en el seu primer any de vida, a la resta del Mediterrani el fan entre els 3 i 5 anys mentre els atlàntics comencen als 4-5 anys. Són animals molt filopatrics, que es reprodueixen al mateix lloc on varen nàixer, però gràcies a l'anellament de més de 6.000 exemplars ha comprovat que hi ha casos d'intercanvi entre colònies diferents. Ha estudiat el cant i ha comprovat la gran diferencia entre les dues subespècies a més de diferències de grandària, ha descobert una clau per diferenciar-los en la mà, mesurant la distancia entre la part de dalt del carpó i el final de la cua. Ha comprovat que fan immersions per buscar aliment de fins a 2 metres i comprovat un cas de baixada a 5 metres de profunditat, també els agraden molt els crustacis fosforescents. Arriben a les illes on crien entre maig i juny, els pollets queden al niu entre juny i agost, l'eixida a la mar la fan entre agost i octubre.
El següent torn va ser per Paulo Lago que estudia els Escaterets a Malta, en concret ens va contar que a l'illa de Filfla hi ha la colònia més gran del Mediterrani amb unes 5-6.000 parelles que serien la meitat de la població d'escaterets que es calcula d'entre 16 i 19.000 ocells. Filfa és un gran illot amb un greu problema d'erosió del mar que provoca constants enderrocs i això fa molt difícil trobar i treballar amb els nius. Ha anellat més de 21.300 exemplars i ha tornat a controlar uns 2.400, gràcies a això ha trobat un exemplar de 27 anys d'edat, pel que suposa que poden arriben fins als 30 anys de vida. Després de passar tot l'hivern a la mar, suposadament enfront de les costes del nord d'Àfrica tornen a Filfla febrer i coincideix en la data d'eixida al mar amb la resta de colònies cap al mes d'octubre.
Reserva natural des Vedrà, des Vedranell i els illots de Ponent. Eivissa.
Després Virgínia Picornell
ens va parlar del seguiment de la colònia d'escaterets a l'illa de s'Espartar,
està prop de l'illa de la Conillera, a 1,27 km de la costa d'Eivissa, té uns
875 m de llargària i 67 m d'altitud. Forma part de la Reserva Natural des
Vedrà, des Vedranell i els illots de Ponent. Estimen una població de 750-1.250
parelles. Estan estudiant la possible incidència de la Baldriga Balear (Virot)
(Puffinus mauretanicus) fent niu prop dels escaterets. Tot i que fa pocs anys
que treballen el seguiment han comprovat una supervivència mitjana del 84%,
també pogueren comprovar com una Òliba (Tyto alba) havia provocat una bona
destrossa caçant escaterets tant polls com adults, ja que són ocells que
tenen un vol prou lent i pausat i no poden fugir.
Escateret europeu (Hydrobates pelagicus) i gavina
Continuà Alejandro Izquierdo
del Servei de Vida Silvestre, del Centre de Recuperació de Fauna de la Santa
Faç i ens va contar que no considera greu la desorientació dels escaterets en
el seu primer vol als mesos d'agost i setembre, aparentment es poden
desorientar per les llums de Benidorm en dies sense lluna, aleshores es troben
ocells esgotats en els dos primers carrers pegats a la platja però la gran
majoria amb descans es recuperen i s'amollen la nit següent a l'illa de
Benidorm. Tan sols han ingressat al centre 22 exemplars i són prou difícils de
recuperar si estan molt esgotats o tenen altres malalties, han tingut pocs
èxits perquè són difícils d'alimentar, alguns casos d'èxit s'han obtingut al
deixar-los tancats dins d'una caixa, dintre d'una safata amb poqueta aigua on
deixaven flotar trossets d'oli i sardina. Ens va contar el cas de les
baldrigues cendroses (Calonectris diomedea borealis) a Tenerife on coincidint
amb els primers vols dels pollets apareixen vora 1.500 aus que són recollides a
les ciutats en sols 20 dies. També ens va contar la dificultat d'eliminar alguns
exemplars de Gavinot argentat mediterrani (Larus michahellis), són sobretot alguns joves
concrets que aprenen a caçar adults i polls d'Escateret, les gavines són molt llestes
i eviten entrepans amb somnífers o paranys per agafar-les.
Després d'un bon dinar, a la
vesprada, Pepe Santa i Eduardo Mínguez ens sorprengueren amb un genial viatge
rememorant el seu descobriment dels escaterets de l'illa de Benidorm i l'inici
del mostratge de la colònia. Amb velles imatges molt familiars per a qualsevol
ornitòleg veterà, fotos de quaderns antics, vells prismàtics Zenit, fotos de
joventut i totes les ganes del món per descobrir la natura que els envoltava.
Fins i tot una guitarra i una versió d'una cançó de Bob Dylan amb la lletra
adaptada ens van fer passar la pitjor hora de la millor manera. Eduardo ens va
parlar de les característiques que fan falta a un equip humà per dur endavant
25 anys de treballs en l'illa dels escaterets.
Illa de Benidorm
Per rematar una jornada molt
interessant Ana Sanz ens va parlar de la colònia de l'illa de Benidorm, amb un
fum de dades de l'evolució de la seua població, de les tècniques d'estudi
emprades, les caixes niu que han improvisat i que han aconseguit una molt bona
acceptació per part dels escaterets, de la sorprenent troballa d'un escateret
de Swinhoe (Oceanodroma monorhis) pujat d'hormones el juliol de 1999, era un
escateret originari del Japó perdut al Mediterrani i que en la seua
desesperació per torbar parella va provocar la pèrdua de moltes niuades
assetjant a mascles, femelles i polls. Molt interessants també els experiments per descobrir que
els adults es guien de l'olfacte per trobar els seus nius i d'adults identifiquen als seus
germans per evitar consanguinitat entre familiars.
Por segunda vez viajamos al norte
de Finlandia y al Este de Noruega, en 2016 nos encontramos una primavera muy
avanzada a finales de mayo y principios de junio por tanto para el 2017
decidimos adelantar el viaje a primeros de mayo para intentar observar las
especies que no localizamos el año anterior.
Eider chico (Polysticta stelleri)
Salimos la madrugada del 8 de mayo desde Alicante con la
compañía Finnair, primero vuelo a Helsinki y de allí trasbordo a Ivalo que es el
aeropuerto más al norte de Finlandia. Por la tarde aterrizamos y recogimos el
coche que teníamos reservado con HERTZ un Volkswagen Station Wagon que se
mostró amplio y seguro para una conducción con condiciones extremas ya que nos
recibió una Laponia gélida, con cielos gris plomizo y con un par de metros de
nieve.
Gavión atlántico (Larus marinus)
Las previsiones meteorológicas para los primeros días no fallaron y los
3 días siguientes tuvimos entre -4 y -1 grados, con precipitaciones de nieve
persistentes pero muy pronto perdimos el miedo al comprobar que conducir con
estas condiciones era bastante fácil y seguro gracias a los neumáticos de
invierno.
Gaviota tridáctila (Rissa tridactyla)
Barco pesquero entrando al puerto de Vardø
El 9 de mayo salimos por la E75 dirección norte con destino a Vardø,
en Noruega, teníamos todo el día para completar los 366 km que nos separaban de
nuestro próximo alojamiento. La primera parada la realizamos para descubrir en
el único sitio con aguas libres en todo el lago helado de Inari que tiene una
superficie de 1.040,28 km² una pareja de Porrón osculado (Bucephala clangula) y
5 machos de Serreta grande (Mergus merganser).
Pardillo norteño (Acanthis flammea flammea)
La siguiente parada la hicimos en
el restaurante de carretera Neljän Tuulen Tupa que tiene unos concurridos comederos
para aves. Estaba cerrado por vacaciones pero eso y una luz mortecina no nos
impidió observar Camachuelo común (Pyrrhula pyrrhula), varios Camachuelo
picogrueso (Pinicola enucleator), un Carbonero sibilino (Poecile montanus) y 7
pardillo norteño (Acanthis flammea flammea) entre otras especies más comunes.
Cisne cantor (Cygnus cygnus)
Antes de llegar a la frontera un
paisaje todo blanco con cielos plomizos nos permitió observar varios grupos de
Escribano nival (Plectrophenax nivalis) y en las pocas aguas sin congelar del
río que alimenta el lago Mantojärvi vimos más Porrón osculado (Bucephala
clangula), Serreta grande (Mergus merganser) y una pareja de Cisne cantor (Cygnus
cygnus) que esperaban el deshielo para empezar su reproducción.
Ánsar común (Anser anser)
Ya en Noruega llegamos al fiordo
de Varanger y paramos en Nyborg para observar un nutrido grupo de ánsares, la
mayoría eran Ánsar común (Anser anser), también había 5 parejas de Ánsar
campestre (Anser fabalis) y nos llevamos una buena sorpresa al encontrar un Ánsar
piquicorto (Anser brachyrhinchus).
Detalle de neumático de invierno
Alca común (Alca torda)
El paisaje seguía igual, todo
blanco hasta casi la orilla del mar y por ello al parar en la iglesia de Nesseby
nos encontramos con la laguna donde suele haber falaropo totalmente helada y
por tanto sin ningún bicho. En la orilla además de gaviotas y ostreros
observamos mucho Correlimos oscuro (Calidris marítima) que prácticamente sería
el único limícola que observamos en todo el viaje.
Correlimos oscuro (Calidris marítima)
En el mar añadimos grupos de
Serreta mediana (Mergus serrator), Eider común (Somateria mollissima) y Arao aliblanco (Cepphus grylle) que fueron muy
abundantes el resto de viaje tanto en aguas abiertas como en los puertos. A
media tarde llegamos a Vardø donde pernoctamos las siguientes tres noches en un
apartamento con vistas al puerto y con gran alegría nada más mirar con nuestros
prismáticos encontramos nuestros primeros Eider chico (Polysticta stelleri) una
de las especies objetivo que no pudimos encontrar el año anterior.
Frailecillo atlántico (Fratercula arctica)
El 10 de mayo cogimos un barco para ir a la isla de Hornøya, también
estaba nevada en cuanto subías a 10 metros de altitud pero la colonia de cría
estaba rebosante de vida con sus varios miles de parejas de Gaviota tridáctila
(Rissa tridactyla) y de Arao común (Uria aalge), en menor número también había
parejas reproductoras de Arao de Brünnich (Uria lomvia), de Gaviota argéntea (Larus
argentatus), Gavión atlántico (Larus marinus), Frailecillo atlántico (Fratercula
arctica), Alca común (Alca torda) y Cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis).
Otras especies que pudimos observar fueron Bisbita ribereño (Anthus petrosus),
Cuervo grande (Corvus corax), Eider común (Somateria mollissima), un grupo de
Foca gris (Halichoerus grypus), Negrón común (Melanitta nigra) y Arao aliblanco
(Cepphus grylle).
Estatua en los alrededores de Vardø
Por la tarde recorrimos la isla y
el puerto de Vardø donde encontramos más Eider chico (Polysticta stelleri),
Pato havelda (Clangula hyemalis), una pareja de Porrón bastardo (Aythya
marila), un Gavión hiperbóreo (Larus hyperboreus), Págalo rabero (Stercorarius
longicaudus) y Ánsar común (Anser anser).
Carretera de Vardø hasta Kiberg
El 11 de mayo fue el día más malo de todo el viaje ya que no paró de
nevar en medio de fuertes rachas de viento que no permitían estar mucho rato
fuera del coche, la carretera a Hamningberg estaba cerrada por nieve pero hacia
el interior del fiordo de Varanger la cosa no mejoraba mucho, en el tramo de
Vardø hasta Kiberg la carretera casi no se distinguía y era necesario guiarse
por los jalones rojos que marcaban el trazado.
Video: conducción en el ártico.
Macho de Eider real (Somateria spectabilis) y Serreta grande
Desde el dique del puerto de Kiberg
vimos en un mar azotado por olas de 4 o 5 metros grupos de Cormorán grande
(Phalacrocorax carbo), Cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis), varias
hembras y jóvenes de Eider real (Somateria spectabilis) y Negrón común
(Melanitta nigra).
Escribano nival (Plectrophenax nivalis)
Eider común (Somateria mollissima)
La siguiente parada la hicimos en
la bahía de Skallelv donde desemboca un torrente y allí vimos un montón de
especies entre las que destacaré Ánsar campestre (Anser fabalis), Ánsar común (Anser anser), Cisne cantor (Cygnus
cygnus), el único macho de Eider real (Somateria spectabilis) que vimos en todo
el viaje, un nutrido grupo de Escribano nival (Plectrophenax nivalis), Gavión
hiperbóreo (Larus hyperboreus) y toda una rareza tan al norte, dentro del círculo
polar ártico había un Gorrión molinero (Passer montanus). Otras especies que
vimos fueron Pigargo europeo (Haliaeetus albicilla), Serreta grande (Mergus
merganser), Serreta mediana (Mergus serrator) y Pato havelda (Clangula
hyemalis).
Tundra en Båstfijor
Eider real (Somateria spectabilis)
En Vadsø a las especies
anteriores añadimos un buen grupo de Eider chico (Polysticta stelleri) y
zarapito trinador (Numenius phaeopus). En la península aprovechamos que dejó de
nevar y bajó el viento para acercamos a la torre metálica donde ancló el
dirigible italiano de la primera expedición aérea que sobrevoló el Polo Norte.
Ultimos abedules antes de subir a la tundra de Båstfijor
El
6 de mayo de 1926 de aquí partió la aeronave de construcción italiana que fue
bautizada como Norge, estaba conducida por el ingeniero también italiano
Umberto Nobile, en representación de los patrocinadores de la expedición viajó
el explorador norteamericano Lincoln Ellsworth, capitaneaba la expedición el
explorador Roald Amundsen, sus 16 tripulantes alcanzaron el polo norte el día
12 y el 14 de mayo llegaron a la aldea esquimal de Teller en Alaska finalizando la
aventura.
Torre para anclar dirigibles que sobrevolaron el polo norte
Arao común (Uria aalge)
Dos años después, el 5 de mayo de
1928 volvió a salir de aquí el dirigible Italia que dirigido por Umberto Nobile
tras regresar al polo norte se perdió, el 24 de mayo Roald Amundsen intento ir
en su rescate a bordo del hidroavión francés Latham pero se estrelló, provocando la muerte del explorador y del resto de tripulantes. Con el frío y la mucha
nieve solo pudimos observar 9 Liebre variable (Lepus timidus), el año pasado
aquí mismo pudimos ver un buen montón de especies que todavía no habían llegado
en esta primavera que no llegaba, según registros era la más fría de los últimos 32 años.
Fiordo de Vesterbotn
El 12 de mayo recogimos los equipajes y cargamos el coche para
dirigirnos a nuestro próximo alojamiento en Skippagurra a orillas del río Tana,
desde allí nos centraríamos en recorrer los fiordos del norte de la península
de Varanger. A lo largo de las muchas paradas del trayecto solo añadimos al listado del viaje una solitaria
Grulla común (Grus grus), el tiempo seguía sin ayudar ya que no paró de nevar y soplar un gélido viento. Por la tarde nos acercamos a la
desembocadura del río Tana y pudimos observar una lechuza gavilana (Surnia
ulula).
Reno (Rangifer tarandus)
Secadero de bacalao en Varanger
El 13 de mayo subimos a la tundra que separa el río Tana de los
fiordos del norte de Varanger, el año pasado aquí observamos un montón de
especies que criaban entre los arándanos rastreros o en los abundantes lagos
mientras este año impresionaba recorrer un paraje ondulado totalmente blanco,
cubierto por los más de 2 metros de nieve, un desierto blanco que solo rompía el asfalto negro de
una carretera mantenida a base de máquinas quitanieves.
Vesterbotn
Gavión hiperbóreo (Larus hyperboreus)
Como era sábado
había bastantes coches aparcados junto a la carretera para pasar el fin de
semana en las muchas casetas de madera de recreo que tienen diseminadas por doquier, algunas estaban prácticamente
enterradas en la nieve. Familias enteras paseaban subidas en sus motos de nieve,
algunos practicaban el esquí nórdico mientras otros preferían hacer un agujero
en el hielo para pescar en los lagos.
La tundra a 300 m.s.n.m
Pesca en lago helado
Las únicas especies que podían
soportar estas duras condiciones eran grupos de Escribano nival (Plectrophenax
nivalis) y de renos (Rangifer tarandus). Tuvimos la gran suerte de localizar un grupo de 19 Perdiz nival (Lagopus mutus) en uno de los pocos
sitios donde unos raquíticos tallos de sauce asomaban por encima de la nieve, poco después bajo un cielo que por primera vez estaba azul y despejado vimos un Busardo
calzado (Buteo lagopus) en vuelo planeado de prospección.
.
Perdiz nival (Lagopus mutus)
Reserva natural de Tanamunningen
Llegamos a Vesterbotn donde encontramos unos 300 Eider común (Somateria mollissima) en el fondo del fiordo,
en las islas descansaban una treintena de Foca gris (Halichoerus grypus). En Kongsfijord
por doquier observamos las gaviotas habituales de esta zona; Gaviota
tridáctila (Rissa tridactyla), Gaviota cana (Larus canus), Gaviota argéntea (Larus
argentatus) y Gavión atlántico (Larus marinus) a los que se unían araos,
serretas, haveldas y negrones.
Escribano nival (Plectrophenax nivalis)
Perdiz nival (Lagopus mutus)
En faro de Kjölnes hicimos una
prolongada parada para observar el paso de aves marinas que no nos defraudó ya
que en 2 horas desfilaron delante de nuestros oculares Colimbo ártico (Gavia
arctica), abundantes Colimbo chico (Gavia stellata), posado en el agua, no demasiado lejos, vimos un precioso adulto Colimbo
de Adams (Gavia adamsii), en vuelo y siempre en dirección este pasaron Págalo
grande (Stercorarius skua), Págalo parásito (Stercorarius parasiticus) y Págalo
rabero (Stercorarius longicaudus). En la bahía del fiordo de Vesterbotn
vimos dos nuevos Busardo calzado (Buteo lagopus) que no pudieron hacernos olvidar
que por segundo año se nos resistía el encontrar un halcón gerifalte.
Reno (Rangifer tarandus)
Eider común (Somateria mollissima)
Al final de la carretera llegamos al puerto de Båstfijor donde entre mucha gaviota, eider común y araos aliblancos vimos 2
Gavión hiperbóreo (Larus hyperboreus), el primero estaba posado descansando y era enorme, casi el doble que las argénteas que tenía a su lado, poco después en una balsa del puerto vimos otro que nos hizo dudar ya
que era prácticamente igual al tamaño de las argénteas que estaban a su lado, esto nos hizo dudar que no
fuera una Larus glaucoides.
Veidnes en el Kongsfijorden
De regreso añadimos a nuestro listado tres Negrón
especulado (Melanitta fusca) que acompañaban a un enorme rebaño de eider común
entre los que también se escondían un macho y dos hembra de Negrón común (Melanitta
nigra) era significativa la diferencia de tamaño entre los negrones, destacaba el mayor tamaño y la postura erguida del especulado. En la orilla un solitario Vuelvepiedras común (Arenaria interpres) engrosó
nuestra escasa lista de limícolas.
Lagópodo escandinavo (Lagopus lagopus lagopus)
Smalfijorden
El domingo 14 de mayo repetimos la ruta del día anterior para al final desviarnos al
fiordo de Båstfijor donde no añadimos nuevas especies, tampoco ayudó que estaba
cerrada por nieve la carretera hasta el fiordo vecino de Syltefjorden. En el puerto de Båstfijor disfrutamos
con la descarga de capturas de los barcos de pesca, básicamente eran enormes bacalaos, había barcos de bandera noruega que estaban en perfectas condiciones y también bastante pesquero ruso que parecían enormes montañas de chatarra oxidada, sorprende la dureza de estas gentes que afrontan uno de los mares más duros con esas condiciones. Era medio día y nos quedaba más de media jornada por lo que decidimos regresar al río Tana para desde allí ir al oeste, al fiordo de Laksefjorden.
Desembocadura del río Tana en el Tanafjorden
Gaviota argéntea (Larus argentatus)
No nos defraudó el cambio forzado de
planes ya que nada más empezar a recorrer el Smalfijorden a las abundantes serretas,
eider común, araos aliblancos, gaviotas, haveldas y más busardo calzado añadimos a nuestra lista Porrón moñudo (Aythya fuligula), Archibebe común (Tringa totanus), Gaviota
reidora (Larus ridibundus) en su área de distribución más norteña y disfrutamos observando un grupo de 6 Marsopa común (Phocoena phocoena)
que pescaban en el fondo del fiordo.
Cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis)
Tundra de Devkkeš-skáidi
En las orillas del fiordo abundaban restos de
caparazones de Cangrejo rojo gigante (Paralithodes camtschaticus), este crustáceo
originario del mar de Bering fue introducido por los soviéticos en el mar de
Barents durante la década de 1960, ahora lo explotan comercialmente las flotas pesqueras noruegas y
rusas, además gracias a su tamaño se ha convertido en una presa codiciada para los depredadores más
grandes.
Marsopa común (Phocoena phocoena)
Bacalaos del mar de Barents
Tras abandonar el extremo
occidental del fiordo de Tana subimos a otra inmensa tundra de 400 metros de
altitud totalmente blanca donde observamos más escribano nival, renos y busardo
calzado. Llegamos a nuestro destino, a Lebesby y pusimos la guinda a la jornada
con la observación de un macho de lagópodo escandinavo (Lagopus lagopus
lagopus).
Busardo calzado (Buteo lagopus)
Eider chico (Polysticta stelleri)
El último día, el lunes 15 de mayo, teníamos que coger
el avión en Ivalo a las 18 horas por lo que tras recoger el equipaje salimos de nuestro alojamiento en Skippagurra siguiendo la carretera 790 que va paralela al río Tana por su orilla sur. De camino paramos para disfrutar de un grupo de 6 lagópodo escandinavo (Lagopus lagopus
lagopus). Ya en Finlandia, en el Neljän Tuulen Tupa añadimos a nuestro listado un grupo de Pardillo
ártico (Acanthis hornemanni exilipes), un recién llegado del sur Pinzón real (Fringilla
montifringilla) y en la carretera E75 otra primeriza Collalba gris (Oenanthe
oenanthe).
Lagópodo escandinavo (Lagopus lagopus lagopus)
Camachuelo picogrueso (Pinicola enucleator)
Con esto pusimos fin a una semana
muy intensa en el confín norte de Europa. En 7 días hemos observado 68 especies y
recorrido algo más de 1.900 kilómetros. Cierro esta crónica pidiendo disculpas por la mala
calidad de las fotografías ya que a la pésima luz añado como disculpa que un fuerte
golpe de mi zoom Canon EF 100-400mm f/4.5-5.6L IS II USM unos pocos días antes de
partir estropeó el enfoque automático. Gracias a mis amigos y compañeros
de viaje Maica Alquezar, Aurelio Sanz y Gerardo Aisa.
Escribano nival (Plectrophenax nivalis)
Maica Alquezar, Aurelio Sanz, Gerardo Aisa y Rafa Muñoz
